En aquests dies s’estan donant raons, a favor o en contra, sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat, i en vull aportar una que crec que ha aparegut poc. Quan vaig començar a estudiar a fons el canvi climàtic per a la meva investigació sobre les migracions climàtiques, no vaig trigar a preguntar-me com era possible que s’hagués construït la segona terminal, que ara és la T1. Vaig suposar que, en els anys en què es va construir, encara no es tenia molt en compte el canvi climàtic. Però el que ara em produeix estupor és que el 2021 es segueixi sense tenir en compte.
Després del delta de l’Ebre i dels aiguamolls de l’Empordà, la primera zona que s’inundarà a Catalunya per la pujada del nivell de la mar serà precisament la que allotja l’aeroport del Prat. Quan passarà això? L’últim que ens va dir l’IPCC de Nacions Unides va ser que el mar podria pujar un metre en aquest segle si seguíem un cert temps en el camí actual d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, un camí que per ara no hem abandonat. Però l’IPCC és molt conservador en les seves conclusions, ja que requereixen el consens dels científics nomenats pels governs, i en els últims anys s’han aportat previsions força més alarmants. Ja el 2017, un informe conjunt de tres organismes del govern nord-americà, la NOAA, la NASA i la NSF, afirmava que en aquest camí d’altes emissions el mar podria pujar 2,4 metres aquest segle. Un altre estudi del 2019, publicat per l’Acadèmia Nacional de Ciències dels EUA, també va advertir d’una possible pujada per sobre dels 2 metres. I aquest any, la prestigiosa revista The Cryosphere n’ha publicat un sobre l’acceleració de la pèrdua de gel, que ha confirmat els pitjors presagis. Així, tenint en compte l’escala temporal que ens donava la NOAA, d’aquí a quatre dècades el mar podria estar entre 55 cm (escenari intermedi) i 80 cm (escenari extrem) per sobre del nivell de l’any 2000.
L’aeroport del Prat quedarà completament inundat amb una pujada de 2,1 metres, segons el web de Climate Central, però els danys de l’elevació del nivell de la mar arribaran molt abans que s’assoleixi aquest nivell, ja que n’hi ha prou amb una pujada molt menor perquè els impactes de les tempestes es tornin devastadors. No cal que l’asfalt estigui ja permanentment sota el nivell de la mar perquè els successius cops de mar ciclònics facin inutilitzable una determinada infraestructura. De manera que és molt possible que cap al 2060 l’aeroport del Prat ja no sigui viable, o que per ser-ho requereixi una construcció de dics que pugui ser més costosa que el mateix aeroport.
Els qui promouen l’ampliació no saben que en quatre dècades l’aeroport podria no ser ja viable? Dubto molt que no ho sàpiguen, i, si ho saben i no ho tenen en compte, més que d’un projecte de futur es tracta de fer un negoci immediat aprofitant subvencions i altres vies econòmiques, cosa que coneixem com pelotazo.
I en aquest article no he entrat en altres consideracions relacionades amb el canvi climàtic que ja han estat explicades en altres textos. Una molt important és la necessitat imperiosa que tenim de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, entre elles les de l’aviació, si volem arribar a temps per evitar un escalfament global desastrós pel conjunt de la humanitat. No n’hi ha prou amb desenvolupar les energies renovables, l’hidrogen i els cotxes elèctrics; només amb això seguim estant molt lluny, però molt lluny, de la solució. Hem de començar a reduir immediatament les emissions i això implica, entre moltes altres coses, tenir menys avions a l’aire.
Miguel Pajares és autor del llibre Refugiats climàtics (Raig Verd)
Catalunya Plural, 2024 
