El referèndum és la solució

L’altre dia vaig mantenir un intercanvi de missatges a Twitter amb Ignacio Molina, investigador sènior del Real Institut Elcano i professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid. Sempre és interessant llegir a persones que, al marge de la seva mirada particular, aporten arguments i raonen els seus punts de vista -especialment en temps d’odi i immediatesa tuitaire-. Al meu entendre, Molina compleix amb aquest requisit i, potser per això, em va sorprendre la seva valoració express dels resultats de l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO).

Deia Molina en el seu missatge a twitter: “Només un 19,7% dels catalans considera Espanya un Estat estranger del que el meu país no hauria de formar part, solament un 24,1% se sent sol català, solament un 34,2% creu que Catalunya hauria de ser un Estat independent”. Amb la simplicitat que requereix aquesta xarxa social, vaig decidir respondre: “Només un 75,1% dels catalans considera que els catalans tenen dret a decidir el seu futur com a país votant en referèndum“; només un 50,3% dels catalans votarien a partits independentistes en unes noves eleccions catalanes”. Totes aquestes dades -les que aportem tots dos- comparteixen font i fan referència al mateix grup de persones entrevistades.

La conversa va continuar quan el meu interlocutor va criticar el biaix de la frase ‘els catalans tenen dret a decidir el seu futur com a país votant en referèndum’. Així ho expliquen Ignacio Molina i Pau Marí-Klose en un article de 2015 titulat “El referèndum no és la solució”, publicat a El País. Si bé és cert que el ciutadà sempre prefereix ser escoltat quan s’han de prendre grans decisions, es podria entendre que la millor solució no només és la preferida sinó la que menys detractors té. En el cas català, sorprèn veure com més d’un 20 per cent dels votants de PP i Ciutadans i més de la meitat dels electors del PSC consideren que els catalans tenen dret a decidir el seu futur com a país votant en referèndum. O el que és el mateix: el referèndum com a eina aixeca poques resistències entre la major part de l’electorat català. Un aspecte clau que en moltes ocasions es menysprea, fent èmfasi en la presumpta fractura social que provocaria la celebració del mateix.

El baròmetre del CEO publicat el passat 28 de maig de 2021 ofereix altres dades interessants. Només un 8,3% dels catalans es mostra molt en desacord que la ciutadania catalana decideixi el seu futur com a país en referèndum. El passat 14 de febrer, VOX va obtenir un 7,69% dels vots, Ciutadans un 5,57% i el Partit Popular un 3,85%. A més, podem acceptar que el biaix és menor quan ofereixes gradualisme en la resposta. L’afirmació esmentada té diversos graus d’acceptació: molt d’acord (53,3%), bastant d’acord (21,8%), ni d’acord ni en desacord (2,8%), en desacord (10,4%) i molt en desacord (8,3%). El referèndum com a eina segueix gaudint de prestigi social més enllà de les fronteres de l’independentisme i d’un nivell de resistència sorprenentment baix.

Molina i Marí-Klose també es refereixen, en el seu article de 2015, al percentatge de catalanes i catalans que esmenta el referèndum com a solució principal -i idònia- al conflicte entre Catalunya i Espanya. Segons dades del GESOP (febrer de 2014), només un 49% es decantava pel referèndum. Dos anys més tard, el GESOP, per encàrrec d’El Periódico, va tornar a preguntar sobre aquesta qüestió i els resultats van ser il·lustratius. A la pregunta “està a favor que es convoqui un referèndum sobre la independència a Catalunya?”, un 49,6% es mostrava favorable -al marge de l’opinió del govern de l’Estat-, un 35% només l’acceptaria si comptava amb l’acord previ entre Generalitat i Moncloa i un 13,8% s’oposava en tots els escenaris. I en aquest context de bloqueig ens trobem.

El debat posterior a la tardor de 2017 ha de girar al voltant del diàleg, la negociació política i sobre els mecanismes que puguin ser acceptats per ambdues parts -i ambdues societats- per resoldre el conflicte. És cert que a Catalunya un 24,3% dels ciutadans es refereixen a Espanya com “el seu país”, que un 25,6% proposen com a solució òptima un Estat federal o que un 72,3% prefereix una república a una monarquia. Són dades rellevants que influeixen en la qüestió sobiranista. Potser seria el moment que el Govern de l’Estat posi sobre la Taula quina agenda proposa per a Catalunya; de manera que els ciutadans també es puguin expressar sobre aquesta. El gran exercici pendent seria oferir claredat als escenaris i a les conseqüències d’un hipotètic referèndum.

Finalment, m’agradaria fer referència a un dels aspectes que esmenten Molina i Marí-Klose: la qüestió identitària. En el seu article s’ajuden de la idea que Catalunya no és un sol poble per qüestionar la idoneïtat del referèndum com a eina per a la solució de conflictes. Equiparen el cas català al de Bèlgica, l’Ulster o Xipre -en termes de pluralitat social- quan en realitat són escenaris molt diferents. A Bèlgica existeixen dues comunitats monolingües amb una capital-regió compartida, a l’Ulster la religió i la violència marquen la seva evolució històrica i a Xipre es plasmen les disputes de dos Estats sobirans. El cas català, encara que probablement lluny de la uniformitat escocesa, és singular en la seva pluralitat -i necessita de solucions pròpies-.

En conclusió, el referèndum és la solució que menys resistències aixeca entre amplis sectors de la societat catalana. Aquest fet, en realitat, resulta incòmode tant a aferrissats independentistes que reivindiquen la legitimitat de l’1 d’octubre com a nacionalistes espanyols que somien amb uniformitat i venjança. L’empat etern en el qual ens situem en l’actualitat ha de donar pas a una època de negociació activa que s’iniciï amb els indults i la taula de negociació, sempre tenint en compte l’opinió de la ciutadania. Sense el concurs dels catalans i les catalanes -i tal vegada, sense la tolerància d’una gran part de la societat espanyola- no es podrà avançar en una solució democràtica profunda i duradora.