Tota la seva immensitat era un enorme misteri, més encara pels vailets del Guinardó. Quan vaig créixer res canvià gaire; així i tot el trànsit cap a l’edat adulta m’aportà més rudiments documentals, ni molt menys extensos, almenys així era fins fa ben poc, quan l’Institut Ravetllat-Pla esdevingué un altre pulmó més pel barri gràcies a la donació feta per la filla del doctor amb cognom d’escriptor empordanès a la ciutat de Barcelona.
Miro un mapa dels anys trenta i una de les meves obsessions de les darreres setmanes ni tan sols existia al planisferi. El carrer de Cartagena no s’atrevia a desnivellar-se per culpa de tanta pendent cap a Verge de Montserrat. Quan es solucionà aquest problema viari l’antic carrer Igualtat propiciava unes estupendes vistes al no-res; les tres hectàrees i mitja protagonistes de l’entrega d’avui eren intriga i foscor des del desconeixement del seu fascinant passat, sepultat aleshores per una deixadíssima malesa vegetal.
En aquest indret visqué i mori Núria Pla Montseny, una de les majors col·leccionistes de mobles de tota Europa. Sorprèn imaginar-la durant els seus darrers anys, tancada amb les seves úniques joguines, si volen una i prou, a la quinta transformada en Institut científic a instàncies de Ramon Pla i Armengol a finals dels anys vint del segle passat. L’encarregat de concretar el seu somni fou l’arquitecte Adolf Florensa, amb clientela pública i privada al Guinardó, com demostren la seva escola de l’homònim parc o la casa De Mingo, al carrer de Renaixença.
Florensa, més tard màxim responsable municipal del seu ofici, dissenyà per a la residència familiar una masia noucentista; la seva façana posterior, molt més ostentosa en relació amb la coqueteria de la davantera, era la seu de l’Institut Ravetllat-Pla. Ambdós homes uniren forces el 1923 per a produir medicaments antituberculosos amb els seus cèlebres cavalls, clau del negoci i decisius a l’hora d’adquirir la gran finca de Verge de Montserrat, ubicada a un racó idoni i limitada pel torrent d’en Melis en direcció Besòs. Aquest curs fluvial la separava de Can Planas, masada de gran solera als voltants.
El Doctor Pla, el seu soci mori sense poder veure realitzada tota aquesta ambició, s’enriquí sobretot amb el seu sèrum revitalitzant. Segons els experts potser no era eficaç per a desafiar una de les malalties més desoladores de la contemporaneïtat, ara bé, ningú podia negar les seves propietats reconstituents.
El galè predicava idees socialistes, fins i tot sent escollit als comicis generals del 16 de febrer de 1936. La Guerra Civil acabà convertint-lo en un pària. Davant la seva absència Núria prengué la responsabilitat de l’Institut el 1940, canalitzant-lo amb encert de cara al futur. La tuberculosi sonava a superada i apostà per a enfocar el llegat farmacèutic del seu pare, exiliat a Mèxic malgrat un breu retorn barceloní el 1948, envers els complexos vitamínics.
Aquesta font d’ingressos, molt ben valorada a més d’una vintena de països del globus, fou cabdal per a facilitar la seva vocació de col·leccionista, admirada pels venedors, qui li enviaven les peces del seu interès com a mostra de bona voluntat i respecte, i als nostres temps pels visitants d’una exposició permanent de les obres més selectes, una excusa perfecta per a apropar-se al mas.
Fins aquí la petita Història d’aquests dominis. Quan irromperen, destacant-se amb insultant solvència, tota la zona anava configurant-se, bé amb la urbanització d’allò rural, el cas més proper seria el de Torre Vélez, bé a través d’un major intervencionisme municipal; així i tot Verge de Montserrat, des del meu modest parer una de les avingudes més soses de la capital catalana, encara era un prodigiós buit edilici. La postguerra cobrí aquesta llacuna. El verd recuperat el 2019 pel veïnat impressiona encara mes entre tots aquests guardians de totxo, ressaltant-se la seva condició de meravella, ben adaptada a la sostenibilitat del present mitjançant horts, sempre omesos per la preponderància en molts d’aquests parcs de vistes espectaculars, aquí gairebé un secret contra els turistes i la resta de ciutadans amics del ramat, fantàstic per a deixar expedit aquest mirador per a les gents del Guinardó i els valents capaços de descobrir-lo sense ajudes.
Hi ha un cantó tèrbol a Ravetllat-Pla, i aquí podria guanyar-me una reprimenda per desconfiar d’aquells que ja no hi són. Mentre Porcioles i Maragall destrossaven la barriada amb la ronda del Guinardó, una de les portes d’ingrés als jardins, tota aquesta magnitud romania amagada. No podem criticar pas a la Nuria Pla. La seva generositat testamentària pot tenir tanta força com per, finalment, donar al barri una joia substanciosa més enllà dels metres quadrats, amalgama d’allò nou amb el vell, però el dubte sobre si podia haver donat tot dècades enrere també flota a l’aire; la reflexió sorgeix de la meva experiència personal, horroritzat per veure tancat de bat a bat durant anys el verger, sens ningú preocupant-se el més mínim per la seva sort, fortuna present per a esmenar tanta pretèrita desídia.
He mencionat més d’una vegada el desinterès català pel Noucentisme, una paradoxa absoluta, doncs aquest moviment, reforçat pel poder de la Mancomunitat de 1914, era un salto amb relació al Modernisme. Aquest pot jutjar-se com un estil i un instant de creixement burgés des de premisses econòmiques mes individualistes, d’acord amb els blasons dels nous rics de l’Eixample als seus palaus. Després de 1910, tendeixo a cloure l’era monotemàtica amb la ressaca de la Setmana Tràgica i l’erecció de la casa Milà a passeig de Gràcia, l’estètica s’abocarà cap a la creació d’estructures d’Estat, despullant-se de cert barroc fins a assolir una senzillesa clàssica que banya les possessions del Doctor Pla entre gerres amb putti, estatuària vandalitzada no fa gaire, bancades excepcionals i un disseny a la recerca incondicional d’harmonia.
El més de l’assumpte és veure com aquell anhel noucentista qualli a la nostra centúria. Fa un any al·lucinava tot situant-me a la seva reixa mentre apreciava el cel netíssim de la primavera del Coronavirus. Gràcies a tota aquesta extensió aquí respirem millor, però, oh, la Verge de Montserrat potser sigui el proper repte a capgirar des de postulats contraris a la pol·lució causada pels automòbils, ja que si farà cosa de dos paràgrafs comentava la raresa d’aquests immobles com a pretorians tampoc sobra meditar entorn de l’infern quotidià dels seus habitants. A l’espera d’aquest no hi ha dos sense tres prossegueixo el meu passeig. Un nen em mira. Sembla tot just pintat, resguardat per infinites flors, feliç i estàtic amb la seva rutlla, base de la meva propera aventura.
Catalunya Plural, 2024 
