La Solució Tarradellas

“A state without means of some change is without the means of its conservation”
Edmund Burke. Reflections on The Revolution in France (1970)

En el debat d’investidura del president Aragonès, Salvador Illa va reivindicar l’etiqueta política del Tarradellisme. Una denominació que ha fet furor entre els sectors més conservadors de la política catalana, que es limiten a reivindicar una paròdia de l’ocàs vital de Josep Tarradellas, els anys del marquesat atorgat pel Borbó i el “dictum” sobre la política i el ridícul, reduït a un afegitó per a menystenir qualsevol proposta política fora dels marges de l’statu quo.

L’exemple més evident d’aquesta deformació del Tarradellisme el va donar el Govern Sànchez quan va imposar el canvi de nom de l’aeroport del prat a “Aeroport Josep Tarradellas”. Sense entendre que imposar el seu nom a una infraestructura clau per a Catalunya, sobre la qual la Generalitat no hi té cap tipus de capacitat d’incidència, era un autèntic menyspreu del llegat de qui va ser president de la Generalitat a l’exili. En canvi, il·lustra perfectament com el nucli central del PSOE entén el federalisme i la plurinacionalitat: una capa de pintura que serveix per a decorar una estructura essencialment centralista i centralitzada.

És possible que Salvador Illa contempli el Tarradellisme des d’una perspectiva més amplia, doncs el seu mentor a la Roca del Vallès va ser Romà Planas, un tarradellista de llarga trajectòria. No obstant, va ser la portaveu Republicana, Marta Vilalta, qui va reivindicar una visió més complexa de Tarradellas, recordant-ne l’exili com a secretari general d’ERC i com a president de la Generalitat. Avui segurament és més necessari que mai reivindicar aquesta complexitat, com la de l’acord que el va restaurar com a president.

El president Aragonès i el president Sánchez han mostrat la seva voluntat de reactivar la taula de negociació entre el Govern de l’Estat i el Govern de Catalunya. No són pocs els que la donen per fracassada, sense que ni tan sols hagi començat la seva feina. El fracàs sembla inevitable si el Govern Espanyol no surt de la zona confort emprant la legalitat com escut i excusa, obviant les portes que obre la majoria de progrés i plurinacional al congrés, si el PSOE vol.

Vol dir això que el PSOE hagi d’assumir l’amnistia i l’autodeterminació? Com a mínim les ha d’entendre com demandes legítimes i els hi ha de donar resposta. La resolució de conflictes enquistats, tot sovint requereix solucions imaginatives, no previstes, que puguin donar solucions a ambdues parts.

La restauració de la Generalitat a l’exili, n’és un exemple clar. Suárez volia que Tarradellas acceptes la presidència d’una nova mancomunitat. Tarradellas era conscient que el que donava sentit als anys d’exili era la restauració de la Generalitat republicana. Finalment a la negociació a tres entre el Govern Espanyol, Tarradellas i els partits polítics catalans va culminar amb el retorn a Tarradellas i la restauració provisional de la Generalitat, com a predecessor directe del primer Govern de la Generalitat sorgit de l’Estatut de Sau en les eleccions de 1980. Tarradellas aconsegueix la restauració de la Generalitat en la seva persona i el reconeixement de la continuïtat republicana, mentre que els partits polítics catalans i el Govern Espanyol aconsegueixen que aquesta restauració no condicioni la nova institucionalitat de la transició.

Un altre exemple rellevant –i més recent– el trobem a la resolució del conflicte entre Grècia i Macedònia del Nord. El conflicte provocava que externament el país fos conegut com a FYROM (Former Yugoslavian Republic of Macedonia) i el seu aïllament de nombroses institucions multilaterals com l’OTAN o la Unió Europea. El conflicte es va mantenir congelat, fins que el socialdemòcrata Zoran Zaev va accedir al poder de 2017 amb un mandat explícit per a solucionar-ho i va trobar en Alexis Tsipras un interlocutor viable. El 2018 els dos Governs van signar l’acord de Prespa acceptant el nom de Macedònia del Nord a canvi del desbloqueig Grec. Malgrat les dificultats – acusacions de traïció a Tsipras, poca participació en el referèndum pel canvi de nom a Macedònia – els dos Parlaments van ratificar l’acord. Avui, Macedònia del Nord ha accedit a l’OTAN i contempla la seva accessió a la Unió Europea.

La solució Tarradellas – com en el seu retorn, com en el cas de Macedònia del Nord, com en els acords de Divendres Sant a Irlanda del Nord i tants d’altres – requereix cintura, imaginació i lideratge. Tres característiques que, fins ara, han brillat per la seva absència. Hi ha hagut dos moments en què s’ha albirat aquesta audàcia: la Declaració de Pedralbes, i la seva aposta per un relator; i la constitució de la Taula de diàleg, amb el reconeixement exprés del conflicte entre l’Estat i Catalunya. El primer no va resistir la manifestació “trifachita” de Colon i va acabar amb eleccions anticipades, el segon va ser víctima de la Covid i l’intent frustrat del PSOE de convertir a C’s en el seu soci preferent.

Tot sovint es posa l’excusa en les preferències de la ciutadania del conjunt de l’estat, practicant el vici de confondre l’estudi de l’opinió popular amb els límits del que és políticament possible. Els politòlegs Robert Ford i Philip Cowley adverteixen d’aquest error a “Sex, Lies and Politics” quan posen l’exemple del primer ministre Australià Bob Hawke que, després de ser informat sobre les actituds racistes d’alguns dels seus votants, l’hi va demanar a l’enquestador que calia fer per canviar-ho. Tal com apunten Christopher M. Achen i Larry Bartels a “Democracy for Realists” les preferències de la ciutadania es formen –i canvien– a partir de les accions dels seus referents polítics, mediàtics i culturals. L’exemple recent més espectacular d’aquest mecanisme el podem trobar amb les actituds de l’electorat republicà nord-americà vers Rússia durant la presidència Trump, quan Putin es va convertir en un dels líders més ben valorats per un segment de la població històricament molt bel·ligerant amb Rússia.

El novembre de 2019, el Centre d’Estudis d’Opinió va fer una enquesta a la resta de l’Estat sobre la relació entre Catalunya i Espanya. Allà apuntaven que un 36,2% de la ciutadania del conjunt de l’Estat seria favorable a un referèndum, que un 68% considerava necessari solucionar el conflicte mitjançant el diàleg i la negociació –un 21,2% sense límits i un 46% dintre de la constitució– i que un 33,9% considerava injusta l’empresonament del Govern de la Generalitat i els Jordis. No es pot dir que a l’Estat Espanyol existeixi la majoria a favor de la llibertat i l’autodeterminació que si existeix a Catalunya, però sí que hi ha prou marge per a una negociació ambiciosa i sense vetos. Tampoc es pot menystenir el 33% a favor del referèndum i la llibertat dels presos, sobretot quan la posició del gruix dels partits, opinadors i mitjans de comunicació estatal ha estat una de rebuig unànime i criminalització del moviment independentista.

La solució Tarradellas requereix que el PSOE abandoni la política lampedusiana que creu possible retornar a l’oasi català amb mesures de gràcia discrecionals i amb reformes superficials que no alterin els fonaments de la relació entre Catalunya i l’Estat. La solució Tarradellas exigeix de valentia i coratge per a trencar un discurs sobre “el constitucionalisme” que, lluny de reflectir els acords del 78, ha consagrat la seva reinterpretació aznarista. Sense compromís i ambició per un diàleg sencer i voluntat d’abordar el fons del problema no hi haurà manera de solucionar el conflicte, ni de combatre l’hegemonia institucional, cultural i ideològica de la dreta nacionalista espanyola.