Un dels objectius dels sistemes presidencialistes és generar tendències centrípetes; fer bascular el sistema d’elecció del cap d’Estat i de govern cap a la moderació i la competència per un espai central comú. Així passa a la major part dels països d’Amèrica Llatina, on els candidats i candidates en primera volta acostumen a defensar un programa polític de màxims, que queda matisat per una segona volta on es llancen a la conquesta del centre polític. Recentment, això ha succeït a Equador, on Guillermo Lasso va matisar moltes de les seves propostes per vèncer al segon torn al candidat correísta Andrés Arauz.
Perú ha estat exemple de tot el contrari. La tan esmentada polarització és realment existent entre les dues propostes que competien aquest passat diumenge per aconseguir la Presidència de la República del Perú. En primer lloc, perquè cap dels dos candidats va aconseguir arribar a un 20% dels sufragis en la primera volta, fet que fa indicar que la major part dels seus suports són condicionats. Sufragis marcats per la fòbia o la por a un o un altre candidat. Els votants de Pedro Castillo, el professor candidat de Perú Lliure, seran en primer lloc antifujimoristas, després d’esquerra i en últim lloc partidaris de la proposta política del candidat. El mateix ocorre entre els votants de Keiko Fujimori, que va centrar la seva campanya en alarmar la població, advertint-la que una victòria de Castillo implicava una victòria del comunisme. Cal destacar també que les últimes setmanes Keiko va semblar haver-se oblidat del seu pare Alberto, conscient de les resistències que genera la seva figura al Perú.
Però llavors, en una contesa amb dos adversaris tan diferents, com apropiar-se de l’espai central? Curiosament, tots dos han apostat per intentar convèncer la gent a través de símbols. Castillo, sempre amb un barret al cap, s’envoltava de llapis que simbolitzaven la seva carrera com a mestre i la seva lluita sindical; així com la seva voluntat de promoure l’educació al país. Un encertat símbol de la seva persona i la seva ideologia. Keiko Fujimori, per la seva banda, ha abandonat la roba formal i ha aparegut en públic amb samarretes de la selecció peruana, jaquetes del mateix combinat i altres complements que exhibien la bandera i l’escut del país. Símbols banals per eliminar resistències i oferir proximitat.
Els resultats electorals han ofert un estret marge favorable a Pedro Castillo, que amb tota probabilitat aconseguirà la Presidència. Les acusacions d’irregularitats per part de la candidatura de Fujimori queden aigualides per la confiança de l’Organització d’Estats Americans en el procés electoral. Aquesta organització, clau en la repetició electoral a Bolívia en 2019 i 2020, ha optat per la prudència i ha cridat a les forces polítiques a la calma, constatant a més l’ajustat resultat pel qual es decidiran aquestes eleccions.
L’arribada de Pedro Castillo a la Presidència estarà marcada pels límits d’un sistema polític peculiar. I és que el sistema presidencial peruà atorga un rol central al Congrés, que el faculta per destituir al President -com va ocórrer en els intents de destitució de Pedro Pablo Kuczynski i Martín Vizcarra- i davant el qual rendeix comptes el Primer Ministre. I és que Perú és l’únic sistema semipresidencial d’Amèrica Llatina, on el President reté funcions executives però, a més, compta amb un Primer Ministre encarregat de dirigir el dia a dia de l’acció de govern.
La debilitat dels principals partits polítics a la cambra legislativa (Perú Lliure només té 32 escons d’un total de 130 membres) fa necessària la confecció d’aliances d’ampli espectre per a garantir la governabilitat i la viabilitat dels projectes que impulsi el poder executiu. Aquest aspecte és encara més rellevant si tenim en compte que Pedro Castillo proposa la redacció d’una nova Constitució pel Perú, encara que recentment va afirmar que respectaria la carta magna vigent (de 1993) i a les seves institucions “fins que el poble ho decideixi”. Sembla que queda descartat un procés constituent a Perú, a l’estil del xilè, almenys en la propera legislatura.
L’elecció presidencial a Perú d’aquest any 2021 ha confirmat diferents tendències regionals. En primer lloc, l’antagonisme extrem entre els dos candidats principals recorda més a unes eleccions a Brasil o a Veneçuela que a altres països amb dinàmiques més centrípetes com Argentina, Xile i fins i tot Equador. En segon lloc, la desafecció ha jugat un paper central -d’acord amb l’ocorregut a Equador-, amb un 5,65% de vots nuls (més d’1 milió). Aquest percentatge porta una dècada a l’alça, en paral·lel als casos de corrupció que han esquitxat les presidències d’Alan García, Ollanta Humala, Pedro Pablo Kuczynski i Martín Vizcarra. En tercer lloc, es confirma un gir a l’esquerra al continent, marcat per les eleccions a Argentina i Bolívia, així com les constituents a Xile -però amb importants excepcions a Equador o Uruguai-. Caldrà veure si aquesta dinàmica té continuïtat en els propers comicis brasilers, a celebrar l’octubre de 2022.
En conclusió, el nou govern de Perú haurà de traçar estratègies de concòrdia que aprofundeixin en la redistribució i en la reducció de desigualtats, així com en la lluita contra la pandèmia. Aquest país és el que té una major taxa de mortalitat per COVID-19 del món, una dada funesta que hauria d’incitar a govern i oposició a reforçar les institucions i desenvolupar noves polítiques de protecció social. Les recomanacions de la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina (CEPAL) para tota la regió encaixen amb el programa social de Castillo, ja que segons dades de la mateixa la pandèmia ha generat un retrocés en termes de pobresa d’uns 12 anys. La CEPAL és clara: urgeix avançar cap a un Estat de benestar amb sistemes de protecció social universals, integrals i sostenibles, sobre la base d’un nou pacte social. Aquest nou pacte social necessita del concurs de la dreta peruana, així com també del fujimorisme, per garantir un veritable canvi després d’aquests comicis.
La polarització electoral, per tant, ha de donar pas a un govern liderat pel professor Pedro Castillo que, allunyat de les acusacions de frau electoral, sigui capaç de col·laborar amb el Congrés i l’oposició per fer front als molts i importants reptes en matèria social, climàtica o sanitària que el Perú ha d’afrontar.
Catalunya Plural, 2024 
