La Janet i l’Aura són portaveus de Putes Llibertàries del Raval, que representa dones del barri barceloní, i de Putes Indignades, que abasta el conjunt de la ciutat. “Som antisistema, antiracistes i antifeixistes, i no volem pertànyer a un sistema capitalista, patriarcal i colonial, que és l’eix de la pobresa estructural en què vivim. Nosaltres no som víctimes, som classe obrera i, igual que qualsevol persona, treballem per sostre i menjar”, així es presenta la Janet, que fa servir el seu nom de treball, igual que la seva companya Aura.
La Janet va néixer a l’Uruguai i es va traslladar a Barcelona quan tenia 20 anys. Cinc anys després, va començar a treballar en barres americanes perquè tenia dificultats econòmiques i va pensar que seria temporal. D’això en fa més de 30 anys i, des de llavors, ha combinat l’ofici més antic del món amb ocupacions legals per les quals cotitza en hostaleria, neteja i cures. “L’any 85 vaig creure en l’imaginari col·lectiu que era millor estar en un lloc tancat per evitar mirades indiscretes i ser assenyalada, perquè l’estigma puta la societat te’l va impregnant, i te’l marca a foc”, explica sobre els seus inicis com a prostituta.
Després de les barres americanes, va treballar en pisos en els quals s’exercia la prostitució, i fa 21 anys va arribar al Raval per treballar al carrer. “Quan vaig arribar al Raval, vaig passar de vestir amb llenceria fina i anar pentinada de perruqueria a vestir amb vambes, vaquers i samarreta, i venia dues hores a la tarda i dues hores al matí, i guanyava el mateix que en el pis treballant deu hores. Aquí és quan realment em vaig adonar de com de perduda havia estat, de com m’havia deixat coaccionar per l’imaginari, perquè realment aquí tot el que guanyava era directament per a mi i amb moltes menys hores. Sempre he mantingut els meus principis. No he fet res que em fes mal, res que em degradés, i no he sentit que ningú manegés la meva vida”.
“Jo he estat amb capellans”
La Janet resta importància als riscos de la seva professió, segons la seva experiència personal: “Els nostres clients són els homes d’aquesta societat, són els nostres pares, avis, oncles, germans, fills, no són extraterrestres, i també hi ha capellans. Jo he estat amb capellans, i moltes companyes meves també”.
Afirma que als clients els agrada l’engany i la fantasia, i que en termes de “puta-client”, ells són més simples del que podria semblar: “Als que van a barres americanes els agrada presumir, volen que els altres homes vegin com obre la cartera i treu diners. L’home que va al pis ho fa amb timidesa, amb el pla de fer una cosa ràpida que ell sap que no està ben feta, però que ell necessita. Moltes vegades, les senyores em diuen, “però si el meu marit i jo a casa meva tenim relacions sexuals completes”, però no és qüestió de tenir relacions, és la morbositat que et fa anar a un lloc i trobar-te una senyoreta vestida amb lliga i talons”.
Per a la Janet, la societat té una idea equivocada de qui són les dones que exerceixen la prostitució de manera voluntària. “Nosaltres som mares. Jo tinc dos fills, de 26 i 23 anys. El gran és enginyer biomèdic, amb el màster acabat, i el petit és enginyer informàtic. La gent creu que les putes no tenim cultura o no tenim una altra cosa a fer, però no oblidem que, desgraciadament, no totes naixem amb les mateixes oportunitats, però sí que naixem amb capacitats per desenvolupar diferents eines per defensar-nos. Moltes de nosaltres tenim filles universitàries, economistes, dentistes, metges, i les mares han tirat els seus fills endavant i han pagat les carreres amb el seu puteril”.
L’Aura assenteix i dóna la raó a la Janet: “Hi ha molta gent que té el concepte que ser puta és estar esperant el client i guanyar diners fàcils, però és que nosaltres fem de mares, d’àvies, d’amigues, de companyes, de mestresses de casa, tenim la casa arreglada, sabem cuinar, sabem rentar… Pensen que nosaltres no sabem fer aquestes coses”.
L’Aura va començar fa més de 20 anys a exercir la prostitució, primer en pisos i després als carrers del Raval. També és mare. Les seves filles ja són majors d’edat i, quan els va comentar com es guanyava la vida, elles no es van estranyar massa, per la qual cosa l’Aura sospita que ja ho intuïen, a causa de les seves anades i vingudes de casa amb excuses d’allò més variades. “S’ho han pres de manera tranquil·la perquè, dintre de tot, les meves filles són molt liberals. Jo he estat una mare que ha estat aquí, amb elles, al peu del canó, i això és el que han tingut en compte. La societat és la que ens discrimina”.
La Janet i l’Aura han visibilitzat la seva situació per reclamar els seus drets i els de les seves companyes, ja que no totes s’atreveixen a donar la cara. Consideren que l'”estigma puta” i la “hipocresia social” perduren i les perjudiquen. La Janet ho té clar: “Del carrer no ens trauran. Hem normalitzat l’esclavitud amb nòmina, la de lliurar 40 anys de la nostra vida al treball per després acabar amb una jubilació i una salut precàries, però tot i això a qui cal salvar és a les putes. Jo no vull que em salvin, i governi qui governi, som ingovernables. Jo el puteril no el deixo encara que tingui 90 anys”.
Irina Guevara: “Em vaig acostumar a ser la meva pròpia agència”
La Irina Guevara va arribar a Barcelona el 1997 procedent de Costa Rica. Tenia 31 anys i fugia de la marginació, la desigualtat social i les agressions policials per ser trans i prostituta. “Jo em sentia incòmoda. Em deia: ‘Per què haig de portar pals totes les nits? Per què haig d’anar a la presó?’ Hi havia coses que considerava injustes. ‘Per què no em venen menjar en un restaurant?’ Perquè era una mala imatge que hi hagués una transsexual asseguda menjant, perquè hi havia matrimonis amb nens, però quin mal exemple estava donant? Jo vaig començar a cavil·lar i vaig sentir la necessitat de sentir-me persona”.
La Irina es va iniciar en el món del treball sexual perquè li oferia ingressos molt més elevats que la perruqueria en la qual treballava. “El salari no em donava per al que jo volia. A mi sempre m’han agradat les coses bones, la cosmètica cara, i allà això era un luxe, allà només la gent milionària pot comprar-se coses cares. I quan vaig ser prostituta, sí, em podia comprar perfums”. A canvi, diu, a Costa Rica, Panamà i Mèxic va conèixer “el tercermundisme de l’Amèrica Llatina”, que defineix com a corrupte, amb tracte vexatori i atacs de tota mena, fins i tot de gossos. “Era un malson, em sentia insegura, i tenia els genolls i els colzes trencats de tant amagar-me de la Policia sota els cotxes o on fos”.
Va venir a Barcelona per la comoditat de conèixer l’idioma i per la simpatia que tenia cap a Espanya gràcies al que havia vist en televisió, a més que el seu avi matern era de Màlaga i sentia que era un país pròxim, malgrat la distància. Havia vist notícies de Barcelona’92 i a Concha Velasco actuant en la sèrie “Teresa de Jesús”, amb uns paisatges sobre Toledo que li van semblar meravellosos. També va conèixer la història de Bibiana Fernández, abans Bibi Ándersen, la qual cosa la va convèncer que aquí gaudiria de més llibertats per la seva orientació sexual que al seu país.
En comparació amb la seva experiència anterior, la situació nocturna als voltants del Camp Nou a finals dels 90 li va semblar menys dolenta. “Jo venia sortint d’un abisme. Aquí em vaig sentir més respectada perquè ja hi havia molts drets concedits, encara que eren insatisfactoris per a la comunitat que hi havia en aquest moment”. Mentre altres espanyoles trans li comentaven que havien de lluitar pels seus drets, a la Irina li va semblar “un paradís de llibertats” en el sentit que podien treballar a plena llum sense que se l’emportessin a la presó. Sí que hi havia algunes veteranes que recordaven que en els anys 70, amb Franco, les empresonaven, rebien pals i els tallaven el pèl.
Amb el temps, la Irina va aconseguir la nacionalitat espanyola i això li va permetre viatjar per Europa i treballar alguns mesos en països on la prostitució és legal, com Suïssa i Alemanya.
Va tenir el primer contacte amb l’entitat Àmbit Dona fa més de 20 anys perquè repartia preservatius i lubricants als voltants del Camp Nou. A poc a poc va anar agafant confiança i un dia va accedir a quedar en la seu de l’entitat, en el barri del Raval. Allà va conèixer també possibilitats de formació i ocupació. De fet, és auxiliar d’infermeria en geriatria i va fer pràctiques en un geriàtric de la Barceloneta, però no li va convèncer ni per la mena de treball ni pel sou. “Prefereixo ser prostituta”, assegura.
“Fa trenta anys que faig aquest treball. No són diners fàcils, perquè has de passar moltes situacions incòmodes, com atendre persones que no estan netes, que fan mala olor o que tenen defectes físics, com també hi ha homes bellíssims. Em vaig acostumar a ser la meva pròpia agència, a tenir la meva individualitat. No haig d’aguantar un cap que t’està matxucant per 800 euros al mes. Fa lleig dir-ho, però em sento més ben remunerada”.
La Irina col·labora amb Àmbit Dona com a facilitadora del col·lectiu transsexual per fer costat a altres persones en la seva situació perquè sap el que és sentir-se “humiliada, vexada, i explotada”, i reivindica que l’autoestima és clau per sostenir-se en un món de prejudicis. Ara té 58 anys i dos habitatges de propietat, un en què viu i un altre que té llogat, amb el qual preveu tenir diners suficients quan es retiri.
Bianca: “L’scorting de luxe dona molts diners”
La Bianca (nom laboral) és llicenciada en Administració d’Empreses i l’apassiona el món de la moda. És veneçolana i, abans de venir a Espanya fa tres anys, va treballar durant a l’Equador durant quatre anys com a encarregada en una botiga d’una coneguda marca de roba. Les primeres setmanes i mesos a Barcelona tenia més despeses que ingressos i, en veure que una amiga seva duia una vida molt més esplaiada, li va preguntar com s’ho feia. Va ser així com es va familiaritzar amb el món de l’scorting, pel qual rep importants quantitats de diners pels seus serveis sexuals i de companyia.
La primera reacció de la Bianca quan va conèixer com es guanyava la vida la seva amiga va ser una negativa rotunda: “Jo vaig estudiar en un col·legi catòlic, la meva família és molt tradicional i aquest món per a mi era el pecat imprès. En aquest moment, li vaig dir a la meva amiga que ho respectava, però que no, i vaig sentir cert prejudici cap a ella. Després em va explicar que no era com ho pintaven en les pel·lícules, que ella triava els clients perquè els veia abans per una càmera i que no estaria amb ningú que no fos del meu grat”.
La Bianca va començar a veure-ho de forma més natural, va buscar informació sobre el lloc i va contactar amb entitats com Genera i Creu Roja, que atenen treballadores sexuals, per informar-se sobre com protegir-se de les malalties de transmissió sexual.
Així va començar a treballar a La Suite i el Felina, que formen part del mateix grup. El club lloga les habitacions a les noies a 45 euros per 30 minuts, 65 euros per 45 minuts i 75 euros per una hora. Quan el client entra al local, una encarregada l’informa de les normes. Les scorts el veuen a través d’una càmera i, si ho consideren, es presenten davant el client i ell decideix entre les candidates. “El client ja sap el que aconseguirà i ja sap que les noies no fan això o allò. Són clients més fidelitzats, la majoria són empresaris francesos i espanyols, persones amb un nivell de vida alt”.
La Suite i el Felina tenen llicència de la Generalitat com a “Bar musical amb reservats per a serveis de naturalesa sexual”. El seu propietari, Stefan Gómez, defensa que la prostitució existirà, sigui legal o no, per la qual cosa sosté que és millor que s’exerceixi en condicions d’higiene i seguretat. “Mai prohibiran el dret d’una dona o d’un home o d’un transsexual a disposar del seu propi cos. Aquí facilitem un espai de treball per a les professionals sexuals i un punt de trobada per als clients”.
Per a Gómez, “no es pot erradicar la prostitució perquè sempre hi haurà homes disposats a pagar i sempre hi haurà dones disposades a rebre aquests diners. Hi ha gent que de manera voluntària decideix dedicar-se a la prostitució, ja sigui en un pis, sola, en la via pública o en un local com La Suite”.
15.000 euros al mes
La Bianca va començar en el torn de matí per organitzar-se millor amb les seves classes d’idiomes i de màrqueting digital, però en veure que en el torn de nit es facturava més, va optar per canviar d’horari. Abans de la pandèmia, treballava tres o quatre dies a la setmana, arribant a facturar prop de 15.000 euros en un mes bo, si bé les despeses podien rondar els 9.000 euros. “Vaig ser encarregada general en una botiga a l’Equador i m’agrada molt la part comercial, però encara que tinguis títol i t’encanti la teva professió, l’scorting de luxe et dóna molts diners”. Calcula que una scort pot guanyar entre 10.000 i 20.000 euros mensuals de juny a setembre, a excepció de l’any pandèmic, en què els clients van caure en picat.
Els familiars i amics de la Bianca no coneixen la seva doble vida: “No dic que sóc scort obertament, no perquè m’avergonyeixi la meva feina, sinó perquè sé que la majoria de les persones no són de ment oberta i no es prenen bé això, i a ningú li agrada veure’s rebutjat”. No creu que la seva família li donés l’esquena, però sent filla única i de pares “molt catòlics i molt moralistes”, tem fer-los sentir malament i no s’atreveix a explicar-li-ho.
Amb 27 anys, la Bianca preveu seguir com a scort a llarg termini, encara que no descarta invertir en criptomonedes o en el sector dels massatges eròtics. “Jo crec que sempre cal rendibilitzar el treball d’un, jo ja tinc la meva casa al meu país i tinc pensat buscar-me negocis aquí, però aquesta feina dóna molts diners. Per més que jo munti un negoci, perquè pugui ser rendible passarà algun temps”.
Catalunya Plural, 2024 
