Eurocopa. 12 de juny de 2021. Minut 42 de partit entre Finlàndia i Dinamarca. El jugador danès Christian Eriksen es desploma sobtadament. Els metges arriben immediatament i li fan un massatge cardíac. Consternats, alguns jugadors ploren, altres resen. No seria la primera mort sobtada en un terreny de joc. La compunció no és menor a les grades.
Mentre els metges intenten reanimar el jugador, el cor ha deixat de bategar, fins a vuit futbolistes del seu equip formen una barrera, envoltant-li, amb l’objecte que les càmeres no captin la seva agonia. També alguns membres de l’equip mèdic sostenen un llençol perquè l’ull indiscret de les càmeres no arribi a retransmetre el tràgic episodi.
Christian Eriksen se encuentra estable y ha sido trasladado al hospitalhttps://t.co/sr1AsbKYca pic.twitter.com/8pm8Rr4quN
— RTVE (@rtve) June 12, 2021
Al cap de pocs minuts, el jugador de l’Inter és portat en llitera cap als vestidors. Els sanitaris l’acompanyen alçant un llençol a cada costat de la llitera, mentre que altres jugadors es posicionen davant, com escoltes, per seguir respectant la privacitat del seu company.
La societat videovigilada
Fa uns anys, els partits es retransmetien amb prou feines amb un parell de càmeres. Avui hi ha dotzenes. Sens dubte, les múltiples càmeres ofereixen més perspectives sobre qualsevol jugada i així l’espectador a casa pot recrear-se amb una acció vist des de diversos angles, per elucubrar si va ser o no penal, si la mà va ser o no intencionada.
Però hi ha una mica de Gran Germà en tot el muntatge mediàtic. Perquè l’espectador s’ha acostumat a presenciar el que està més enllà de el joc: per exemple, quina cara posa el davanter quan el substitueixen, les protestes de l’entrenador davant d’una decisió arbitral, les bronques entre dos companys que no s’entenen.
El jugador, conscient cada vegada més de la seva sobreexposició, administra els seus gestos, es conté o, per contra, corre cap a la càmera per festejar amb ràbia el seu gol. Amb tanta càmera, augmenta la dramatúrgia, per amagar o per expressar. Ni tan sols al túnel de vestidors hi ha els futbolistes exempts de ser escorcollats.
Hem passat de la “societat teledirigida” a la “societat videovigilada” en la qual, sota pretext que no hi ha espectacle ni consum (i rendibilitat) sense imatge, i que aquesta tanca la veritat, el personatge públic ha d’estar subjecte a constant escrutini visual.
Els mitjans, que paguen per la retransmissió, volen òbviament mostrar cada vegada més, però fins on?. L’inesperat va arribar a totes les llars. Quan Eriksen va ser retirat de camp, es van repetir en bucle una i altra vegada els moments més dramàtics.
L’episodi va ser convertit ràpidament en melodrama. Enmig de la preocupació, apareixia una foto que mostrava aparentment que el jugador estava conscient, el que encoratjava l’esperança. En televisió es contactava amb el metge de l’Elx i se l’interrogava sobre la gravetat de l’assumpte. El programa donava pas a un altre periodista que seguia sobre la marxa com bullien les xarxes socials: el nom de Eriksen es convertia ràpidament en trending topic.
Que fins al mateix Cristiano Ronaldo estigués resant per la seva ràpida recuperació, desitjant que aviat es veiessin en la pista, augmentava per descomptat la noticiabilitat i fins i tot molts mitjans van conferir al gest del lusità el caràcter de titular. El fet d’introduir en les notícies les reaccions dels més cèlebres futbolistes ampliava l’impacte de l’esdeveniment a l’una que permetia l’adaptació al consum local. A Anglaterra es difonia el missatge de Harry Kane, capità de la seva selecció i company d’equip al Tottenham durant tants anys. I així, a cada país es seleccionava el jugador amb més ganxo mediàtic.
El poder de les imatges
Com saben els periodistes, “no hi ha notícia si no hi ha imatge“. Encara que l’episodi va tenir, sens dubte, més repercussió a Europa, en qüestió de minuts es trobava irradiat a tot el món. Evidentment si la parada cardíaca hagués passat a un jugador de Tailàndia en el campionat domèstic, això no hagués merescut tan sols un apunt breu a la televisió ni als diaris esportius. De fet, aquest tipus d’infortunis ocorren amb certa freqüència, com ha demostrat un recent estudi. Però que esdevingui en l’Eurocopa és una altra qüestió.
La velocitat amb que certes notícies circulen a les xarxes suposa un rellevant indici sobre quines qüestions són més aptes per a la immediata difusió, així com quins països, quines activitats, quines situacions segueixen sent els centres neuràlgics de l’atenció mediàtica. Perquè, des d’un punt de vista antropològic, no es pot obviar que l’episodi passa a un individu que és home, que és futbolista, que és europeu i que juga en un espectacle televisat que aspira -com el Mundial- a ser consumit (és a dir, pagat) per milions de persones.
El context no és intranscendent perquè només en certes situacions hi ha una infinitat de càmeres disposades a traslladar-nos en directe a la angoixada dona de la víctima plorant desconsoladament, mentre l’abraça Kjaer, el capità de la Selecció. I només en certs llocs hi ha tants fotògrafs perquè algun aconsegueixi eludir la pantalla humana improvisada pels jugadors i introduir el seu teleobjectiu entre les cames dels futbolistes, per captar la cara de l’inconscient danès a terra. Aquestes, de fet, eren les imatges que més circulaven per les xarxes, mentre Eriksen era transportat pels sanitaris.
Quan els mitjans oficials de la FIFA van comunicar que el jugador es trobava estable, la gent va respirar. Però en els minuts i hores següents a l’incident es va produir un interessant fenomen: moltes persones van mostrar a les xarxes seva indignació perquè les càmeres seguissin oferint l’episodi un cop i un altre, sense respectar la voluntat dels jugadors que van fer tot el possible per preservar la privacitat del seu company.
Va transcendir també que, al camp, durant els agònics 15 minuts que va durar la reanimació, molts aficionats van recriminar als que gravaven amb els seus mòbils. L’espontània iniciativa dels jugadors danesos és símptoma suficient de l’afartament que experimenten davant la seva sobreexposició mediàtica. Però no menys significativa és la reacció de part dels televidents i espectadors contraris a fer espectacle d’un moment tràgic.
L’episodi mostra els difusos límits entre el dret a la privacitat del futbolista i el dret a la informació de l’espectador.
Els límits de l’espectacle
Els partits televisats amb múltiples càmeres i retransmesos a tot el món, la possibilitat de gravar amb un mòbil i pujar el contingut a les xarxes, el VAR, YouTube… tot això augmenta la mediatització tecnològica dels jugadors, i aquests desenvolupen les seves tàctiques per preservar no només la seva intimitat sinó la seva capacitat de modelar la seva imatge, que saben resulta imprescindible en un esport de masses en què milions de persones consumeixen diàriament l’aspecte més nimi de la vida dels futbolistes. L’espectador està acostumat que les càmeres arribin cada vegada més lluny, i justifica, potser majoritàriament, que el jugador cobra milions per oferir un espectacle que ha de ser exposat sense límits.
Però on comença i acaba l’espectacle? Vam veure en directe que un home es debatia entre la vida i la mort, però també que els protagonistes d’aquest joc -els propis jugadors i una part dels aficionats- van mostrar els seus dubtes amb allò que, en tot cas, no importa el que passi, the show must go on.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
Catalunya Plural, 2024 
