Durant moltes setmanes he caminat el torrent de la Guineu per a comprendre’l. A l’hora d’escriure sobre el seu triple naixement tinc el problema de no poder multiplicar-me, ja que fins ara només tinc una entitat corporal i no puc dividir-me. Per això mateix explicar el seu descens des del Guinardó resultarà complicat, si bé no està pas de més provar la proesa.
Sóc al parc del Guinardó i entomo el seu primer brancal des de la Font del Cuento, per on baixava fins a arribar a una cruïlla avui més aviat desdibuixada, la de l’avinguda Verge de Montserrat amb Garriga i Roca. Aquest angle, poc freqüentat pels habitants per culpa d’una escala ben útil per a contemplar fantàstiques vistes, amaga un enigma per la seva forma. Fins just després de la Guerra Civil albergà una espècie de castell, propietat de Francesc Mascaró, un dels grans terratinents de la zona, més sorprenent encara per com era d’erma la mateixa a les acaballes del Vuit-Cents.
Des d’aquest punt el torrent seguia el seu camí fins al passatge dels Garrofers. A la seva junció amb el carrer Varsòvia encara es conserva la casa Salvador Boloix, alçada a principis dels anys vint i recognoscible per la seva senzillesa, tan sols dissimulada per una decoració ceràmica localitzable a altres immobles propers, almenys fins a la previsible irrupció de la piqueta, ben poc respectuosa amb el bonic llegat d’aquest barri, a vegades amb premeditació, nocturnitat i traïdoria, com si destruir d’amagatotis evités la formulació de preguntes.
La corba de l’habitatge assenyala el pas de la Guineu, perdent-se fins a arribar a una altra confluència, en aquest cas la del número 4 del carrer de Sales i Ferré, cantonada amb Art. Aquest domicili tenia un dels seus hemisferis a Sant Martí i l’altre a Sant Andreu, quelcom degut a la implacable lògica fronterera de la nostra protagonista; per casualitats de la vida el seu segon brancal brollava del racó més alt d’aquest carrer, dedicat des de 1949 al fundador de l’Institut de Sociologia.
Aquests darrers mesos Sales i Ferré ha cobrat popularitat pels voltants perquè a la seva cruïlla amb la rambla de la Muntanya algú ideà un cau pel ratolí Pérez de mentida, ben estimat pels veïns, defensors d’aquesta preciosa excentricitat present fins no fa gaire a altres indrets de la ciutat, com a Les Corts. Aquests rosegadors de cartó pedra són meravellosos des de l’espontaneïtat de la seva creació i els somriures emanats pels vianants.
El meu es perpetua en aquest carrer. El seu cim es troba al final d’unes escales amb casetes de planta i pis a la seva esquerra. Per a qui vulgui visitar-lo recomano de tot cor recrear-se a les tres finques gairebé adjacents a Verge de Montserrat, exemple de Modernisme popular i amb l’engany contemporani dels seus tres colors per a dotar-les d’un toc inconfusible, irrellevant per a declarar-les bé patrimonial o donar amb el seu autor, introbable malgrat les meves investigacions a l’Arxiu Municipal.
Des de la punta de Sales i Ferré el segon braç de la Guineu desfilava fins a una unió fonamental d’aquest sector del Guinardó, la d’Amilcar, pista lliure cap a Vilapicina, i Verge de Montserrat. Aquest tram és un xoc d’intencions, estils i cronologies, amb fileres de viletes molestades en la seva bellesa per una mola vermella erigida el 1961, quan era blava i enterrà per a sempre més el record d’una altra fita d’aquest entorn rural, La Quinta Paquita, a priori una masia, si bé per les poques imatges existents s’assembla més aviat a una successió d’edificacions.
Durant el 1916 la posaren a la venda, i potser aleshores canvià fins a adquirir l’aspecte de les instantànies. La seva ubicació era idònia per trobar-se a poques passes de la plaça Catalana, germana distant de la Font Castellana, no en va ambdues s’enllacen des de la imperfecció del mapa.
Des d’aquí el torrent s’immiscia a Varsòvia fins al tros inferior del carrer del Centre, així denominat per configurar el tros central de la urbanització conseqüència de les adquisicions de Salvador Riera a la darreria del segle XIX.
Fins aquest moment, tot arribarà, aquestes tres bessones no conflueixen. La darrera sortia d’on s’entrecreuen els carrers d’Ercilla i Camil Oliveres, tranquils i amics d’un ziga-zaga continuat i no tan rotunds al seu vertiginós pendent si el comparem amb la de Llobet i Vall-Llosera, el nostre particular San Francisco sense Steve McQueen, on la Guineu lliscava per a mirar de reüll la plaça Catalana, una rotonda massa poc ponderada i mostra del desastre amb la petita Història barcelonina, com si no tingués rellevància la seva permanència des de fa més d’una centúria. Som a 2021 i encara ningú ha revelat qui dissenyà la font, ben assortida per una mina d’aigua, capada durant el Franquisme per allò de parlar en cristià i essencial per ser una quíntuple llançadora cap a Llobet i Vall-Llosera, Amílcar i per partida doble cap a Verge de Montserrat, per on tornava a passar el torrent fins a coincidir amb Varsòvia i abraçar la frondosa plaça del Guinardó, penúltim esglaó abans de dominar el carrer d’Anna María Martínez, fins abril de 2009 passatge de l’Agregació, tot fent referència a les annexions barcelonines de 1897, record sobrevivent a l’homònim carrer, també amb sortida des d’aquesta àgora desnivellada pels capricis del rierol.
Potser convé recapitular sobre la direcció agafada per aquesta santíssima trinitat. El primer ram del torrent de la Guineu, des del parc, afrontava la seva ruta paral·lela al carrer de l’Art, i per a entendre com devia ser el seu ritme en tenim prou amb l’al·lucinant pendent asfaltat. El segon, des de Sales i Ferré, atenia l’instant de fusionar-se amb el tercer a la rambla de la Muntanya amb l’extint passatge de l’Agregació. La ronda del Guinardó, omnipresent com artèria amb suficient força per a dividir el barri en dos, no és obstacle per a reconèixer el lloc del nus, avantsala de l’aliança definitiva de la família a la plaça de Carles Cardó, marcada per les seves irregularitats geogràfiques, esvaïdes, com la masia de Can Vintró, sens dubte agraïda per tanta profusió aqüífera anant vers la mar, el seu inevitable morir.
Catalunya Plural, 2024 
