No hi ha una ocasió millor per a celebrar l’obra de tancament del serial del Procés. Tots els actors protagonistes de la tragèdia hi són, d’una manera o altra, presents. Tots interpreten el seu paper. Fins i tot els que decideixen no participar-hi l’estan interpretant. A les Rambles de Barcelona, la gent mobilitzada per Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana, i el CDR escridassen la comitiva de l’executiu de Sánchez. L’escridassen, però no perquè no estiguin a favor que els indults siguin concedits, no. Sembla paradoxal, però no ho és tant si es té en compte que tot es tracta d’una gran escenificació. Ho fan perquè això mostra, de nou, quelcom que ja saben: que Espanya és un estat i que Catalunya no ho és. Que Pedro Sánchez pot tramitar els indults perquè té la potestat de fer-ho. I això, per a qui es va creure que Catalunya ja hauria de ser independent, és intolerable. Però són una part indispensable de l’obra, i no podien no ser-hi presents.
Sota el títol de “Reencuentro: un proyecto de futuro para toda España”, el president del gobierno presenta el que ha de ser la seva gran obra. Un paper que Mariano Rajoy no va saber ni voler interpretar. Hi ha moltes diferències entre l’actual president i l’anterior president, començant pel fet que M.Rajoy està imbricat en una les trames de corrupció més turbulentes de la història del Partit Popular i acabant pel fet que Pedro Sánchez, en el tema català, ha decidit baixar a l’escenari en lloc de boicotejar-ne l’acte. Els indults no són només la porta de la llibertat dels presos polítics. Són una oportunitat per a configurar una Espanya altra que sempre ha estat allà, però que sempre ha tingut dificultats en consolidar-se. Avui, aquesta majoria és operativa en el Congrés. En la darrera sessió parlamentària, l’espanya plurinacional i de clara majoria d’esquerres va sumar 190 diputats i diputades. Després de l’acte del Liceu, aquesta majoria és més forta. En una Espanya que necessita urgentment lluitar contra les desigualtats socials, que necessita regular els lloguers, avançar cap a la plurinacionalitat i barrar el pas al feixisme, aquesta és una bona notícia. A molta gent li semblarà insuficient. Però la política no és res més que intentar aconseguir la millor de les opcions viables dins del marc que estableix una correlació de forces existents. I els indults ho són.
Demà, per fi, s’aprovaran en el Consell de Ministres. Fa uns pocs mesos, els indults eren només una obsessió democràtica dels companys de trajecte de Pedro Sánchez. Ells i elles han estat els membres invisibles que fan que les obres puguin tirar endavant. Muntadors, maquilladores, tècnics de llum i de so, directores d’art. En Comú Podem no rebrà el reconeixement que hauria de rebre un cop l’obra finalitzi. Sense ells, de ben segur que no s’hauria arribat fins aquí. Però el focus se situa en el protagonista, i Pedro Sánchez està decidit, ara sí, a què els indults funcionin. Perquè Pedro Sánchez ha pres una decisió que podria no haver pres – i, el que és més important –, que per prendre-la s’ha hagut d’enfrontar a rivals d’elevada envergadura. Ho deia Junqueras, i ho deia amb raó: “és un triomf que demostra algunes de les febleses dels aparells de l’estat”. El poder judicial (Tribunal Suprem i Consell General del Poder Judicial) hi estaven en contra. L’establishment mediàtic de la caverna encara treu foc pels queixals, i el que és encara més important (per un polític): els indults, fora de Catalunya, no són una decisió transversalment popular.
L’obra dels indults comença avui, però encara li queden uns quants actes. No s’acabarà fins que s’hagi tancat el taló, i potser encara haurem d’esperar perquè això succeeixi. Potser, de fet, això no acaba de succeir mai si Espanya no s’avé a adoptar l’autodeterminació com intrínsec a la democràcia. Però per primera vegada s’albira una sortida que promourà la cura i la reconciliació per davant d’una visió del poder arbitrària i contraproduent als seus propis propòsits.
Catalunya Plural, 2024 
