“No va ser mai una fase, mare”, fa l’últim so de moda a Tiktok, “era un desajust de químics al cervell!”. Blink-182, Paramore i All Time Low, si vas créixer a principis dels dos mil segurament recordes l’oloreta de rebel·lió pre adolescent que musicaven tots aquests noms: les Converse brutes, el dringar de les cadenes, tios en shorts cargo i el confort d’anar a la contra sense haver de pensar mai de què. Gairebé vint anys més tard i després d’una temporada de recuperar, una per una, totes les tendències del y2k (els primers dos mil) sembla que la subcultura juvenil torna a fer un gir, aquest cop inspirant-se en els aires del pop-punk. Parlem d’un pop-punk reviscolat? Bé, segurament és una mica més complex. Igual que el seu cosí gran el punk, la versió popera no va arribar a morir mai. Però sí que és cert que durant els últims deu anys el focus de lo “alternatiu” havia canviat de bàndol. Vam passar de Scream i American Pie a 500 Days of Summer, de la guitarra elèctrica a l’ukelele, de l’arrecadeta al bigotet. I si vam passar de myspace a tumblr ara hem de passar de tumblr a tiktok.
D’on ve el “revival”? Durant el confinament es va parlar, sempre entre broma i broma, de la regressió emocional cap a l’adolescència que estaven patint joves d’arreu del món. Per molts, la pandèmia ha suposat el cop de gràcia a una vida adulta que no acabava d’arrancar. Sense feina i sense ingressos, tancats a casa els pares veien passar la primavera envoltats, literalment, de totes les seves dèries adolescents. Potser sí que durant uns mesos tot va tornar a agafar el color de quan teníem quinze anys. La veritat és que el pacte entre l’avorriment i la nostàlgia crea un monstre poderós, i si ja vam haver de suportar l’obsessió amb els 80 de Netflix i el culte a Marvel de tots els nerds assedegats de venjança, aquest estiu ens haurem de preparar per surfejar el fenomen “alt”.
“Alt” d’alternatiu, és clar. El terme es va popularitzar ara fa un any a Tiktok per denominar un estil de vestir però també una manera de socialitzar a les xarxes. Com que l’algoritme de l’aplicació canvia tan radicalment segons l’usuari, de seguida van aparèixer les etiquetes “alt tiktok” o “hetero tiktok” per definir la norma i l’alternativa del tipus de vídeos que podies trobar. Aquests termes defineixen l’estètica visual tant com el tipus d’humor o fins i tot el discurs darrere les bromes. El cottagecore sàfic versus els balls de Charlie d’Amelio. Els mems d’anime versus les bromes pesades que es fan parelles heteros. L’indie i el mainstream de tota la vida, sí, amb la diferència que ara, per fi, l’alternatiu és obertament polititzat. Clar que la contracultura sempre ha estat polititzada d’una manera o altra, i sovint s’oblida que el Punk és un moviment antifeixista i antiracista, però molts dels gèneres i subgèneres que en van derivar feien bandera d’una inconformitat borrosa, general, fàcil de vendre sense qüestionar. L’arrel del problema segurament la trobarem en el moment que el sistema va entendre que podia vendre l’antisistema. El gènere es va perdre en l’estètica, però per sort, en la societat de les identitats, les estètiques s’estan transformant en símbols.
Una tendència que exemplifica això a les xarxes és la de “disfressar-se” de conservador al so de la cançó “God made girls”, amb més de 45.000 vídeos, alguns d’ells amb milions de likes. La cosa consisteix a desfer-se de tots els elements o codis que donen a entendre que ets lgtbi i/o d’esquerres: piercings, ombra d’ulls, pigues falses, coloret excessiu al nas i roba d’inspiració gòtica o pastoral. Un cop t’has desmaquillat passes a imitar els codis que donen a entendre que ets d’un entorn conservador. Les etiquetes no existeixen per si soles sinó que les posem nosaltres i tots aquests “codis” que esmento no són més que els elements que un sector o un altre han après a trobar atractius. Això, que havia passat sempre perquè els prejudicis són més vells que l’anar a peu, en els últims anys s’ha convertit en tota una nova forma de socialitzar. Saps si un entorn serà obert als teus ideals segons si presenten aquests codis clau. La manera en què et presentes al món, sigui la roba, el maquillatge o el tipus de mems que penges online, acaba definint la teva persona, el teu perfil, i en un ambient polític cada cop més polaritzat, la neutralitat només evidencia la conformitat amb l’opressor, que varia segons el que votis.
És per això que s’estan reclamant totes les estètiques de moviments contestataris anteriors, una mica per nostàlgia i una mica per distingir-se ben visiblement de tot allò que no es vol ser. Ser percebut com a fora de la norma ara té l’afegit d’expressar rebuig al sistema, i, anant encara més enllà que la venjança del nerd ressentit de la dècada passada, la raresa es reclama i es fa atractiva. Per això mateix s’acaba fent estètica de tot allò que et podria fer “outsider”: accessoris d’anime, detalls d’antics grups emo; imaginari d’inspiració austeniana, eyeliner que emula l’estil d’un videojoc, etc. Tot són pistes en el joc d’auto-expressió de resignificar l’estètica i, potser, preparar les bases d’una “alt-left”.
Catalunya Plural, 2024 
