Considerar el tram de la ronda del Guinardó entre Sardenya i Cartagena com quelcom bonic podria ser una heretgia, però donat el seu canvi brutal durant el darrer decenni tampoc és cap barbaritat, sobretot si atenem a la demolició de la seva antiga bellesa, una de les més naturals de Barcelona, sent, sense mitges tintes, una espècie de petit paradís rural entre el seu modus vivendi i el seu eixam de caminets.
Ara el verd torna a lluir al barri gràcies a molts pulmons, com el mateix Parc de les Aigües, el del Guinardó o la darrera aportació, tancada de bat a bat durant dècades, del Mas Ravetllat-Pla, amb l’únic lament d’haver perdut les cavallerisses dels seus equins, essencials per a confeccionar un sèrum revitalitzant.
L’exaltació vegetal no ens ha de fer oblidar la intransigència d’anteriors ajuntaments, enamorats de l’asfalt i la pol·lució ambiental a través d’una incondicional entrega al vehicle motoritzat. Un possible inici d’aquesta deriva pot xifrar-se, si bé qui vulgui podrà donar amb referents previs, a mitjans dels anys cinquanta amb el soterrament de les vies fèrries del carrer Aragó, des d’aleshores un malson sonor, a vessar de contaminació i causant, sense anar més lluny, de la divisió en dos sectors de la plaça Letamendi, l’única, junt amb la de Rovira a Gràcia i Urquinaona al centre, amb aquestes característiques a la capital catalana.
El més flagrant, nihil sub sole novum, fou el cinisme de l’administració, molt ben recollit a publicacions de finals del Franquisme i la Transició, com la Barcelona de Porcioles del CAU o Tots els barris de Barcelona, dels mestres Jaume Fabre i Josep Maria Huertas-Clavería. Segons documents de l’Arxiu Municipal la via al Baix Guinardó seguia com si el futur, ja delineat a mapes d’aquell instant, no fos a interrompre aquella pau incerta. El 1954 es procedeix a pavimentar el carrer de la Bona Sort. Vint anys més tard els veïns es manifestaven a la seva conclusió, des d’on ara la ronda vira a Castillejos, davant l’empenat d’aquesta indecent autopista urbana.
El segment corresponent entre Sardenya i la plaça d’Alfons X el Savi, en sintonia amb la construcció dels immobles harmònics liderats pels de Ramón Tort i Luis Durán, fou el debutant de la massacre, però en aquell moment aquesta només es dibuixa a papers municipals i del ministeri. Per això mateix la seva extensió ara resulta òptima des de l’estètica. El problema sorgí amb la grandiloqüència i la bogeria negligent d’un alcalde massa preocupat per acontentar als seus amics amb diners, quelcom consagrat a tota la zona per un altre factor desestabilitzador tant del patrimoni com de l’entorn: el túnel de la Rovira, unió del Carmel amb la ronda, causa indirecta de l’ocupació d’un ple municipal el maig de 1973 pels veïns de la muntanya, fins a provocar la destitució del batlle, substituït, oh paradoxes, per Enric Massó, amo de Tabasa, la promotora de l’obscè enllaç entre dos barris.
El projecte definitiu, cavilat amb anterior, s’endegà el 1966. Les expropiacions i compravendes s’intensificaren, i així fou com el 1974 nasqué un dels majors horrors comtals del segle XX: dos viaductes, scalextric a l’argot popular, d’estentòria lletjor i delictius des de tres o més perspectives. La primera perjudicava els residents, molts d’ells amb els cotxes gairebé a les finestres dels seus domicilis. La segona separava de mode abrupte els dos Guinardós, diferenciats històricament i socialment, units per la denominació geogràfica. El tercer es resolgué el 1985, quan s’enderrocà la passarel·la direcció Besós, just una dècada després de la sentència del Tribunal Suprem declarant-la il·legal.
Quan era petit no hi anava gaire per allà; la sensació a la meva memòria, deixant de banda un cartell d’una escola de mecanografia, es tenyeix d’un absolut color gris. Encara no raonava bé del tot, potser encara tampoc, i no obstant era capaç d’eixordar-me per la gestió d’antuvi i el menyspreu per a la ciutadania amb tal de beneficiar interessos privats disfressant-los en públics. Ara escric sobre la ronda, però durant el porciolisme, més tard prosseguit en molts aspectes urbanístics per Pasqual Maragall, la Meridiana no podia creuar-se a peu si no era mitjançant tres ponts insans, encara presents des de determinades planificacions de la Casa Gran, i per a comprovar-ho vaal la pena consultar el cadastre i verificar com un tros amb finques modernistes del carrer de la Muntanya encara és sota amenaça, hauria d’anar a terra per a enjardinar-se, perquè pocs han revisat les directrius de la dictadura.
El 2009 l’adéu a la segona rampa, impulsat pel molt infravalorat Jordi Hereu, fou un fet. D’aquell ominós maldecap només roman un pilar a l’altura de Lepant, i tal com es troba sembla un vestigi arqueològic. La setmana passada una senyora de l’autobús lloava la metamorfosi, intel·ligent a molts sentits, des del cromatisme d’un mur ceràmic, verde que te quiero verde, fins per haver possibilitat una recuperació més aviat parcial del vell paisatge, molt més llegible si es comparen fonts cartogràfiques.
Malgrat això la paret esperança mostra una altra calamitat. Els pisos elevats, de Lepant fins a Cartagena, correspondrien a un carrer desaparegut: Fargues. El seu nom, clau per a comprendre la Història dels propietaris i teixir-la junt a la del terreny, hauria de recuperar-se per a reforçar la identitat de la barriada, ignorant de les seves passes pretèrites per culpa de la mateixa ronda, una bèstia sense mesura, a posteriori ampliada, amb la consegüent desolació, al mateix Guinardó, derrotat per perdre moltes viles i llocs emblemàtics de la seva urbanització primigènia, tot per a connectar la ciutat des d’una línia recta sense gairebé sortida als laterals. En aquest sentit tots aquests vials violaren la seva concepció fundacional, concebuda pel francès Léon Jaussely el 1907 amb la intenció d’unir els pobles del Pla amb Barcelona. L’aplicació moderna dels seus postulats fou rotunda, fins a l’extrem de generar una amnèsia sobre el mateix espai, com també ocorre amb la ronda de General Mitre o la travessera de Dalt entre Lesseps i Sardenya, prolegomen de la nostra protagonista, abans d’altra volada.
He confessat més d’una vegada el meu gust per la vista del carrer Cartagena des de la ronda per poder mirar envers l’horitzó i delectar-me amb les formes. La meva vista es sent atreta pel descens i mai s’enfoca a l’esquerra, on la infausta avinguda es veu marcada pel nou Hospital de Sant Pau, potser aquest sigui el motiu de situar en un limbe entre dos vials circulatoris, males ressaques, un aparcament on podríem donar més hectàrees per a les persones, doncs al cap i a la fi la missió de tot Consistori és treballar pel seu benestar.
Catalunya Plural, 2024 
