Hi va haver una primera versió original francesa, La Magie lente, estrenada el 2018 amb l’actor Benoît Giros en aquest monòleg cru i polifònic i que ja porta més d’un centenar de representacions.
Ara, hi ha una versió catalana dirigida pel mateix Notte en la pell, en aquest cas, de Marc Garcia Coté. Es va presentar durant deu dies a la sala Dau al Sec de Barcelona, a finals d’abril passat, i ja ha tingut d’altres actuacions com a Ripoll a principis de maig i a la qual vam podem assistir. A la tardor tornarà a Dau al Sec, productora d’aquesta nova versió, per continuar removent consciències. És fruit del treball de connexió entre ambdós països que promouen els responsables del Oui! Festival de teatre en francès a Barcelona, i que havien portat inicialment l’obra en la seva llengua original. Una psicoanàlisi frontal per a l’espectador.
Tot just aixecant-se els confinaments per la pandèmia i enmig d’una Festa Major que se salva en un ambient de supervivència, La màgia lenta va arribar el 7 de maig a la localitat pirinenca de Ripoll. Enmig també d’uns xàfecs, que van obligar a traslladar el pregó de la plaça de l’ajuntament al Teatre Comtal. El que va provocar que els assajos del Marc Garcia Coté, amb un equip tècnic inèdit per a l’ocasió, s’haguessin de suspendre a mitja tarda perquè el pregó es fes a cobert. Més emoció en aquesta temporada tan especial i alterada per a les arts escèniques, i la cultura en general.
De fet, la versió catalana de La màgia lenta s’havia d’estrenar inicialment al novembre passat a la barcelonina Dau al Sec però les noves restriccions per la segona onada pandèmica van obligar-ho a cancel·lar. El Marc Garcia i el director francès Pierre Notte portaven mesos preparant l’obra i dotant-la de la seva idiosincràsia mediterrània, amb traducció de Joan Casas. Els havien posat d’acord el François Vila i la Mathilde Mottier, directors del Oui! Festival i que el 2019 havien programat la versió original. La responsable de Dau al Sec i de la productora Eix 49, la veterana actriu Mercè Managuerra, en va quedar enlluernada i els hi va proposar de produir-la en català però mantenint el mateix director. De seguida, Vila i Mottier els hi van suggerir que el monòleg el fes Garcia Coté amb qui ja havien creat en francès Pas pleurer (text de Lydie Salvayre), a càrrec d’Anne Monfort, a la mateixa edició del festival del 2019. I és que Garcia Coté té la seva residència a París i pot fer de pont entre les dues llengües.
La trobada amb espectadors a Ripoll
Tornem a Ripoll, on no hi és Pierre Notte després que sí estigués present a les funcions barcelonines i Garcia Coté apareix sol en escena al Teatre Comtal, una taula i cinc escasses cadires. Hi ha un centenar de persones entre el públic, separades convenientment entre seients i fileres. Dins del programa Íntims-cicle històries de prop, que promou el col·lectiu SarGanTaNa, i que en condicions normals hagués agrupat els espectadors sobre el mateix escenari entorn d’aquest monòleg viu i descarnat. El que hagués provocat una sacsejada encara major. Perquè el text, en el seu original i en la seva traducció, reviu l’experiència tràgica del seu personatge per les violacions repetides del seu oncle i que la psiquiatria havia ignorat fins a aquell moment diagnosticant-lo com a esquizofrènic.
L’obra comença així, amb una altra de les veus del monòleg en la pell d’un psiquiatra que posa el cas com a exemple d’un error de diagnòstic en un col·loqui científic . La tercera veu és la del psicoanalista que acull com a pacient l’home de quaranta anys traumatitzat, que no pot evitar de tenir hal·lucinacions anant en metro de penetracions per part de la resta de passatgers. El llenguatge no estalvia cap d’aquestes imatges en una progressió de sessions en què el pacient va rememorant aquestes agressions sexuals de petit fins que acabi prenent consciència del que la societat l’havia obligat a oblidar.
El repte per a Garcia Coté no és fàcil, però se’n surt amb una gran consistència i convenciment i hi aporta la seva sensibilitat personal que fa que la peça ja tingui una altra lectura a la de la versió original francesa. “El Pierre Notte va arribar i em va dir: vinga, tornem a muntar l’obra!”, ens va comentar l’actor després de la representació en una breu trobada amb els responsables de la programació i una associació gironina de protecció a la infància. “I també em va dir que, després d’haver fet la peça tantes vegades a França, ara entenia moltes coses que no entenia quan la va començar a muntar el primer dia”.
Catalunya Plural, 2024 
