L’objectiu de la llei era evident: regular el preu dels lloguers, especialment en aquelles ciutats o municipis on els elevats preus estaven – i estan – expulsant els seus ciutadans. La necessitat d’aplicar polítiques públiques que frenin l’especulació immobiliària i la tendència alcista dels preus dels lloguers és senzilla de comprendre. Agafem, per exemple, el cas de la ciutat de Barcelona: el preu mitjà del m2 en el mercat de lloguer, l’any 2000, estava en 6 euros. Una dècada més tard gairebé s’havia duplicat, i ja estava en 11,6 euros per m2. Tot i la crisi econòmica viscuda en la segona dècada del segon mil·lenni, el preu va continuar augmentant, i en el primer trimestre de l’any 2020 se situava en els 14 €/m2. Mentre els salaris s’estancaven i l’atur augmentava, els preus de l’habitatge continuaven pujant.
Les conseqüències les vivim diàriament: l’edat mitjana per emancipar-se a Espanya segons dades de l’any 2019 és tres anys superior a la mitja de la Unió Europea (26,2). Segons un informe de l’OCDE Espanya és el setè país amb un major “sobreesforç” en l’habitatge, és a dir, on el cost d’haver de pagar el lloguer ocupa una major part del salari, concretament, un 41%. Els desnonaments s’han convertit, des de ja fa més d’una dècada, en una realitat diària.
Regular els preus dels lloguers era una de les mesures lògiques (no l’única) per intentar a començar garantir el dret constitucional de l’habitatge. I, com passa sovint, va ser un moviment social organitzat – el de defensa del dret a l’habitatge – qui va posar sobre la taula allò que els partits polítics d’esquerres, de centre, o de dretes, no s’havien atrevit a plantejar fins llavors. Així, el Sindicat de Llogateres, amb el suport de 4.000 entitats socials després de mesos de negociacions, va aconseguir que JxCat, ERC, Catalunya en Comú i la CUP aprovessin en el Parlament de Catalunya una llei autonòmica pionera en l’àmbit estatal.
Hi ha molts interessos contraris a la regulació dels preus dels lloguers. L’habitatge és possiblement el camp de la política on més evident s’explicita la diferència entre majoria ciutadana i elits econòmiques. La divisió entre ambdós es fa evident al parlar de la llei que pretén regular el sector de l’habitatge, encara que sigui de manera moderada i no molt diferent a altres ciutats europees. A un costat s’hi troba el Sindicat de Llogateres, la PAH, la Xarxa d’Economia Solidària (XES), l’Observatori DESC, Òmnium Cultural o la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social. En l’altre, l’Associació de Propietaris d’Habitatges de Lloguer (Asval), el Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona, la Cambra de la Propietat, l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya (APCE), o la Cambra de Foment.
Tot i l’oposició de certs sectors econòmics interessats a mantenir l’statu quo, a Catalunya, la idea de regular el preu dels lloguers ha esdevingut quelcom de sentit comú. Ara bé, sense una evidència empírica que demostrés que la regulació obtindria els resultats desitjats, aquest sentit comú era poc més que una hipòtesi esperançadora. Però els resultats estan arribant. L’Institut Català del Sòl (Incasòl) publicava la setmana passada les dades del primer trimestre del 2021 on s’exposava l’evolució dels preus mitjans del lloguer, així com el nombre de contractes enregistrats, que corresponen al segon trimestre d’aplicació de la llei en qüestió.
Les dades s’han d’agafar amb precaució per tres motius principals. El primer, perquè l’excepcionalitat de l’any pandèmic ha afectat, de ben segur, el funcionament normal del mercat dels lloguers. El segon, perquè el període analitzat és encara massa curt per extreure’n conclusions de caràcter definitiu. El tercer, perquè no es pot adjudicar una línia recta entre l’aplicació de la llei i el preu dels lloguers. La legislació òbviament que afecta el resultat, però hi ha altres variables que també hi tenen incidència. I, així i tot, els resultats mostren uns inicis prometedors que contradiuen a tots aquells malastrucs que, amb un discurs interessat, argumentaven que l’oferta de pisos cauria i que es paralitzarien els nous contractes.
Els primers indicis: la regulació sembla funcionar
La primera dada rellevant és aquella que compleix amb el leitmotiv de la mateixa llei: la regulació fa caure el preu dels lloguers. En aquells municipis on la regulació no va entrar en vigència, els preus dels lloguers han pujat un 1.2% respecte del mateix període de l’any anterior. En canvi, en aquells municipis regulats per la llei, els preus dels lloguers van baixar un 4.8%. Tenint en compte que la llei està fent els primers passos i que encara no s’han començat a imposar les sancions corresponents per aquells propietaris que la incompleixin, els resultats inicials semblen apuntar en la bona direcció, que no és cap altra que avançar cap a l’acompliment d’un dret constitucional.
La segona dada a destacar, tot i que no ha tingut tant de ressò mediàtic, és quasi més rellevant que la primera: durant els trimestres analitzats on la regulació ha estat operant, l’oferta no ha caigut. Aquest era un dels “grans” arguments dels economistes (neo) liberals, que afirmaven que els propietaris no els hi sortirà a compte llogar per sota del preu de mercat. Al contrari, el nombre de contractes augmenta en les zones regulades. Altra vegada, uns primers indicis que s’han de prendre amb la precaució necessària. Però el que sembla clar és que les primeres evidències comencen a desmuntar als fantasmes.
Tenint en compte que el Tribunal Constitucional molt probablement tombarà la llei en excedir les competències autonòmiques, cal que el ministre Ábalos es deslliuri de pressions, dogmes i relats interessats i repliqui la llei catalana a tot l’estat. No ho agrairà l’establishment de grans propietaris, però per molts diners que tinguin aquests, el seu vot a les urnes continua valent el mateix. Això és el que cal recordar-li al ministre Ábalos, ara que cada vegada és més difícil justificar que els fantasmes existeixen.
Catalunya Plural, 2024 
