Ja fa uns anys que la metàfora utilitzada per descriure el Procés ha estat la d’un hàmster que dóna voltes de manera incessant dins la seva roda. Aquesta ha estat una metàfora molt encertada per descriure allò que ha esdevingut tan català com el pa amb tomàquet, els castellers, o les retallades en salut. La roda era el món de la política catalana, i el hàmster el conjunt d’actors polítics independentistes que la feien possible.
El Procés en quant a metàfora del hàmster mostrava dues coses: per un costat ens parlava del tedi d’haver de prosseguir ad eternum un camí que no duia enlloc. La mateixa roda, el mateix paissatge. Per l’altre, la metàfora apel·lava a la ignorància que se li suposa al hàmster i a la impossibilitat de poder canviar la realitat existent, doncs, al cap i a la fi, aquest animaló pelut no s’aturaria mai per a qüestionar perquè feia anys i panys que corria sense moure’s de lloc. Bé, tot això ha acabat. El hàmster ha mort. La plàcida ignorància de la vida animal ha arribat a bon port, i en el seu lloc el Procés ha propiciat els elements per a situar una nova metàfora. Ha passat de ser un hàmster lligat a una roda a ser una ànima castigada a carregar un roc durant tota l’eternitat, tal com si es tractés del mític Sísif del món grec antic que Albert Camús va dur al món de la literatura.
En aquesta nova etapa del Procés tot és més cru. ERC recuperarà la Generalitat setanta anys després que ho fes Macià, però allò que hauria de ser percebut com un moment històric del més històric dels partits polítics catalans, és percebut com un càstig diví imposat sobre els republicans. Si la història es repeteix primer com a farsa i després com a traïció, la repetició de la repetició només pot ser a causa d’un poder que vagi més enllà de tota lògica. Alguns analistes, com Enric Juliana, li donen el nom de “gen convergent”.
I és que, efectivament, ERC s’ha convertit en Sísif. A ERC se li ha imposat el càstig de carregar amb el pes del Procés a l’esquena. El seu crim va ser mirar cap enrere i atrevir-se a imaginar-se un govern en minoria. Un govern que s’atrevís a trencar amb el mandat convergent, sempre legitimat i recolzat per un partit que es fa dir antisistema, però que sempre s’acaba erigint en portaveu del seny i l’ordre institucional. ERC va intentar abandonar d’una vegada per totes la dependència dels convergents i no se’n va sortir, així que ara tornaran a governar amb aquells que Pere Aragonès va dir que no governarien.
Junts per Catalunya controlarà Economia i Salut, fet que fa difícil d’imaginar que s’acabarà implementant l’ambiciós acord entre la CUP i ERC que considerava, entre altres coses, un primer experiment de renda bàsica a Catalunya. També queda per veure qui acabarà tenint la veu cantant en la gestió dels fons europeus, segurament la cartera invisible més important de totes.
Una nova etapa del Procés que no motiva ni els mateixos protagonistes, que si no s’aguantaven en la darrera legislatura, ara hauran d’empassar-se tots els retrets que s’han fet les darreres setmanes. I, així i tot, a tot Govern se li ha de concedir un cert marge de confiança. Tant es val que portin una dècada repetint la mateixa història. De la mateixa manera que la legislatura passada, ERC i Junts per Catalunya no sumen majoria absoluta, així que necessitaran ajuda externa per a tirar endavant la seva gestió de govern. A la CUP li tocarà fer de policia local d’uns acords ja qüestionats per alguns dels líders de Junts per Catalunya. Que els Déus els hi siguin propicis, a uns, i als altres.
Catalunya Plural, 2024 
