Segons la RAE: indulto. ‘Gracia por la cual se anula la pena impuesta por un delito, o se conmuta por otra menor’. No debe confundirse con amnistía (‘derogación retroactiva de la consideración de un acto como delito’; → amnistía). Consiguientemente, tampoco deben confundirse los verbos indultar (‘conceder un indulto’) y amnistiar (‘conceder una amnistía’). (Real Academia Española, 2005)
Així doncs, ens trobem que l’independentisme defensant l’Amnistia mentre el govern espanyol defensa l’indult (el perdó) i a l’altra banda les tres dretes nacionalistes espanyoles contràries a totes dues mesures. Sorprèn per altra banda les crides obertes “als constitucionalistes” per manifestar-se contra aquesta mesura, doncs a més a més de constitucional, la gràcia de l’indult és històrica ja sigui en règims monàrquics o republicans. La regla per l’establiment de l’exercici de la gràcia de l’indult es va establir el 18 de juliol de 1870, però com deia, històricament la institució de l’indult és tan antiga com al delicte i ja apareix en els pobles arcaics. En les societats primitives la justícia era la venjança, ja fos individual o familiar, a mesura que la societat va avançant aquesta venjança privada esdevé pública i la clemència imposa la gràcia que queda instituïda com el dret del perdó (HERRERO BERNABÉ, 2012).
La institució de la gràcia (l’indult, el perdó) era concebuda com un atribut de divinitat que l’exercia i la teologia l’emena com una manera per equilibrar la justícia. D’aquesta divinitat es trasllada al rei que és el representant de Déu a la terra convertint-se d’aquesta manera en un instrument arbitrari que en mans d’un sol home i de la seva voluntat benèvola, el seu capritx o favor, que acabarà caracteritzant la sobirania del poder absolut.
Un dels textos més antics que fan referència a aquesta mesura de gràcia és el Còdex d’Hammurabi, el qual conté una sèrie d’edictes que fan referència al perdó al reu desenvolupats a la Babilònia de fa 4000 anys. També en tenim nostres en antics llibres sagrats de la India així com podien indultar a l’Antic Egipte, on els faraons, despotes divinitzats, exercien el «ius puniendi» com la perrogativa de perdonar (HERRERO BERNABÉ, 2012). Així Diodoro de Sicilia cita (Llibre II, Cap LIV) com Ramsés II, en pujar al tron d’Egipte, va ordenar posar en llibertat a tots els presos polítics que havien estat empresonats pel seu antecessor, Seti I (Segle XIII aC).
El poble jueu també exercia el dret de gràcia, en aquest cas via una assemblea que era qui decidia les qüestions transcendentals i al Nou Testament de la Bíblia trobem un dels indults més famosos de la tradició, a la cita evangèlica de Sant Marc (15,6-11), sobre la passió de Crist, quan Poncio Pilat pregunta al poble jueu a qui vol que indulti: a Jesús o a Barrabàs, ja que era típic indultar i alliberar un pres per Pasqua. Fet que va quedar institucionalitzat i així trobem els anys de Jubileu catòlics, que provenen de la tradició israelita que cada cinquanta anys es declarava un de Yubileo en el qual es canonaven els deutes i els béns tornaven als seus antics propietaris, els esclaus eren alliberats i es deixava descansar la terra, retornant tot en un sentit original.
L’any 1300 el papa Bonifaci VIII va instaurar l’any de jubileu i amb la peregrinació dels cristians a Roma (i a altres espais sagrats) assegurava l’Indulgència Plenària, és a dir, l’eliminació de tota la pena espiritual i de tots els pecats comesos fins al moment. De fet, arran d’aquesta tradició, la Conferència Episcopal Italiana va propugnar una amnistia política a tot el país coincident amb l’any de Jubileu cristià el 2000 (Galán, 2000). De fet, el Papa, al·legant el mateix motiu, va sol·licitar una reducció de condemna de tots els presos del món i així ho va fer el ministre de Justícia del moment, Ángel Acebes, que va concedir 1443 indults en un sol dia: l’u de desembre del 2000.
Així doncs, tots els països del món i en totes les seves tradicions fos per gràcia divina, per gràcia reial, imperial o religiosa. Fos per una gràcia individual i arbitrària com en el cas dels monarques o una decisió col·lectiva i consensuada, com a la Grècia antiga, l’indult ha estat històricament un acte de perdonar a l’altre, de mesura de gràcia que no parteix de la igualtat o el reconeixement a l’altre sinó com a recordatori de qui té el poder i com l’exerceix, doncs no hi ha poder més gran que decidir sobre la vida i la llibertat de les altres persones.
Referències:
- Galán, L. (01 de Juliol de 2000). El Papa pide la reducción de la condena para los presos de todo el mundo. Obtingut de El País
- HERRERO BERNABÉ, I. (2012). ANTECEDENTES HISTÓRICOS DEL INDULTO. REVISTA DE DERECHO UNED, Núm 10., 687-709.
- LaSexta. (12 de Novembre de 2017). CON ÁNGEL ACEBES COMO MINISTRO DE JUSTICIA. 1.400 indultos en un sólo día, así fue ‘el indultazo del fin del milenio’ del Gobierno de Aznar. Obtingut de laSexta: https://www.lasexta.com/programas/sexta-columna/noticias/1400-indultos-en-un-solo-dia-asi-fue-el-indultazo-del-gobierno-de-aznar_2016090957d310970cf29063b1baa4c5.html
- Real Academia Española. (2005). Diccionario panhispánico de dudas. Obtingut de https://www.rae.es/dpd/indulto
Catalunya Plural, 2024 
