Considerant que hi ha diversos reportatges i estudis similars que posen el focus on el posareu vosaltres, què considereu que encara no ha estat ben explicat sobre el procés migratori de les joves desplaçades de l’Àfrica Occidental a la península Ibèrica?
El nostre interès i sota el paraigua que volem treballar és la visibilització de les noies, tant aquelles que han complert la majoria d’edat com les joves, que forçosament s’han de desplaçar del seu país d’origen, sigui pel motiu que sigui. Si llegim estudis, així com han fet des del CEAR, i segons testimonis a terreny, com el del Mame Cheik Mbaye de Federación de Asociaciones Africanas Canarias, el nombre de noies que arriba va en augment. Alhora, la quantitat de notícies que surten als mitjans que parlen des d’una perspectiva de gènere és ínfima. Companyes i companys que treballen en l’àmbit de les migracions i fan cobertura dels desplaçaments del nord i la part occidental d’Àfrica ens han confessat la manca de paritat en el tractament informatiu, una cosa que també es veu agreujada per l’accés a les fonts. La nostra principal fita és parlar de persones i no de números ni dades. És entendre el context social, polític i econòmic que viuen aquestes noies i relatar les migracions des d’un periodisme lent basat en la confiança i l’apropament a les fonts. La base substancial de Todas las rutas és un foto llibre, però volem que sigui un projecte que tingui un recorregut més enllà; que sigui un portal d’informació interactiu i fàcil per tots els públics per entendre les migracions lluny de perspectives d’odi i mirades de recel. A més, i si la cosa tira, una de les coses que hem parlat amb el Mame, és la voluntat de retorn i formació al país d’origen, encapçalat, és clar, per persones com ell.
Heu considerat oportú finançar-vos mitjançant una campanya de donacions a Goteo: era la idea inicial o primer vau intentar que algun mitjà us ho comprés?
Des d’un inici vam valorar diferents opcions de finançament. Per la nostra experiència publicant articles de forma freelance ja teníem en compte la dificultat de trobar finançament des de mitjans, especialment respecte a aquestes temàtiques i parlant d’una perspectiva de gènere. Vam parlar a més amb entitats del tercer sector, però també estan molt precaritzades. Així que valorant opcions ens vam decidir pel micromecenatge, que et permet finançar projectes arriscats i, a més, ens donava la llibertat de poder enfocar el projecte tal com nosaltres l’entenem, i explicant allò que per la nostra experiència valorem més necessari. Actualment seguim en contacte amb mitjans per trobar col·laboracions a l’hora de publicar reportatges més enllà de la realització del foto llibre, però la nostra energia està focalitzada en la campanya de Goteo.
Us heu decidit per abordar la temàtica en qüestió amb la producció d’un foto llibre. Per què heu escollit aquest format?
Pensant en la forma d’expressar la investigació de la manera que nosaltres trobem més acurada, la nostra experiència prèvia ens ha guiat sempre cap a la mescla de disciplines. Una de les coses que ens van unir com a col·lectiu era l’aprenentatge constant que ens oferim l’una a l’altra trobant l’equilibri entre el periodisme, l’antropologia i la fotografia. Trobem que un foto llibre és una de les millors maneres en les que es pot plasmar aquest conjunt de disciplines i alhora posar al centre les veus de les protagonistes. El llibre combinarà fotografies sobre terreny, anotacions i relats etnogràfics, entrevistes o fins i tot, cançons, dites populars i escrits de les dones participants de la recerca. Pensem també que un nínxol de mercat poden ser escoles i instituts. Des de la base i la formació a les generacions més joves pot venir el canvi! A més actualment ens trobem en el procés de postproducció d’un documental sobre les dones al camp de refugiats de Nea Kavala i el procés està sent llarg i costós, així que ens venia de gust a escala personal investigar un format diferent.
Una de les coses que ens van unir com a col·lectiu era l’aprenentatge constant que ens oferim l’una a l’altra trobant l’equilibri entre el periodisme, l’antropologia i la fotografia
Podeu explicar una mica la vostra experiència en el camp de persones refugiades Nea Kavala al nord de Grècia? Com us va afectar per acabar decidint tirar endavant el projecte actual?
Ens vam conèixer al nord de Grècia, fent un voluntariat per l’ONG Open Cultural Center, que treballa executant activitats d’inclusió (educació, espais de dones, transport, etc.) per les persones que viuen al camp de Nea Kavala i a les rodalies. A més de les tasques del voluntariat vam sentir des d’un inici la necessitat d’explicar les històries que allà anàvem escoltant, explicar el dia a dia, no només la notícia sensacionalista. I, sobretot explicar, tal com vam presenciar, que en molts casos són les dones qui s’encarreguen de mantenir aquesta quotidianitat: les cures, les relacions, la salut. Elles fan que la vida continuï tot i el context en què es troben. Una perspectiva que des dels mitjans, i tampoc volem dir tots, perquè n’hi ha que ho fan i molt bé, no és comú narrar. Ja des de Grècia parlàvem d’explorar la frontera sud espanyola, ja que estava succeint quelcom ben similar que a Grècia i no en sabíem ni la meitat. En veure que els nostres articles tenien bona rebuda vam començar a indagar de quines maneres podíem treballar en el següent projecte, de nou, aportant una visió de gènere i etnogràfica a la investigació periodística.
El vostre projecte depassa els límits del periodisme i s’endinsa en el camp de l’antropologia i l’etnografia. Què us aporten aquestes disciplines a l’hora d’analitzar els processos migratoris?
Les dues venim de camps diferents, l’antropologia i el periodisme, però alhora van molt de la mà. Creiem que per parlar d’aquest tipus de causes, i més quan ens referim a persones en una situació de vulnerabilitat, és important beure de l’antropologia i no fixar-nos només en dades que ràpid se’ns obliden i deshumanitzen el subjecte. Sovint el periodisme peca a l’hora de tractar les seves fonts, ho fem d’una manera abrupta i sense tacte, fruit de la immediatesa i la notícia. Ens capfiquem amb les regles del mercat i perdem l’horitzó. És per això que des la vessant antropològica i etnogràfica recollim el què ens perdem pel camí, que sovint és el més valuós: el context, la cultura, els comportaments i la identitat. Quan estàvem a Grècia va ser una cosa que vam veure claríssima. Passar molt de temps amb les dones del camp de Nea Kavala generant un ambient distès i de confiança ens va obrir les portes a entendre la situació i percebre les seves capacitats de resiliència. Però malauradament, és una cosa que el periodisme sovint no respecta.
Sovint el periodisme peca a l’hora de tractar les seves fonts, ho fem d’una manera abrupta i sense tacte, fruit de la immediatesa i la notícia
Quin impacte espereu/desitjaríeu que tingués el vostre projecte? Us heu marcat alguns possibles objectius?
Som conscients que ens manca molta formació i experiència per adquirir. Quan encetes projectes d’aquest caire et sorgeixen moltes contradiccions i dubtes interns amb els quals has d’anar convivint: tindrà algun impacte sobre la ciutadania que no està conscienciada amb el tema? Té algun sentit acomplir tasques de visibilització com aquesta en el sistema que vivim? Quin rol juga la nostra posició de dones blanques privilegiades i en quin punt ens situem en enfront de això? Mentre anem lluitant contra aquests dilemes i intentem resoldre’ls, el nostre objectiu és entendre els desplaçaments forçosos de moltes dones no europees, en la seva majoria musulmanes, les quals viuen sota un llindar heteropatriarcal molt fort. I un cop tenir-ho traspassar-ho al públic de la manera més àmplia i amable possible. Sense caure en la victimització i el morbo, lluny de discursos inintel·ligibles. Volem que sigui un llibre on es reculli text, fotografia i il·lustracions d’artistes i de les mateixes protagonistes que hi donen veu. Un cop editat i maquetat ens agradaria impartir tallers a escoles i centres educatius i explicant el seu contingut als infants i adolescents. Si no podem canviar el parer dels votants “haters” anirem a les edats més joves. Alhora, ens sorgeixen perspectives de retorn, en aquest cas al Senegal, motivat i encapçalat per entitats i professionals de l’àmbit social del país per tractar aquest tema entre la població més jove.
És cert que hi ha una majoria d’homes que emprenen la ruta canària, però cada vegada més hi ha dones
La perspectiva de gènere ocupa un espai central en la vostra metodologia: podeu explicar en què notarà el lector la importància de la perspectiva de gènere?
Per nosaltres és essencial reflectir les experiències i rutes de totes les persones, d’aquí ve el nom del projecte. Per aconseguir-ho s’ha de fer un esforç actiu en aplicar la perspectiva de gènere, narrant les realitats també de dones que arriben a la frontera sud-europea. El lector està acostumat a llegir sobre la història d’un home. A Grècia també ho vam veure molt clar: els homes estaven molt més acostumats a parlar amb periodistes, a adquirir l’esfera pública i reivindicar allà la seva lluita. Moltes dones, tot i tenir ganes de parlar, explicar i fer-se visibles, decidien no fer-ho perquè els podia suposar un problema amb el seu marit o fills, o simplement deixaven que l’home prengués la paraula gairebé per costum. Una dona que migra no sol ser considerada sota l’heroïcitat d’un home, hi ha molta més invisibilització del perquè de la seva migració, especialment si és una dona sola. És cert que hi ha una majoria d’homes que emprenen la ruta canària, però cada vegada més hi ha dones. Nosaltres volem saber com ho viuen elles també, quins són els seus motius de partida, les seves vivències durant la ruta, les violències que pateixen i com els hi fan front. En el llibre, farem el possible perquè hi hagi representades veus d’homes i dones de forma equitativa i perquè les converses i entrevistes incloguin una visió feminista: fent incisió també en les tasques reproductives, les cures, la família, la violència masclista i les estructures patriarcals.
Hem de començar a mirar com a humans, i aleshores entendrem que la cosa va d’això, de persones
Quina opinió o pensaments teniu arran de la situació produïda a Ceuta?
De ràbia i impotència. Si la cosa va de jocs polítics i estratègies de pressió entre el govern del Marroc i l’Espanyol, és intolerable que es jugui amb la vida de 8 mil persones que es veuen obligades a migrar, com a moneda de canvi. Sovint la societat espanyola i catalana veu com un problema aquestes imatges. Això és així arran d’una construcció brutal com a individus, fruit de creences hereditàries i prejudicis. Hem de començar a mirar com a humans, i aleshores entendrem que la cosa va d’això, de persones. Si continuem criminalitzant les persones que arriben ens estarem convertint en els subjectes anhelats de l’Europa Fortalesa, que es preocupa pel benefici del control fronterer i la venda d’armament, explota els recursos de les terres africanes, així com la indústria pesquera del Senegal, i no respecte del dret humanitari internacional. Comencem a canviar els termes lingüístics i els discursos èpics amb els quals ens referim a aquestes situacions i persones: no són invasions, problemes, crisis, immigrants… són persones il·legalitzades, desplaçaments forçats. D’aquesta manera, sortirem dels eixos de comunicació basats en la divisió nosaltres – ells, els quals o bé victimitzen o bé generen odi.
Sara Aminiyan Llopis es periodista i fotoperiodista. Ha col·laborat en diferents mitjans de comunicació com El Público, Contexto, El Salto i La Directa en peces periodístiques relacionades amb l’àmbit migratori, persones refugiades i gènere. És coautora del taller fotogràfic I tu què pintes?, sobre la cosificació de la dona i la sexualització dels seus pits.
Martina Madaula és graduada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, i té un
màster en Antropologia social per la Universiteit van Amsterdam. La seva tesi final es
va centrar en treball de camp realitzat a Barcelona treballant amb dones migrades
d’Amèrica Llatina que es dediquen a les tasques de la llar i les cures, amb una anàlisi
centrat en els processos i estratègies de resiliència i cura col·lectiva per fer front a les
múltiples opressions que viuen diàriament. També ha treballat en un espai de dones en
el camp de refugiats de Nea Kavala (Grècia). Com a periodista ha publicat per diferents
mitjans (CTXT, Salt, Directa, Público) articles sobre migracions.
Catalunya Plural, 2024 
