En primer lloc hem de reconèixer que tots som responsables d’aquesta dècada de Procés i que tots hi tenim la nostra part de culpa. Molt probablement, uns més que altres, i potser els més responsables no estan ni a la presó. Sí, ho hem de reconèixer. Hem de començar per aquesta afirmació que hauria de ser a la base dels indults. Mirem-nos. Uns prometien l’alliberament del país presentant-se com els nous Moisès de Catalunya; altres promovent la catalanofòbia per aconseguir els seus interessos electorals. Uns altres inventant-se un relat sobre l’explotació de Catalunya per part d’Espanya, que després copiaria Johnson per sortir de la Unió Europea. D’altres insistint, per tots els mitjans possibles, que «el món ens mira» i que «la Unió Europea ens rebrà amb els braços oberts». Altres volent dividir el país des de feia molts anys amb una teòrica persecució del castellà a Catalunya i dels no catalanistes. Els socialistes, commoguts després dels darrers anys del segon govern Zapatero, incapaços de fer saltar les trinxeres que s’estaven construint en el país. Els mitjans de comunicació de la Generalitat convertits en l’altaveu permanent del secessionisme cenyits a la seva causa.
Han passat massa coses durant aquests darrers deu anys per a assenyalar un grup determinat de persones com els culpables i portar-los a la presó. Han de sortir, ja, sempre des del més escrupolós procés de respecte per la llei (per molt que sovint ens agradaria de canviar-la). Han de sortir, ja, perquè aquest és el camí de la reconciliació i per a posar fi a l’odi que s’està instal·lant en les nostres elits polítiques i cíviques.
En segon lloc, calen els indults perquè durant aquesta dècada de Procés crec que tothom estarà d’acord que el país s’ha dividit en tres blocs per ara irreconciliables: el bloc independentista, que segons la darrera enquesta de La Vanguàrdia representaria el 42% dels enquestats, el segon bloc amb els federalistes i el tercer amb els unionistes. Com que les enquestes no els separen —ho trobo molt injust— sí que puc dir que en la darrera enquesta suposaven el 52% del vot contrari a la independència. Els líders independentistes han afirmat sempre que ells representen el poble de Catalunya: no volen adonar-se que Catalunya és un país molt plural, amb ciutadans amb arrels de primera o segona generació fora del país i que quan els independentistes s’atorguen la representació del «poble de Catalunya» no fan altra cosa que allunyar-se si més no del 50% de la població catalana i menystenir-lo. Refer la unitat civil de Catalunya, arribar a un consens que almenys abraci el 70% de la població en un projecte transversal i compartit és, ara i avui, una necessitat urgent. Els indults poden representar la condició de possibilitat per a fer-ho.
Existeix una tercera raó sobre la qual ningú no gosa escriure o parlar. Durant aquests deu anys de procés, feliçment no hem de lamentar cap persona morta, tot i que hi ha hagut ferits i represaliats. I aquest és un actiu molt rellevant si volem que les ferides es vagin tancant. Durant el procés s’han viscut moments de violència, començant per la mateixa repressió dels cossos policials el dia del referèndum i seguint per les manifestacions violentes en determinats moments. Si veiem altres països, les comparacions ens han de fer pensar: a Xile, entre l’octubre del 2019 i el març del 2020 han mort, segons dades oficials, 34 persones; a Colombia, en les darreres setmanes han mort 47 ciutadans; hi ha hagut 11 morts com a conseqüència de les manifestacions i accions dels Gilets Jaunes i la repressió policial a França, i més recentment, recordem els morts durant l’assalt dels trumpistes al Congrés americà. Que no hi ha hagut víctimes és alhora una conseqüència del civisme d’una gran part de l’independentisme i de l’actuació proporcionada dels cossos de seguretat. Estic convençut que els indults aconseguiran rebaixar la tensió interior que viuen molts catalans que troben que les sentències foren molt injustes i que la presó dels polítics és escandalosa.
Una quarta raó és que els indults representen un pas decisiu per a sortir de les trinxeres i per a explorar acords de cara al futur. L’atrinxerament ha comportat, alhora, el trencament de tota mena de diàleg i la generació d’una animadversió que s’està convertint en odi en alguns sectors de les elits polítiques i també en la mateixa ciutadania. Cal transformar les actuals trinxeres en àgores de futur. Cal, també, identificar els qui volen o no volen construir aquest diàleg, els qui creuen que només el diàleg —base del principi democràtic— obre la porta al futur. Aquests són els qui saben que en un procés de diàleg tothom guanya i tothom perd quelcom, que saben que entre relats enfrontats el resultat serà, si és possible, un relat diferent, integrador.
I, finalment, un cinquè aspecte clau. Els indults representen un clar primer pas, ad extra, amb la Taula de Diàleg amb el govern central per a avançar en aspectes concrets entre els dos governs. Però no n’hi ha prou: cal construir, com deia, un diàleg ad intra, transversal, format per partits, agents socials i cívics per a reconstruir el futur del nostre país en cinc àrees concretes: la social i sanitària —clau per a garantir la cohesió—, l’econòmica i d’innovació —per a refer l’economia malmesa pel Procés i la pandèmia—, l’educativa i de recerca —per a afermar el nostre sistema educatiu, universitari i de recerca—, la territorial —per a refer la malmesa situació del món rural i la despoblació de determinades zones— i, finalment, l’àrea que permeti aconseguir un acord intern sobre les fites a assolir per part del nostre autogovern.
Amb tot, la decisió de Pedro Sánchez i el seu govern sobre els indults no serà fàcil. Ja ho estem veient des del primer moment. El PP està ansiós de tornar al poder central. La victòria d’Ayuso marca un horitzó que combina el neonacionalisme espanyol aznarista i les polítiques ultraliberals. Saben que per a aixecar aquest nacionalisme, indispensable per a vèncer el PSOE, han de promoure una àmplia campanya contra els indults de manera similar a l’anterior, feta fa més de deu anys, contra l’Estatut i Zapatero. Aquella campanya —ajudant-hi determinats mitjans de comunicació— és a la base de tot allò que hem viscut durant aquests darrers anys. Ells són una part important del desastre que hem viscut.
Malauradament veurem en els pròxims dies una campanya per mar, terra i aire contra Pedro Sánchez i els indults. L’objectiu no és Catalunya o el Procés. L’objectiu és tornar a la Moncloa. L’avidesa de poder pot molt més que el sentit d’Estat.
Amb tot, espero que el PSOE —en les seves diferents variants—, que els Podemos —en les seves marques diferents—, que la societat civil catalana i espanyola, els mitjans de comunicació, els sindicats i les patronals, tinguin el coratge de dir-hi la seva i donar suport als indults.
Ens hi juguem molt. Ens juguem el futur.
Catalunya Plural, 2024 
