Un llançament, en el Dret Processal, és “l’acte de lliurar un bé immoble a una persona i desallotjar del mateix a qui l’estigués ocupant”. Evoca, si polisèmia, el llançament al buit de qui queda desallotjat i a la intempèrie, com li va passar fa poc a Segundo Fuentes i, abans, a moltes altres persones.
La pandèmia ha reactivat i repetit un dels efectes més immediats i greus de la crisi de l’any 2008: la pèrdua, per a moltes famílies, de casa seva. Comporta un sentiment de desemparament, d’indefensió i una angoixa pel futur que en alguns casos afavoreix actes extrems com el suïcidi. Un desnonament, a més, desperta en el subjecte un afecte de ràbia i un sentiment d’injustícia, com el de moltes persones el treball de tants anys de cop i volta no val res, se senten inútils socialment, indefensos i amb forts sentiments de culpa.
Miguel, camioner amb llarga experiència, va quedar a l’atur a l’inici de la crisi anterior, separat i amb un fill de 15 anys a càrrec, ho expressa de manera clara quan, després d’una temptativa de suïcidi, ens explica la seva sensació de semblar un inútil, algú que no ha fet res bé, incapaç de trobar feina i donar un bon exemple al seu fill. La pèrdua imminent de la casa ha revifat per a ell altres pèrdues anteriors, algunes escassament elaborades com va ser la mort del seu pare fa 10 anys, coincidint a més amb el seu procés de separació. Va comprar un habitatge nou, va continuar passant la pensió d’aliments a la seva ex i des de fa un any té amb ell al seu fill, adolescent desorientat que ja no pot viure amb la mare i la seva nova parella. Miguel va anar fent algun treball eventual i porta 3 anys sense feina, va haver de malvendre el camió i ara perdrà la casa per no poder fer front a la hipoteca. “Com li foto jo la bronca al xaval quan es rebota i no vol anar a l’institut si jo mateix he ‘suspès’ l’assignatura més important de la meva vida? Tinc por que més que un ajut sigui una càrrega per a ell perquè… qui vol contractar un home de 48 anys? Per això a vegades penso que el millor és que em tregui del mig”.
Cada cas, en la seva diferència, ens indica com el sentiment de culpa, associat al fracàs d’una expectativa, desencadena la idea recurrent del que el sociòleg Richard Sennett va anomenar el Fantasma d’inutilitat, de pèrdua de la confiança en si mateix i d’autoretrets sobre la seva vàlua. La pèrdua de control sobre la pròpia vida (locus control), no saber què passarà a curt termini i com resoldre aquest imprevist, és una referència molt present, així com les ideacions de patir malalties mortals i fins i tot les idees autolítiques.
No es tracta d’establir una relació automàtica entre desnonament i suïcidi, però és evident que l’exposició a situacions de desemparament és un factor d’alt risc, com ho prova el fet que en molts subjectes la pèrdua de la casa pel motiu que sigui, sol ser un dels primers passos d’un procés de desinserció social, amb pèrdua de vincles laborals, familiars i socials que poden provocar un estat d’indigència i aïllament social.
Quan una societat deixa desemparats els més vulnerables mentre al seu voltant creix sense límit la desigualtat, ha de saber que aquesta exclusió dels vulnerables retornarà, primer com autoagressió (suïcidi, depressió, trencament de vincles, aïllament) i després com violència social directa entre els seus membres i col·lectius. No hi ha una lectura comuna per a aquests actes -cada un i cadascuna tenen les seves raons particulars- però seria ingenu desconèixer que les cartes amb les que cadascú juga en la vida estan marcades i, tot i que permeten diverses jugades, el ventall no és il·limitat.
Catalunya Plural, 2024 
