La pandèmia ha accelerat el canvi d’hàbits de consum audiovisual al nostre país: les subscripcions a plataformes com Netflix, Amazon Prime, HBO o Filmin gairebé s’han duplicat, i el mes de març del 2021 ja se’n comptabilitzaven 9,1 milions. La xifra en el mateix període de l’any anterior se situava en 5,2 milions. L’increment de consum audiovisual a través de les conegudes plataformes Over The Top (OTT), en detriment de la televisió lineal, és especialment significatiu entre l’audiència més jove. Un informe del Consell de l’Audiovisual de Catalunya revela que una de cada quatre persones menors de 25 anys al nostre país ja no miren la televisió. I les audiències radiofòniques encara estan una mica pitjor: només un 40% dels menors de 20 anys escolten la ràdio -diguem-ne- convencional.
Dades en mà, és evident que el públic dels mitjans cada cop està més fragmentat. Però, a més, és que el món audiovisual ha viscut una transformació brutal els darrers anys que també ha modificat, i molt, les formes de consum. Queden molt lluny els enyorats temps pretèrits en què nosaltres, els que ens hem fet grans durant el segle XX -vaja, els anomenats millennials-, calcàvem i pintàvem els dibuixos de ‘Bola de Drac’ o les ‘Tortugues Ninja’, que sortien a la tele a les estones de pati.
És en aquest context de transformació i fragmentació altíssima on cal emmarcar, també, el consum audiovisual en català. Ho visc no només com a portaveu d’Esquerra Republicana a la Comissió de Control de la Corporació Catalana de Mitjans, sinó també i, sobretot, com a mare: se’m fa molt difícil, per no dir impossible, que els meus fills vegin televisió en català. I això que puc ben assegurar que exerceixo una militància activa perquè mantinguin la seva llengua materna en els moments d’oci. Més enllà de l’escola i de casa –els qui hi tenen el català com a llengua principal–, és importantíssim que infants i joves tinguin referents aspiracionals en la nostra llengua. És l’única manera de garantir-ne la supervivència a mitjà i llarg termini. I no, no es tracta pas d’una exageració. Si parem compte de les dades de la darrera enquesta d’usos lingüístics publicades l’any 2018 per la Direcció General de Política Lingüística, només el 19,6% de la població barcelonina d’entre 15 i 29 anys tenia el català com a llengua habitual. És evident doncs, que la nostra llengua reclama proactivitat per part de les administracions públiques, especialment d’aquelles que tenen responsabilitat en l’àmbit audiovisual. És un sector industrial en auge, i ha de jugar un paper clau en la protecció, promoció i normalització de la llengua.
Reptes de present
I per començar, la reformulació de la Corporació Catalana de Mitjans per adaptar-se als temps presents és un dels reptes que tenim com a país: anar a buscar el públic juvenil i infantil allà on és; produir continguts atractius i presentar-los a través de plataformes que en facilitin el consum i fer una aposta decidida per la reciprocitat amb la resta de mitjans públics de parla catalana (À punt, del País Valencià, i IB3, la televisió de les Illes Balears) són només algunes de les tasques que haurà d’impulsar el nou Consell de Govern de la Corporació. En aquest sentit, amb l’objectiu de donar compliment a la llei 7/2019 de modificació de la llei 11/2007, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, des del Parlament hem impulsat un seguit de compareixences del sector audiovisual per poder accelerar la renovació dels càrrecs del consell de govern. Una renovació que entenem prioritària per poder dur a terme els canvis de fons que exigeix el moment.
Però no tot acaba en els mitjans públics del país. Hem de ser capaços d’anar més enllà. Molt més enllà. Hem de treballar sense descans perquè plataformes com Netflix o Disney Plus ofereixin continguts en llengua catalana. La pel·lícula ‘Els Mitchell contra les màquines’, que tant de rebombori ha causat a les xarxes socials, no en pot ser una excepció. No té cap mena de lògica que hi hagi 322 títols de pel·lícules i documentals que existeixen doblats en la nostra llengua, però que a Netflix, la plataforma amb més audiència, només es puguin visionar en castellà. Queda clar que l’absència no s’explica per raons econòmiques –el producte ja existeix– i, per tant, cal trobar-hi justificació política. I és precisament aquí on cal incidir. És aquí on hem de fer un front comú tots els partits que estimem i defensem la nostra llengua –espero que en siguin molts els que es donin per al·ludits–, amb l’objectiu que la transposició de la directiva europea que regula de serveis de comunicació audiovisual, aprovada per la Unió Europea el novembre del 2018 i que ha de servir per regular els serveis televisius sota demanda, com Netflix, i les plataformes d’intercanvi de vídeos, com YouTube, no menystingui el català. No en tenim prou amb les excepcions: ens hi juguem la supervivència de la llengua.
Catalunya Plural, 2024 
