Dues grans olles de llautó reposen en el foc sota un rètol que hi diu “Portal Resistència”, reescrit amb tinta vermella. El grup de cuina camina d’un costat a altre, algú va donar diverses lliures d’arròs i toca posar-les a bullir. Uns metres més enllà, a la placeta del que abans es deia Portal Amèriques, hi ha la terminal de la línia sud de TransMilenio, el sistema de transport Massiu de Bogotà (Colòmbia).
Aquest serà el dinar de molts manifestants i curiosos que s’acosten a la improvisada cuina atrets per l’olor que desprèn la sopa. “L’olla comunitària pot alimentar entre 200 i 300 persones diàries“, explica la cuinera principal, Rubí, amb un accent de la costa que no se li ha esborrat tot i viure durant vuit anys a Bogotà. “Tinc l’esperança que Colòmbia desperti”, diu la cuinera aturada, de quaranta-tres anys. “La gent gran que ha vist aquesta lluita dels joves, on s’han posat vides i sang, tindran una millor mentalitat de cara a les eleccions de l’any vinent”, sosté.
“El Bogotazo [una onada de protestes i violents disturbis que es van iniciar a la capital l’any 1948] SER Fa molts anys. Ara, com l’anomenaríem?”. Dubta, mira al voltant, i segueix: “És l’aturada humanitària. Una aturada per una Colòmbia millor, més justa, per reformes que sí que convenen al poble colombià”, conclou Rubí, mentre sosté un cullerot de fusta gegant, abans de tornar al “calor de l’olla”.
Colòmbia celebrava el 28 de maig el primer mes de protestes, replicades de forma massiva per tot el país. Si bé la reforma tributària -retirada per el Govern d’Iván Duque durant la primera setmana de mobilitzacions- va ser la guspira de l’esclat social, les mobilitzacions socials han estat un catalitzador de frustracions, demandes i necessitats més àmplies, derivades d’anys de carències estructurals en el segon país més desigual d’Amèrica Llatina.
El sistema d’estratificació
No és casualitat que els punts de resistència de les marxes a les grans ciutats colombianes conflueixin en les perifèries, als barris populars, empobrits. El 80% de les famílies de menors ingressos van perdre el seu lloc de treball durant la pandèmia. En un país on la societat es divideix per estrats (de l’1 al 6, sent el primer la població més vulnerable), l’estratificació marca gairebé de per vida les oportunitats de les persones.
Malgrat que el sistema d’estrats dissenya’t en els anys noranta com una manera de classificar a la població respecte a les qualitats de l’habitatge i poder oferir així subsidis, aquest sistema únic a Llatinoamèrica “començar a cristal·litzar aquesta segregació socioeconòmica de la ciutat”, explica a lamarea.com Adriana Hurtado, urbanista i antropòloga de la Universitat dels Andes, apel·lant al fet que el sistema fa més difícil la diversitat: “l’estrat acaba sent un indicador, incloent-hi un predictor, de les oportunitats educatives o laborals”.
“El que passa a les grans ciutats de Colòmbia no és res comparat amb el que vivim en els territoris que habiten els pobles negres. No és un fenomen nou, sinó una lluita d’anys. La nostra lluita és més forta per tota la càrrega històrica que incorporem”, diu Angie, una jove procedent de Tumaco, Nariño, una de les regions de sud del país més afectades pel conflicte armat i les guerres del narcotràfic.
La taxa d’atur juvenil se situa en el 24% a Colòmbia. “Aquesta desigualtat social està també espacialment delimitada. És molt fàcil que en les protestes també es puguin rastrejar de manera diferenciada a l’espai”, prossegueix Hurtado, “totes les perifèries o els barris populars, d’origen informal, concentren la quantitat més gran de joves amb dificultats d’accedir a l’ocupació i a l’educació”. Aquest és motiu pel qual les protestes s’acaben massificant allà i “la repressió policial es concentra més en aquestes zones respecte a les mobilitzacions convocades en altres barris d’estrats més alts i acomodats“, conclou la urbanista.
Els joves al capdavant de les protestes a Colòmbia
És la iniquitat, que colpeja amb més duresa els joves dels barris populars, sumits en la precarietat i informalitat, el que treu a milers d’ells als carrers. Com a presagi d’aquesta premissa, en el concert de “Portal Resistència”, una banda local interpreta el “Ball dels que sobren”, del grup xilè “Els Presoners”. Custodiant l’escenari hi ha els nois de la Primera Línia que taral·legen baix sobre passamuntanyes la lletra de la icònica cançó protesta: “Únete al baile / de los que sobran / nadie nos va a echar de más / nadie nos quiso ayudar de verdad”. La seva vestimenta destaca entre els manifestants: cascs d’obrer barats, guants, màscares de gas. Només deixen veure els seus ulls, així eviten ser identificats per la policia.
Soga, com es fa dir un jove alt i prim, explica que porta lluitant per la democràcia del país des de 2017, quan va entrar a la Universitat Nacional de Colòmbia, una de les úniques dues universitats públiques de la capital, Bogotà. “Primer que tot em mou l’abús policial, no és just que ens reprimeixin d’aquesta manera”, es queixa. Més de 60 persones han mort des de l’inici de les manifestacions i 43 estarien presumptament vinculades a la força pública, segons l’ONG local Temblores.
Els xavals de la Primera Línia senten la por de ser un nombre més en aquest recompte aproximat: “Des que surts de casa no saps si tornaràs. Com a membre del grup has d’estar mentalitzat que pots morir“, diu Soga, mentre rep un suc i un plàtan d’una companya. “Ens vam organitzar d’una manera que tant el poble com la Policia ens identifiquin perquè no creguin que som vàndals, perquè així és com ens veuen”. I reitera: “no som un grup d’atac, sinó de resposta“.
Durant aquest Atur Nacional han sorgit amb força els grups de Primera Línia, similars als que es van veure en les protestes de Xile en 2019. Són “pelats”, com diuen els joves a Colòmbia, la majoria procedents de barris populars, que posen el cos davant els atacs de l’ESMAD (Esquadró Mòbil Antiavalots) i la Policia quan aquests reprimeixen violentament les manifestacions.
La seva única protecció són els improvisats escuts, fets amb fusta, senyals de trànsit i cubs de llautó. “Resistència amb ovaris. Darrere d’aquesta màscara hi ha una idea i les idees són a prova de bales”, va escriure en el seu escut rosa Yarlín, membre Escuts Blaus, un grup que va sorgir en les marxes de 2019.
Gairebé tots els nois tenen marques de combat. Els que corren més mostren les seves cremades pels impactes de les bales de goma o els gasos lacrimògens. D’altres han perdut ulls i fins i tot han rebut trets amb armes de foc. Almenys 3.400 persones han resultat ferides en poc més de trenta dies de mobilitzacions. Les dones que surten als carrers a protestar s’enfronten, a més, als abusos sexuals, i ja hi ha més de 22 casos registrats de violència sexual per part presumptament de la Policia Nacional, segons l’ONG Temblores.
“Vaig tenir el cas d’una noia de Primera Línia que la van retenir i la van grapejar. La van fer despullar sencera”, relata Sami, líder del grup “Portal Resistència”. La jove de vint-i-cinc anys, pedagoga infantil i mare de dues nenes, expressa que sent por de ser un “fals positiu”, com es coneixen a les desaparicions forçoses de civils en mans dels militars en el marc del conflicte armat colombià. El seu temor no és irracional, més de 100 persones segueixen desaparegudes en el marc de les protestes.
Mares de Primera Línia
Davant la repressió comesa per la força pública quan cau la nit, un grup de mares de la localitat de Kennedy, a Bogotà, van decidir formar la Primera Línia de Mares, liderades per la Vanessa. Són mares cap de família guiades per aquest instint primari de mare: el de protegir els seus fills i als joves de barri. “Ningú ens ha entrenat, simplement ens plantem davant l’ESMAD i resistim el que vingui”, explica sota l’anonimat una de les sis integrants.
La seva espontaneïtat és patent. “La meva mare és una bandolera“, va ser la resposta del fill petit d’una d’elles quan la va reconèixer en els informatius d’una televisió local. “Nosaltres els diem que no tinguin por, que tornarem a casa i que estem aquí pel seu futur”, repeteixen aquestes dones que s’han guanyat el respecte dels més joves i veterans en els enfrontaments amb la policia.
Són mares colombianes que no aguantaven més el dolor de veure morir els seus fills i filles. Mares de Primera Línia en les manifestacions i en el front de la cura, a casa seva. Les més colpejades per les crisis derivades de la pandèmia han estat les dones joves, una afectació més gran per a les dones joves de camp.
Elles carreguen amb aquest context històric i representen a totes les dones invisibilitzades sota el patriarcat i masclisme estructural de la societat colombiana. Els seus relats van ser escrits en els marges de les històries durant anys i ara, gràcies a aquest esclat social, alcen la veu i es reivindiquen com a protagonistes sota un aplaudiment col·lectiu de sororitat.
Liliana també és mare, va cada dia als punts de trobada dels manifestants del sud de la ciutat amb els seus quatre fills. “Els agrada que vingui amb ells perquè moltes vegades els pares no els creuen. Què és el que passa? Tothom ho veu des de la televisió, amb els mitjans que només miren per a un costat. I els pares creuen que són els nens els que estan fent les coses malament. No és així!”, diu sobre el paper dels mitjans tradicionals que sovint acusen de “vàndals” i promouen la polarització extrema que hi ha al país, sota el discurs oficialista.
Esdeveniments culturals i manifestacions artístiques a Colòmbia
En un altre punt de la concentració, en el Monumento de los Héroes, dos nens ballen al son d’una batucada, acompanyats per la bandera colombiana. La seva mare, Olga Lucía Ponte, els segueix el ritme i diu: “Colòmbia porta demanant auxili des de fa dècades i ara és el moment que nosaltres li lliurem una herència correcta als nostres fills“. Una altra mare porta la seva filla a coll, que mostra orgullosa a la càmera la seva pancarta: “Gràcies a vostès que tot i no voler tenir filles, lluiten pels drets de les nenes”.
Des de dalt del monument, Lluz Neli Vargas, de setanta-cinc anys, fa un discurs davant dels milers de joves i famílies congregades. Recolzada sobre el seu bastó expressa el seu entusiasme per les protestes: “No importa l’edat que tinguem, som aquí. Estem forts perquè no morin els somnis dels joves, mai”.
En la celebració del primer mes de protestes l’ambient és festiu. Els artistes realitzen performances en les avingudes, passegen els seus millors maquillatges entre els manifestants, sonen arengues i càntics que no cessen malgrat la pluja. Si bé els joves estan sent els protagonistes de la resistència, centenars d’adults expressen el seu suport, conscients que aquesta lluita és per les noves generacions. “Ara estem veient aquesta explosió social, estem donant-li l’oportunitat als joves per primera vegada en la història perquè s’expressin”, diu Sofia, politòloga colombiana, sostenint la wiphala indígena.
“La nostra súplica és que el Govern no segueixi matant a aquests joves que protesten“, afegeix el seu marit Juan Carlos González, també politòleg de la Universitat Pontifícia de la Javerian. “Això és inconcebible en un país que té Constitució on estableix que és un Estat social de dret” assenyala.
Tots dos acadèmics coincideixen des de les marxes com les accions de Govern han aconseguit polaritzar encara més a la societat colombiana, convertint el país en un gran camp de batalla. “Hem de pressionar perquè això es transformi i surti aquesta estructura de poder imperant; que es generin nous lideratges que han d’estar necessàriament vinculats als joves”, conclouen abans de prosseguir llançant missatges d’ànim als xavals.
El seu missatge, tot i la diferència d’edat, coincideix amb el de l’Efi, un estudiant de divuit anys: “Hem de prendre consciència que la lluita popular influeix moltíssim i és més educativa i recreativa que moltes de les classes doctrinals que tenim”.
Més abusos policials contra manifestants
Uns reclams que no estan sent escoltats per la classe dirigent i el mandatari Duque, qui -amb to bel·licista- està apaivagant les protestes socials a través de la força. Divendres passat, després de l’escalada de violència a la ciutat de Cali, al sud-oest, almenys 13 persones van perdre la vida. La tercera ciutat de país és també l’epicentre de les mobilitzacions. Allà s’han viscut els episodis més cruents de la repressió policial i de civils armats que disparen armes de foc sota l’empara policial contra els manifestants.
“Estem davant d’un panorama en el qual veiem grups parapolicials i paramilitars donant suport a la força pública en la seva tasca de reprimir la ciutadania. No només és una violació de tots els estàndards internacionals en matèria de drets humans, sinó que constitueix un greu delicte de lesa humanitat que eventualment haurà de ser jutjat per les autoritats competents”, explica Sebastián Lanz, cofundador de l’ONG Temblores.
En resposta, el mandatari va tornar a desplegar la força militar a les ciutats, ignorant la principal demanda de les manifestacions: el cessament de la violència policial i la desmilitarització de les urbs. L’investigador de justícia, Rodrigo Uprimny, es qüestiona l’últim moviment de president, atrapat en una visió de “guerra freda” que li està impedint donar un maneig democràtic a l’esclat social. “O potser és una estratègia més perversa de tractar d’empitjorar encara més la situació i guanyar suports entre la classe mitjana, molt afectada pels bloquejos i avorrida de les aturades, que demanen mà dura”.
La setmana vinent, la Comissió Interamericana de Drets Humans podrà finalment ingressar al país per verificar els abusos comesos durant les manifestacions. La visita més aclamada pel carrer i les organitzacions de drets colombianes i internacionals porta un indici d’esperança perquè la violència de les últimes jornades no quedi en la impunitat.
De camí a casa, el taxista, un exmilitar que va lluitar durant deu anys en l’Exèrcit colombià durant l’època més sagnant de país, sentència: “Aquí ja no necessitem màrtirs de la guerra; no necessitem màrtirs dels polítics; necessitem gent professional, gent nova, que pensi pel bé del poble, per tots”.
Catalunya Plural, 2024 
