Lluc Queralt no es defineix exactament com a fotògraf: “el que jo intento és relatar de manera artística, però crítica, una determinada realitat social” – explica. Les seves fotografies en són la prova. Entre el març i l’abril del 2021, en plena pandèmia, va decidir fer un viatge a l’illa de Fuerteventura. Volia conèixer de primera mà què passava amb tota aquella gent que arribava a alguna de les Illes amb l’esperança de començar una nova vida. Va connectar amb la “Misión Cristianos Moderna”, una ordre evangelista subcontractada per l’estat per actuar com un dels Centres d’Atenció d’Emergència i Derivació (CAED). Allà va conèixer nois – del Marroc, de Guinea, de Mali, de Camerun, i de Gàmbia. Tots tenien una cosa en comú: havien pagat entre 1000 € i 2000 € per entrar al país en una pastera, després de mesos de travessa pel desert i diferents estats del nord-oest d’Àfrica. Tots deixaven el seu país natal per arribar a Espanya, alguns d’ells per a continuar després el trajecte cap a França, Alemanya, o d’altres indrets d’Europa.
Les següents són una selecció d’alguna de les fotografies.
El desert, com el mar, és també la tomba de moltes persones que, intentant arribar a Espanya, travessen kilòmetres de sorra i altíssimes temperatures sense tenir molt clar on es dirigeixen. A la dreta, un dels nois – de només vint anys – que va haver de fer la travessa, sua, fotografiat de perfil.
En arribar al centre d’atenció, l’estupefacció i incomprensió de les persones migrades es fa palesa. L’ull de Queralt captura les mirades d’alguns d’ells. “Incompresos com unes palmeres en mig del desert” – explica Queralt.
La mirada d’una dona turista capta, en mig del desert de Puerto Rosario, la imatge d’uns nois jugant a futbol. Però el camp on juguen no té porteries, ni línies, ni res que recordi a un camp de futbol. Només sorra i pedres. L’escalfor, des de la mirada de la turista, és insuportable. Realitats diferents.
En el CEAR de Fuerteventura, les imatges i iconografies cristianes decoren les parets blanques del centre. La creu, a dins del centre, passa més o menys inadvertida mentre un dels interns fa tocs amb la pilota. La creu se situa aquí també com a símbol de l’esperança. Però aquesta, a vegades, decau i s’ofega en el mar.
“Les mans que poden fer els somnis realitat. Quan parlava amb ells – explica Queralt –, la majoria em deien que el seu somni era poder ser fuster, pintor o ferreter. Tots oficis que es realitzen amb les mans. El seu somni estava a l’abast, perquè el més important ja ho tenien. Però el pas per a fer-lo realitat estava més enllà del mar”.
Una fotografia per l’esperança. El mar – denominador comú en la sèrie de l’autor –, contrasta ara amb el raig de llum que impacta en el perfil de la fotografia de la dreta. “Em va explicar que venia de Guinea i que volia ser fuster”. La llum també es reflecteix en la paret de fusta del seu davant, simbolitzant, ja no l’esperança, sinó la materialització d’aquesta.
Catalunya Plural, 2024 
