Miro el nen de la rutlla i tot fa olor de la meva infància. Ni ara ni aleshores m’agradava l’avinguda Verge de Montserrat, però sense ella seria impossible arribar al parc del Guinardó, on fèiem excursions els caps de setmana, fins als seus cims, destí d’avui per a encetar una nova sèrie d’aroma fluvial com a excusa.
A la dècada dels vuitanta del segle passat l’estàtua, datada el 1961 malgrat el seu aire noucentista, era un símbol del barri, des del meu punt de vista quelcom un xic forçat, doncs al Guinardó abunden referències a remarcar per a no perdre patrimoni i donar-li més valor, pur sentit comú des d’una estima a la identitat d’una de tantes Barcelones.
El motiu de sentir aquest emblema com a mig imposat respon a com fou poblant-se el Guinardó durant el franquisme, fins a convertir un paradís a mig camí entre l’estiueig dels senyors i una pau idíl·lica en un dels barris de la seva zona amb més densitat demogràfica.
Serveixi com a exemple per a il·lustrar tot allò dit una progressió cronològica. Les cases de la Cooperativa Militar de Tinent Costa són de finals dels anys vint, encara des d’aquell pensament de dotar aquells racons d’una fesomia estil ciutat jardí, visible a altres carrers dels alentorns. Dels trenta, vaig descobrir fa poc una placa de la Llei Salmón republicana, per a fomentar la contractació pública i facilitar el lloguer assequible, al número 8 del carrer Amèrica. Si saltem de dècada i anem a les dues primeres de la postguerra l’allau de construccions, com els immobles de la Caixa d’Estalvis on estigué el Mas Viladomat, és evident, prosseguint-se aquest vendaval de totxo també al llarg dels seixanta i els setanta. El nen de la rutlla era nou com la composició del barri, encaixava com a creador d’unes coordinades a compartir, i la rutlla sona a terme institucionalitzat, doncs la gent li deia el nen de l’aro, tot normal.
L’obra de Joaquim Ros i Bofarull és una porta a un pulmó enjardinat des de 1916, quan el francès Jean-Claude Forestier, més conegut per la seva feina a Montjuïc, dissenya un espai públic; la seva execució correspongué al seu deixeble, Nicolau Rubió i Tudurí.
El més interessant és l’origen de l’operació, amb moltes picades d’ull per a comprendre com aquest tros del sector Muntanya del gegantí poble de Sant Martí, just a la seva frontera amb Sant Andreu, esdevingué el primer parc municipal, si exceptuem la Ciutadella.
Tot el Guinardó s’envolta de l’ombra del seu gran propietari, Salvador Riera, qui el 1894 adquirí a preu irrisori parcel·les entre el Mas Viladomat, a pare Claret amb rambla Volart, i el Mas Guinardó. L’acord incloïa una sèrie de terrenys a cotes més elevades per la fondalada de la Font del Cuento, meravellosa a les rutes dominicals de la infantesa, quan ignorava la possibilitat que degués el seu nom a ser un indret de flirteigs i fotre’s mà, tenir molt cuento, o una més naif, com si hagués sigut una plaça inventada per a contar contes.
La font es troba a la llera del torrent de la Guineu, futur protagonista d’aquestes pàgines i límit entre Sant Martí i Sant Andreu. El Guinardó li deu el seu nom derivat del món animal, i en aquesta concatenació de realitats de l’ahir i l’avui no està pas de més mencionar com durant anys, en essència quan passejava Barcelona sense tants afanys de disseccionar-la, vaig pensar en com aquest sorgia pel bandoler Perot Rocaguinarda, alfa i omega d’una llibreria cooperativista amb prestigi al barri.
Tornarem a la Guineu, de fet, per a estalviar-vos explicacions, segueixo el seu curs, emmarcat de mode harmònic al conjunt, i ascendeixo escales de pedra envoltat de natura. Segons la majoria de fonts, recomano tot el treball de Joan Corbera sobre la qüestió, Riera filà encara més prim tot comprant més terres i obrint, cap a 1900, vies de connexió amb altres enclavaments. Ara, els seus dominis anaven de Can Sors, L’Escola del Mar del carrer Gènova, fins a la fastuosa torre dels Pardals. L’actual Garriga i Roca, batejada com Horta, comunicava amb el perímetre de Can Fargues, mentre el desaparegut carrer de Grècia delimitava el futur parc, amb tota probabilitat ja al cap de Riera, qui el 1906 es presentà al concurs municipal per a l’adquisició de terrenys destinats a parcs. El 1910 el Consistori li pagà dues-centes trenta-nou mil pessetes, donant-li guanys de dues-centes mil. Aquest benefici, una prova més de la seva clarividència, obeïa en part a les conseqüències de les agregacions del 20 d’abril de 1897, quan Sant Martí i Sant Andreu, a Horta li arribaria el seu torn el 1904, passaren a ser Barcelona.
Mentre continuo l’ascens fins a l’inici del torrent de la Guineu, reflexiono sobre com vaig voler inaugurar aquesta sèrie. Aquest torrent té un trajecte molt particular i, mig amagat per l’antic camí de Bofarull, a tocar de la Meridiana, encara figura al nomenclàtor. Els números d’aquest cubicle miraculós arriben al 118 i conviden a traçar el seu descens des del parc del Guinardó. Podia haver optat per aquest raconet com a punt de partida i anar igual de barriada a barriada, però des del cim em concedeixo el luxe de complicar-me l’existència i la investigació, perquè el torrent, abans de confluir per sempre, es dividia en tres ramals.
Les vistes són espectaculars, amb els arbres als laterals per a aprofundir a la preponderància de les tres xemeneies de Sant Adrià. Les altres tres, les de la Canadenca al Paral·lel, coronen aquesta semblança raonable, perquè són una fita de la Barcelona cap al Llobregat. Ambdós triumvirats de les perifèries són obrers.
Tot i així, amb diversos hemisferis precisats, no deixa de sorprendre la meva altra alternativa desestimada per a arrencar. Una notícia de 1921 informava de la mort de Joan Benach Segur, de vint-i-u anys, potser afiliat al Sindicat Lliure, ergo una més pel llarg llistat del pistolerisme. El breu, en un cas sense culpables a la seu penal, situava el torrent de la Guineu a Horta, un absurd, si bé puc errar. Aquest intens rierol ens guiarà del Guinardó fins a la torre del Fang, i les casualitats mai ho són. Aquesta masia del segle XIII, ha rehabilitat per a conferir-li bon ús ciutadà, decreta el confí entre el Clot, amb el seu homònim carrer mort, i al Sagrera El torrent de la Guineu mai deixà de fer de les seves. Mentre el camino el seu encís es concreta per una exuberant i calmada proliferació de verd, oferint-nos amb aquest color engrunes per a copsar la seva acció plena de bellesa als marges, àgores i carrerons per on transita.
Catalunya Plural, 2024 
