“Un gol per tota l’esquadra”. Així es va referir el 2018 la llavors ministra de treball, Magdalena Valerio, a la publicació al BOE que anunciava la constitució del sindicat OTRAS. Aquest nom tan significatiu concorda amb l’acrònim Organización de Trabajadoras Sexuales i es va convertir en el primer sindicat de prostitutes de l’estat espanyol. L’expedient d’OTRAS es va colar a les oficines del Ministeri de Treball, escapolint-se dels controls i els filtres de l’administració socialista, arribant a una publicació al BOE que per Valerio va ser “tota una sorpresa. Com a ministra i membre d’un govern feminista, mai no hauria donat l’okey al fet que això es publiqués”, va afirmar llavors a la Cadena SER.
Amb aquestes paraules de la ministra es pot començar a abordar el per què de les polèmiques, discussions i divisions que envolten a la prostitució. Més enllà que en aquesta societat patriarcal, el sexe sigui tabú -i encara més si parlem del sexe de les dones-, la prostitució era enl2018 la principal qüestió que enfrontava el moviment feminista. Avui dia, el protagonisme de les disputes se l’emporta la qüestió trans (assumpte que, com veurem, no està per a res allunyat del debat sobre la prostitució). A tot això cal destacar el paternalisme i l’alteritat amb la qual ens puguem referir a prostitutes o persones trans, tractant-les d‘altres, en tercera persona, com a objecte d’estudi del feminisme i no part d’aquest.
Quan parlem de prostitució, al feminisme cal afegir-li cognoms: abolicionista o regulacionista
I tot això és el que es reflectia en les paraules de la ministra Valerio: ella, com a feminista, mai no hagués donat suport a l’aprovació d’un sindicat de treballadores sexuals. Doncs bé, a aquest feminisme cal afegir-li un cognom. Feminisme abolicionista, que és el que busca l’eliminació de la prostitució. A l’altre costat del quadrilàter tindríem -simplificant molt la qüestió- el feminisme egulacionista, que és aquell que prefereix un treball sexual regulat, que garanteixi la seguretat i estabilitat de les dones que decideixin lliurement dedicar-se a la prostitució. A tot això, per descomptat, deixant clar quin és -o hauria de ser- l’enemic comú: el tràfic de dones que són obligades a exercir en contra de la seva voluntat.
Aquí és on els arguments comencen a ser llançats, de punta a punta de l’habitació, com si fos un partit de pin pon. Hi ha qui diu que ningú no es dedica a la prostitució perquè vulgui. Hi ha qui defensa que abolint el sistema patriarcal i capitalista, si algú exercís seria per pròpia voluntat. Algunes diuen que cadascuna és lliure de fer amb el seu cos i la seva sexualitat el que li plagui, encara que sigui per diners. Unes altres argüeixen que si és per diners, no és lliure. Unes busquen les diferències amb un obrer de la construcció, que també ven el seu cos per diners. Aquestes diuen que el problema és la moral amb la qual s’ha cobert la sexualitat femenina. Aquelles diuen, simplement, és el mercat, amiga.
El vaivé judicial
Poc va durar el gol que li van colar a Magdalena Valerio, perquè diverses associacions feministes (abolicionistes) van denunciar davant l’Audiència Nacional l’aprovació del sindicat OTRAS. Es va resoldre que la prostitució no és un treball i que a l’estat espanyol és il·lícit “el desenvolupament d’una activitat empresarial l’objecte de la qual sigui l’oferta de serveis sexuals prestats per terceres persones, traficades a aquest efecte”. Però aquesta falta xiulada a destemps tampoc va durar massa. A principis de juny de 2021, el Tribunal Suprem, al qual OTRAS va interposar recurs, ha estimat que les treballadores sexuals sí que tenen dret a sindicar-se i que aquest dret està per sobre de si el treball sexual és legal o no. Així doncs, aquesta sentència recent empara les prostitutes, sempre que la seva tasca sigui exercida per compte propi. És a dir, que siguin autònomes.
Això posa el focus del debat en allò que és, per a molts, el quid de la qüestió. A l’estat espanyol, la prostitució en si no és il·legal, però sí que ho és el tràfic de persones i el proxenetisme. És a dir: és il·legal treure rèdit econòmic de l’explotació sexual d’una tercera persona. És per això que les treballadores sexuals autònomes estan recollides a la sentència del Tribunal Suprem. Però això no elimina del tot la polèmica, ja que les prostitutes, com moltes altres treballadores d’aquest país, també poden ser falses autònomes. Així doncs, més enllà dels entramats legals sobre l’assumpte, la sentència del Suprem no ha calmat les aigües; al contrari.
Amb la decisió dels magistrats s’han encès encara més les brases del debat. La primera pregunta és obligada: És el treball sexual un treball?
Amb la decisió dels magistrats s’han encès encara més les brases d’un debat candent que posa en qüestió diversos assumptes relacionats amb la prostitució. La primera pregunta és obligada. És el treball sexual un treball? Per moltes la resposta és rotundament afirmativa, com per a Paula Ezquerra, prostituta i afiliada a la secció sindical de treballadores sexuals USTS-IAC, que va afirmar en un reportatge en aquest mitjà que “les putes no som víctimes. Som treballadores i si no se’ns veu així és perquè hi ha una moral cristiana imperant que ens diu que el sexe de les dones està malament”. Per a unes altres, com Cristina Simó, presidenta del Moviment Democràtic de Dones, “les prostitutes no s’han de sindicar perquè no són treballadores. Darrere hi ha un entramat de negocis en uns llimb legals que genera milions en beneficis. Els sindicats de prostitutes són sindicats d’esclaves”, va assegurar.
I aquesta és una altra de les qüestions. Tota la prostitució és tràfic? Paula Ezquerra afirma que treballa el sexe perquè vol. És conscient que el sistema patriarcal i capitalista sosté la seva professió, però ella assegura haver aconseguit empoderar-se en aquesta desigualtat. Però no tothom pensa així. I mostra d’això és la llei que el Gobierno va anunciar que tirarà endavant en els pròxims mesos. El text, que estarà sota el nom de Llei de llibertat sexual, atacarà el tràfic a través de l’exercici de la prostitució. “Sense prostitució no hi ha tràfic”, va afirmar la vicepresidenta Carmen Calvo. Encara que tots els dits són polzes, però no tots els polzes són dits, el Gobierno pretén tallar en sec amb una llei a la qual encara li queda molt per a poder sortir a la llum.
Desplaçar la culpa sobre ells, no sobre elles
Una cosa positiva que -indiscutiblement- tindrà la llei és que, segons Calvo, no posarà el focus en les dones, sinó en els proxenetes i amos dels negocis on, sovint (que no sempre) es desenvolupa la prostitució. Aquesta figura és coneguda com a terceria locativa i fa referència a la persona que posseeix el lloc on s’exerceix; sense més, sense tenir més vincle conegut amb la prostitució. Així doncs, aquests llimbs legals emparen a aquelles persones que tenen clubs o bars, en els quals dones exerceixen sota la figura laboral de cambreres o ballarines. Així, la llei en la qual treballen els Ministeris d’Igualtat i Justícia posarà el focus en aquesta figura i, segons fonts governamentals, pretén reformar el Codi Penal per a castigar els qui treuen benefici del treball d’unes altres. De nou allò d’és el mercat, amiga.
En aquest sistema hi ha molts sectors en els quals l’empresari es torna explotador i s’enriqueix amb la suor dels seus mal anomenats empleats. Els riders, les kellys… Les prostitutes engrosseixen una llarga llista de precarietat econòmica i social
I és que en el sistema laboral i econòmic actual, hi ha molts sectors en els quals l’empresari pren tints d’explotador i s’enriqueix amb la suor i sang dels seus mal anomenats empleats. Els riders, que són falsos autònoms; les kellys, que treballen en l’economia submergida; els becaris que allarguen contractes de formació de manera exasperadament il·legal… Les prostitutes engrosseixen una llarga llista de precarietat econòmica i social. Per això, és de destacar que la llei, sempre segons el Gobierno, posarà l’accent en la creació de polítiques socials perquè les prostitutes puguin trobar “alternatives de treball”. Si, com sembla ser, el punitivisme i el prohibicionisme seran la resposta, la creació d’una xarxa de seguretat és una gran notícia, sobretot per a uns certs col·lectius com les dones migrades o les dones trans.
I és que gairebé la meitat de persones trans han exercit en algun moment la prostitució, tal com va demostrar un estudi realitzat pel grup de Psicologia Social de la Universitat de Màlaga. Les persones trans estan abocades a grans taxes d’atur, que poden arribar fins al 85%. Per això, si s’elimina la prostitució, s’han de generar garanties per a la dignitat i la realització personal i laboral. És per això que, com dèiem abans, la qüestió trans i la prostitució estan íntimament lligades. I no sorprèn descobrir que, majoritàriament, els col·lectius feministes abolicionistes solen posar-se en el mateix quadrant que les feministes radicals, que no consideren que les dones trans siguin dones i, per contra, defensen que el feminisme queer deriva en l’esborrat de les dones. Per a elles, les treballadores sexuals trans no són ni treballadores ni dones.
I és que cal recordar que, tot i que el 2018 el feminisme va treure les urpes, unit, davant la reclamació de drets bàsics sobre el propi cos i la pròpia vida, com ara que no ens matin pel simple fet de ser dones, de feminismes n’hi ha molts. Està l’antiracista, el feminisme de classe, el radical o el transinclusiu. Tots ells es defineixen com a feminismes i no discutirem aquí si n’hi ha algun de més vàlid que un altre. El feminisme és, com qualsevol moviment polític i social, un fenomen subjecte a debat i polèmica. I pretendre que les dones siguem una i reclamem a l’uníson les mateixes coses és una fal·làcia. De dones n’hi ha moltes: conservadores, liberals, creients o atees, comunistes, anarquistes o feixistes, mares, solteres, blanques o racialitzades, sorores o masclistes. I el debat sobre la prostitució és una mostra més que el patriarcat és només un dels enemics de les dones.
Catalunya Plural, 2024 
