Per a què podem voler una renda bàsica? Deia el sociòleg nord-americà Erik Olin Wright que la proposta de la renda bàsica pot ser objecte de justificacions “estàtiques” i de justificacions “dinàmiques”. Les “estàtiques” son aquelles que fan èmfasi en la quantitat de persones que una assignació incondicional de recursos podria treure de la pobresa i de l’exclusió, així com del risc permanent de caure-hi. Al Regne d’Espanya, estem parlant de més d’una dotzena de milions de persones. No és poca cosa.
Però si hi ha arguments que ens porten a afirmar amb vehemència la necessitat d’una renda bàsica, afegia Wright, és per la capacitat d’aquesta mesura de posar en circulació vides escollides i viscudes en condicions de llibertat efectiva. Per això, concloïa, convé fer-ne “justificacions dinàmiques” robustes, és a dir, defenses que posin de manifest que viure incondicionalment alliberats de la pobresa i de l’exclusió no equival només a poder esquivar la privació, sinó també a accedir als espais on es prenen les decisions que veritablement condicionen la naturalesa de les nostres relacions socials. I poder viure i organitzar-nos amb llibertat tampoc és un tema menor.
Aturem-nos un moment en la qüestió d’aquesta possibilitat d’una organització autònoma dels processos de treball, dels temps que s’hi empren, de les formes de convivència i d’assentament sobre els territoris, de les nostres relacions amb el medi natural. Perquè “organització” pot voler dir moltes coses, de la mateixa manera que el component “organitzatiu” que acompanya les nostres vides pot ser anomenat de moltes maneres diferents. Detinguem-nos en una d’elles.
Una de les consignes (i un dels procediments) més habituals en la gestió del treball i la producció durant les darreres dècades ha estat la de la “flexibilitat”. Com sovint se’ns diu, la resposta als reptes de l’organització econòmica, especialment en aquests temps incerts de pandèmia, hauria de comportar dosis importants de “treball flexible”. Ja se sap: convé que ens adaptem constantment a circumstàncies constantment canviants, etcètera. A primer cop d’ull, l’argumentació sona, com a mínim, perillosa o, almenys, perillosament inquietant. A ningú se li escapa que, ben sovint, el valor de la “flexibilitat” ha estat abraçat per patronals i entorns empresarials decidits a reduir costos a través de l’erosió dels mecanismes legals i institucionals de protecció de la classe treballadora, cosa que ha convertit el discurs de la flexibilitat en una estratègia obertament sospitosa.
Però seria possible capgirar els termes del debat, de manera que arribéssim a preguntar-nos, de forma profunda i genuïna, quin és el problema de fons de la flexibilitat, si és que aquest problema de fons realment existeix? Perquè el fet és que nosaltres, els humans, necessitem vides flexibles, trajectòries dúctils dintre de les quals puguem acollir i dur a terme de forma autònoma tasques ben diferents, tan diferents com en són les nostres necessitats, que canvien al llarg del nostre cicle vital -André Gorz sempre hi insistia quan defensava la idea d’unes vides “multiactives”-. Quan i com hem de realitzar treball remunerat i quan ens hem de submergir al món de les cures? Quan i com hem d’obrir les portes a les moltes formes que pot prendre l’emprenedoria? I al treball artístic? I a la participació comunitària? I quina quantitat d’aquests tipus de treballs volem per a cada període de les nostres vides? Quines són les proporcions adequades? Aquestes preguntes, i moltes altres, han de poder ser contestades per part d’individus i grups socials, la qual cosa implica que el vell imaginari d’un únic lloc de treball per a tota la vida ha de ser qüestionat, tal com, de fet, és qüestionat per moviments socials contemporanis que veuen el (no massa probable) retorn a les vides monolítiques d’una sola activitat per sempre -així funcionaven els imaginaris sobre el treball i la seguretat personal sota el capitalisme fordista- com una possibilitat que amagaria el senyal d’una important manca de sobirania econòmica.
Guy Standing anomena “llibertat ocupacional” aquesta capacitat d’escollir i combinar els diversos ingredients d’una trajectòria vital i professional amb sentit, i suggereix que, molt probablement, aquesta sigui l’única vacuna contra la pandèmia de l’extrema dreta que s’estén arreu. Contra la “flexibilitat forçosa” que sovint se’ns imposa perquè vivim a la mercè d’altres persones, ha arribat el moment de posar-nos a pensar eines que afavoreixin l’extensió social d’allò que podríem anomenar “flexibilitat escollida” -o, si ho preferim així, simplement “autogestió”-, és a dir, aquella capacitat individual i col·lectiva d’autodeterminar-nos en relació als nostres processos de treball. És aquí on la proposta de la renda bàsica adquireix el seu sentit, doncs un flux incondicional d’ingressos -i d’altres recursos en espècie- ens permetria governar la flexibilitat d’una manera efectivament segura i sobirana, cosa que incrementaria la nostra llibertat a l’hora de triar quins tipus de treball -en plural- volem fer, i com, i quan i en quines proporcions.
Però per què podria una renda bàsica potenciar aquesta “flexibilitat” que ha de ser entesa com a “autogestió”, com “autodeterminació” individual i col·lectiva en l’esfera socioeconòmica? El nucli de l’assumpte és el poder de negociació: la garantia incondicional del dret a l’existència material permetria a individus i grups l’accés a tres recursos essencials a l’hora de definir i conduir una vida lliure. En primer lloc, el poder de negociació es troba estretament lligat al gaudi de temps per concebre i posar en moviment una vida pròpia: la possibilitat de tirar endavant projectes de vida escollits depèn de manera crucial de la presència de temps per pensar, persuadir, negociar i, finalment, obtenir allò que necessitem per desplegar-los. En segon lloc, el poder de negociació té molt a veure amb la capacitat d’explorar opcions alternatives i de córrer certs riscos que ens puguin situar, potser, a escenaris més desitjables. Finalment, el poder de negociació requereix el “dret al crèdit”, en el doble sentit de “dret a recursos econòmics” i de “dret a la confiança social”, al “crèdit social”: el flux constant d’ingressos que suposa una renda bàsica també ha de ser entès com el dret, atorgat de forma universal i col·lectiva, a segones, terceres i subsegüents oportunitats de llançar i sostenir projectes productius i de vida veritablement propis, la qual cosa ha de permetre l’articulació d’un entorn socioeconòmic veritablement inclusiu i democràtic.
No cal dir que aquest poder de negociació que es troba lligat a la incondicionalitat en l’accés a recursos resulta especialment important en temps de bloqueig econòmic i col·lapse societari. Perquè cal que emergeixi activitat nova, però no qualsevol tipus d’activitat ni, tampoc, de qualsevol manera. Garantint graus rellevants de poder de negociació, una renda bàsica -i altres recursos en espècie- ens ajudaria a refusar projectes de vida que no desitgem i que, avui, se’ns imposen, i permetria que donéssim forma als nostres espais i pràctiques productives de manera que empréssim i desenvolupéssim activitats, destreses i facultats que massa sovint queden bloquejats, queden amputats per la necessitat d’acceptar allò que es troba disponible als mercats de treball. Així, recursos incondicionals com una renda bàsica ajudarien a garantir la “llibertat ocupacional” -o, si es prefereix, la “democràcia econòmica”- de què es parlava anteriorment, doncs afavoriria l’emergència efectiva d’activitat escollida amb autonomia en el marc d’una recuperació econòmica de signe obertament emancipatori.
I aquí la qüestió de la transició eco-social adquireix una centralitat inqüestionable, doncs una “recuperació econòmica de signe emancipatori” en cap cas pot equivaldre al retorn a una normalitat que ni ens podem permetre des del punt de vista del patiment sociolaboral -precarietat, alienació, crisi de les cures, etc.- ni és viable des del punt de vista del col·lapse energètic i mineral en què ens trobem immersos. Però la transició cap a formes de vida més austeres, assentades en conjunts d’activitats i en entorns compatibles amb la cura dels nostres cossos i del planeta que tenim, exigeix la possibilitat efectiva de definir-les i tirar-les endavant.
En una entrevista recent, Yayo Herrero es planyia, amb tota la raó, del suïcida càlcul electoral a curtíssim termini que exhibeixen forces polítiques dites d’esquerres que, tot i ser profundament coneixedores de la urgència d’una transició eco-social cap a nous models socioeconòmics, segueixen optant per silenciar la qüestió a un electorat suposadament poc preparat per sentir que cal reduir el tren de vida -o que cal deixar d’aspirar a estils de vida que sotmeten el metabolisme socionatural a tensions insuportables-. La pregunta que podem fer-nos en aquest punt és si aquestes mateixes forces polítiques d’esquerres estan optant també per deixar de lluitar pels mecanismes institucionals -recursos incondicionalment garantits com la renda bàsica, sense anar més lluny- que, precisament, permetrien que tothom, sense exclusions, es sentís invitat a replantejar les maneres que tenim de produir, de reproduir la vida, de distribuir béns materials i immaterials, etc. Tornem a les “justificacions dinàmiques” de la renda bàsica que proposava Erik Olin Wright: l’accés incondicional a recursos ha de ser entès com l’oportunitat real perquè tothom, sense exclusions, participi en una gestió democràtica del decreixement inevitable i visqui aquesta transformació com la gran ocasió per anar emmotllant estils de vida no només més austers, sinó també -i, potser, gràcies a aquesta austeritat, que ens ha de permetre deixar caure llast- més lligats a la nostra creativitat, al nostre desig, a la nostra possibilitat d’autorrealitzar-nos en el marc d’activitats que puguem dur a terme més enllà de lògiques estrictament instrumentals.
Potser així, situades en aquest punt, arrelades en la lluita per recursos incondicionals capaços de mobilitzar i fer créixer relacions i institucions socials més lliures, aquestes forces polítiques d’esquerres podrien associar la transició eco-social a un imaginari no tant “de la renúncia”, sinó “de la conquesta” col·lectiva de vides veritablement dignes de ser viscudes. I això sí que pot ser fàcilment explicat, comprès i compartit.
Catalunya Plural, 2024 
