A mitjans del segle XIX, el pensador i escriptor Ramón de Campoamor y Campoosorio escrigué de manera poètica allò que, d’alguna manera, sempre ha format part de la cultura popular: «Y es que en el mundo traidor / nada hay verdad ni mentira: / todo es según el color / del cristal con que se mira».
Hi ha diverses maneres – la majoria molt menys elegants – per dir la mateixa cosa, que al final es resumeix en una sola: fora del món de la veritat científica, tot és relatiu. Ara bé, la política obliga forçosament a escollir entre unes i altres posicions. El cas dels indults als presos polítics n’és un exemple clar. Per uns, la concessió dels indults és una amenaça al sistema institucional espanyol ancorat en allò que s’ha anomenat Règim del 78. Per altres, en cas de concedir-se, representaria la rendició del moviment independentista en acceptar implícitament
Però per moltes “veritats subjectives” que existeixin, n’hi ha una que aglutina una multitud de sentits comuns: l’indult no serà la solució a tots els problemes, però és l’únic camí existent cap a la seva resolució.
L’establishment del R78: indults com a amenaça
L’actuació de l’establishment del R78 obeeix a la racionalitat freda dels interessos de l’oligarquia burocràtica que diu parlar en defensa dels interessos d’Espanya. Si alguna cosa es va aprendre durant el judici dels presos independentistes és que el darrer bastió del règim del 78 és custodiat pel poder judicial. La lògica aplicada no es pot limitar al terreny del dret. Són masses les incongruències, masses les passes realitzades en direccions contràries al dret europeu, belga, germànic o escocès. Els interessos de l’establishment del R78 s’encarna en els set jutges del Tribunal Suprem que s’oposen a la concessió dels indults. L’excusa: que els presos no han mostrat cap mena de penediment. La realitat: la defensa d’una idea monolítica i limitant del que és i ha de ser Espanya.
La decisió del PSOE: els indults com a càlcul
Per què Pedro Sánchez hauria d’empènyer els indults? La resposta més senzilla que es podria donar és que és un tema de justícia: els presos polítics mai haurien d’haver entrat a la presó, i, per tant, haurien de sortir-ne abans possible.
Aquesta resposta, però, ignora completament la lògica de la presa de decisions dels partits polítics, que no és cap altra que la de maximitzar el seu nombre de vots. A vegades, però, hi ha contextos extraordinaris que aquesta lògica falla, i el cas dels indults n’és un d’ells. Al PSOE no li surt a compte concedir els indults, o, almenys, això els hi diuen les enquestes. Iván Redondo, cervell de Pedro Sánchez, declarava en referència als indults que “A veces no hay una solución fácil, pero siempre hay un camino”. Seria difícil imaginar el PSOE actual empenyent pels indults en l’hipotètic cas que tingués majoria absoluta. Però si es vol mantenir en el poder, ha de mirar a l’esquerra espanyola i, també, als partits nacionalistes gallecs, basc, i catalans. Per això, des del prisma de Pedro Sánchez, els indults s’analitzen des de la perspectiva freda d’aquell que, emocionalment desvinculat d’arguments ètics, actuen calibrant-ne els costos. I no s’ha de desmerèixer aquesta posició. Tot el contrari. Precisament perquè no es tracta d’un tema on el PSOE aconsegueixi rèdits polítics néts, si els indults s’acaben concedint, també serà en part gràcies a una decisió política racional – però arriscada –.
Els indults com a rendició o heroïcitat
La següent posició és aquella que implica als presos polítics i a una part de l’independentisme. Cap dels presos ha demanat l’indult directament. La demanda per part de l’independentisme (presos i partits) és l’amnistia i no pas l’indult, perquè aquest implica validar el raonament de la sentència del Tribunal Suprem, que sol·licita un ritual tan desfasat – com humiliant – com és el de la mostra de penediment.
Val a dir que aquesta és, possiblement, la posició on el color del vidre des d’on s’observa la realitat és més tupida. Per onze dels dotze presos, no es pot afirmar que pel fet que aquests no demanin l’indult, no el desitgin. Només Jordi Cuixart s’ha pronunciat directament en contra a què se li sigui concedit l’indult. No demanar l’indult s’interpreta com una decisió heroica; demanar-lo representa una rendició.
Per aquest motiu les imatges de l’abraçada del president d’Òmnium Cultural amb Miquel Iceta han aixecat tanta polseguera. En ser l’únic en mostrar-se obertament contrari a la possibilitat de l’indult, també ha contribuït a generar-li una aura d’heroïcitat al voltant de la seva figura que ara s’ha vist qüestionada. Sobren motius per a dir que no hauria de ser així. Ningú està en la pell de l’altre, i menys si aquest altre és una persona que porta més anys empresonada per uns crims que no va cometre. El prisma des d’on es miren les coses a vegades és un prisma desagradable i injust.
Els indults com a principi de solució
Pedro Sánchez sap que els indults són una solució parcial a un problema més gran. També ho saben els presos, i també ho saben els polítics d’Unides Podemos, sense els quals la possibilitat d’aquests indults mai haguessin estat possible. La major part de la societat catalana – independentista i no independentista – se sent alleugerida per la possibilitat que els presos surtin de la presó. La majoria de la societat catalana, de la mateixa manera que és favorable a celebrar un referèndum, també ho és de l’alliberament dels presos. I, alhora, dins d’aquesta majoria, també se sap que si bé l’indult és un pas important cap a la resolució del conflicte, aquest encara està lluny de poder ser imaginat. Quin és el prisma de l’indult com a principi de solució? Què es veu des d’aquest cristall?
La condició necessària per a començar a desfer un nus de dimensions colossals. L’únic camí possible perquè Catalunya – i Espanya –, comencin a encarar la resolució d’uns problemes que venen de lluny. Enemics no hi faltaran.
Catalunya Plural, 2024 
