El que més m’ha sobtat del meu revisionat de la sèrie és que Cristina Yang, una de les protagonistes, està guapíssima. És a dir: ella està com sempre, però jo ara la trobo guapíssima. Capítol rere capítol em sorprenc a mi mateixa pensant que està radiant, i preguntant-me per què ara la trobo tan guapíssima si quan vaig mirar la sèrie mai no em va semblar que ho fos tant, de guapíssima. De fet, més aviat al contrari. Per a mi, el seu paper era el clàssic d’amiga-de-la-prota-poc-agraciada-però-que-ens-cau-molt-bé. Evidentment, l’únic que ha canviat des de llavors és la meva mirada: Cristina Yang està interpretada per l’actriu estatunidenca d’origen coreà Sandra Oh, i fa uns anys jo era absolutament incapaç de trobar-la guapa. Probablement, hi tenia molt a veure que fos una de les primeres actrius asiàtiques no sexualitzades que veia en pantalla. No era Lucy Liu, per entendre’ns.
Vivim en un món on, encara avui, la bellesa és majoritàriament blanca i de faccions delicades. Estem programats per ser incapaços d’apreciar la diversitat. El que considerem estèticament acceptable correspon a uns patrons determinats, i tot el que en queda fora resulta, en el millor dels casos, poc atractiu; i en el pitjor, directament inacceptable. D’aquesta manera, veure bellesa en algú que se surt del cànon ens és gairebé impossible.
Gairebé. Perquè la bellesa, per sort, s’educa. Com? Omplint de diversitat les nostres vides. I això passa, també, per omplir de diversitat els nostres feeds d’Instagram. Si només seguim gent blanca amb cossos perfectes no ho estem fent bé. Hi ha vida més enllà de la norma: existeixen cossos diversos, identitats sexuals i de gènere dissidents, diversitats funcionals. Intentem acostumar la nostra mirada a tot allò que s’escapa de l’etiqueta blanc-cis-hetero-normatiu, allò que el capitalisme relega als marges. Fem-nos un favor i abracem tot el ventall d’existències possibles. I mireu Anatomia de Grey.
Catalunya Plural, 2024 
