M’ofereixen aquest espai per analitzar el que representa la victòria del Barcelona a la Champions femenina i penso: “Què puc aportar que no s’hagi escrit o dit ja?”. Sobre les noves campiones d’Europa ha parlat tot el món en les últimes setmanes. Les blaugranes han obert espais esportius, protagonitzat entrevistes, omplert pàgines de diaris i, fins i tot, al Telenotícies de TV3, que el cap de setmana de la final es va desplaçar a Göteborg, com fa amb l’equip masculí, per informar de l’històric moment.
La cobertura mediàtica ha estat (gairebé) proporcional a l’assoliment aconseguit i, al temps, una altra conquesta de les dones, símbol de la seva evolució en el futbol, encara reducte. Fa no tant, semblant desplegament dels mitjans hauria estat impensable. A les redaccions del passat recent, creguin-me, s’hauria sentit alguna cosa així: “Això no interessa a ningú; el futbol femení no és futbol; les dones no tenen ni idea de jugar a futbol”.
No ho invento. Durant anys, ho vaig sentir dir, amb un somriure de superioritat, a no pocs companys periodistes. Avui la majoria ha canviat d’opinió. Alguns s’han rendit a l’evidència. D’altres, simplement, al que és políticament correcte, al que està de moda, a una història d’èxit que no té discussió i, tot i això, contemplen amb certa condescendència.
Reconèixer la vàlua i el mèrit dels èxits amb independència del gènere de qui els protagonitza és el que hauria de ser, però encara no és. No del tot, per més que l’empenta de les dones en tots els àmbits hagi fet caure murs i trencat sostres. Alguns segueixen tenint vidres i el del futbol és especialment gruixut. D’aquí la importància de la conquesta de les futbolistes blaugrana, que no han estat ni les primeres ni les úniques dones a signar èxits insòlits.
Abans que elles, ho havien fet les atletes, les tenistes, les basquetbolistes, les gimnastes, les nedadores, les jugadores d’handbol, les karatekes i moltes més. Però, en les nostres latituds -i en bona part del globus-, el futbol segueix sent considerat l’esport rei, és a dir, aquell territori sobre el qual els homes encara creien tenir l’exclusivitat. L’ocupació femenina, per tant, té major càrrega simbòlica aquí.
Que les dones no només gaudeixin del futbol o el narrin a la ràdio o la televisió -això últim tampoc és el més habitual i, si no, busquin les narradores o cronistes que hi ha-, sinó que, a més, el juguin i ho facin d’acord amb els paràmetres d’excel·lència establerts per ells, deu haver enxampat en fora de joc a no pocs homes. I això sí que no és d’estranyar.
Salvar gairebé un segle de desavantatge en poc més d’una dècada és una cosa només explicable per l’obstinació de les dones i la contribució d’aquells homes que, un bon dia, van convenir que no tenia cap sentit continuar exigint resultats professionals a unes esportistes a les quals oferien condicions absolutament amateurs.
Al Barcelona, aquest canvi es va donar fa tot just sis anys, quan en 2015 el club va decidir professionalitzar al seu equip femení. Des de llavors, les futbolistes han respost amb dues Lligues, tres Copes de la Reina, quatre de Catalunya, una Supercopa i dues finals de la Champions, l’última amb l’espectacle que vam presenciar fa uns dies i amb la festa posterior.
Però no ens confiem. Els títols no sempre garanteixen les conquestes. A França, que el 2019 va organitzar amb gran èxit l’últim Mundial femení, els capitostos del negoci futbolístic acaben d’anunciar la seva intenció d’empetitir la lliga femenina reduint el nombre d’equips que la disputen. En la mateixa línia, alguns clubs gals també es plantegen la possibilitat de deixar de tenir equips femenins.
Com en molts altres àmbits en què assistim a retrocessos inimaginables, en el futbol i en l’esport caldrà seguir lluitant. Diria molt -i bo- de la nostra societat que també fos amb el favor de la política esportiva. A Espanya, recordin, les esportistes tenen contractes mercantils i no laborals perquè la Llei de l’Esport, de 1990, no les considera professionals…
Mentre seguim esperant que es decideixin a promulgar una nova norma lliure de discriminació, també estaria bé que deixéssim d’atribuir gènere al què no en té. A diferència de les competicions, l’esport no és ni femení ni masculí; és de qui el practica i totes i tots hauríem de tenir el mateix dret a fer-ho i a obtenir igual reconeixement sense comparacions absurdes.
Afortunadament, les nenes vénen trepitjant amb tanta força, reclamant sense complexos el seu lloc en les pistes, que serà ja molt difícil que res ni ningú els impedeixi seguir el camí traçat. Cada vegada són més, juguen cada vegada millor i, diguem-ho també perquè és un altre avenç, ja no se les mira com a bestioles rares per haver triat “un esport d’homes”. Hi ha, doncs, motius per a l’optimisme, fins i tot més enllà dels fabulosos èxits de Barça. Aprofitem l’eufòria actual i, entre totes i tots, fem que no decaigui.
Catalunya Plural, 2024 
