Tamara Tenenbaum (Buenos Aires, 1989) diu que el seu interès per les relacions sexo-afectives entre persones va despertar fins i tot abans que ella mateixa se n’adonés; que “condensen informació” sobre la personalitat, el lloc en el món i la relació amb el poder que construeix cada persona. La fi de l’amor. Estimar i follar al segle XXI és producte d’aquest interès i curiositat, la seva màxima expressió. Un treball que l’ha projectat a nivell internacional i en el qual esmicola el món dels afectes en esferes tan diferents com la parella monògama tradicional, el poliamor, l’amistat o la solteria. Filòsofa, periodista i escriptora, Tenenbaum va néixer i es va criar en una comunitat jueva ortodoxa de la capital argentina, una experiència que no queda al marge de les seves reflexions. Amb deu edicions a Argentina i dues a Espanya -i unes altres tres obres més sota el braç-, les seves tesis han capturat l’atenció de milers de joves (i no tan joves) que la situen com un dels nous referents feministes del con sud-americà.
Per què decideixes investigar i escriure sobre les relacions sexo-afectives en les generacions més joves?
L’interès va aparèixer abans que me n’adonés. Sempre li vaig prestar molta atenció a aquest tema, per exemple, quan estic en una festa i algú explica una història sobre la persona amb la qual està sortint. M’interessa encara que no conegui a la persona. Em vaig adonar que en aquesta informació es condensen coses sobre la societat i sobre les persones perquè la forma com algú articula els seus vincles sexo-afectius parla molt sobre com articula tot en la seva vida, de la seva personalitat, del seu lloc en el món, la seva relació amb el poder. És un prisma amb el qual miro el món.
Sostens que la fi de l’amor romàntic no ha de ser la fi de l’amor i obres la porta a nous vincles amb la comunitat com a pilar, per exemple.
La idea de la comunitat està associada a formes de vida molt hippies, Que implicarien un salt molt gran per a la majoria de la gent, però no necessàriament ha de ser així. Molta gent que viu a les ciutats viu d’aquesta forma, encara que no li posi aquest nom. La majoria de les mares solteres o divorciades que conec es recolzen en les seves amigues, perquè l’ajuda de la seva exparella, de vegades, és insuficient i la que tenen és la de les seves amigues o la de les mares de les amigues de les seves filles. A més, per a les persones solteres avui la xarxa de suport són els amics perquè amb els pares no tenim el mateix vincle que la gent d’una altra època. Si vas al metge, o vas sol o vas amb un amic. En un món en què els llaços sanguinis estan una mica desarmats i els comunitaris també és lògic que aparegui una hiperpressió de la parella, un vincle que sobreviu, que no és tradicional ni nou. Però es tracta de no demanar-li a una parella que ho faci tot, que compleixi molts rols en la teva vida. Se suposa que aquesta persona ha d’acompanyar-te en tot quan mai va ser així. Fa 50 o 60 anys la gent tenia família ampliada, vivia més en comunitats. Hi ha majors oportunitats de ser feliç si la parella ocupa només una part i no el tot. Vivim en una època en què som més exigents amb les parelles, els demanem més i llavors costa més sostenir-les. Duraran menys o tindrem menys parelles.
Hi ha majors oportunitats de ser feliç si la parella ocupa només una part i no el tot
S’ensenya a poc a gestionar les emocions davant ruptures i crisis de parella?
Em pregunto si això es pot ensenyar. Jo crec que hi ha coses que la gent les ha de viure. L’educació emocional sempre ha de venir de l’experiència, però crec que en el món escolar i acadèmic podríem tenir un millor vocabulari per conversar i analitzar, precisament, aquestes experiències. Però no es pot aprendre. Cal construir espais, vocabularis i, sobretot, amistats i xarxes de tota mena de persones que escoltin i que generin confiança. No són coses que es puguin aprendre d’una altra manera. A l’Argentina tenim la Llei d’Educació Sexual Integral i se suposa que en les classes que s’imparteixen a través d’ella es parla dels vincles positius, una cosa molt necessària. Però hi ha coses que cal viure-les.
En el llibre et fas càrrec de cridar pel seu nom a diferents situacions en què moltes joves poden reflectir-se, algunes no sempre fàcils de desxifrar, com la relació entre violència i plaer amb la qual s’educa als joves, sobretot, dones. Què falta per visibilitzar aquest tipus d’experiències?
Cal arribar a certs espais: als homes i a certes generacions. Quan dic que hi ha gent que no té vocabulari per a certes coses em refereixo als homes, i no és que no els interessi, però no forma part del seu món simbòlic en general. També hi ha un aspecte generacional, però no incloc aquí a les classes socials. Hi ha molt prejudici sobre la idea que el feminisme i els nous vincles són coses burgeses que no arribaran a certs espais. Això no és el que jo veig, al menys a Argentina. Quan parlo amb noies de sectors de classe treballadora estan molt en el tema i tenen molt clares les seves demandes.
Encara que costi arribar als homes, la construcció de les ‘noves masculinitats’ avança?
Sí, és real en les noves generacions. Sortir amb homes de la meva edat o menys és una experiència molt diferent a sortir amb homes de 35 o 40. Entre els 30 i 35 ja hi ha una diferència gran i ni parlar dels 40. Els homes de 30 anys o menys -no tots, però en general- estan criats d’una altra manera, tenen vincles d’un altre tipus i es manegen d’una altra manera. No estan criats per ocupar el paper de la masculinitat tradicional i no tenen ganes de fer-ho. Alguns ho viuen amb angoixa i altres amb molta llibertat.
Les noves generacions creixen amb altres formes de vincular-se?
Creixen amb una altra manera d’entendre els vincles. Cal veure com això evoluciona, però molts dels pares dels meus alumnes que avui tenen 20 anys tenen menys de 50. Aquests joves es van criar amb pares que es van divorciar (i no per això s’odien), tenen altres parelles que van i vénen, mares que treballen molt, etc. Es van criar en famílies no tan tradicionals i això ja els dóna una altra forma de vincular-se, et dona una altra pauta a l’hora de viure. Les noves formes de vincular-se entre els joves arrelen no perquè siguin oberts, sinó perquè es van criar d’una altra manera.
Quin rol han tingut les xarxes socials en aprofundir els canvis en les formes de relacionar-se dels joves i adolescents?
Les xarxes socials han ampliat la quantitat de gent amb la qual ens vinculem el dia a dia, aquest és el canvi més gran per a mi. Això té les seves coses positives i negatives, perquè de vegades vam repartir el temps amb massa gent i és difícil aprofundir vincles. Però pot ser positiu per augmentar la quantitat de gent amb la que pots sortir, tenir sexe, o accés a cada vegada més cercles. A tinder o a Happn tens accés a gent que està fora dels teus cercles, que no és amiga dels teus amics, i això és positiu en un món en què la gent pot estar soltera en qualsevol moment de la vida i necessitem sempre persones noves. Però també t’exposa molt més al rebuig perquè estàs sempre bregant amb gent nova i els vincles no sempre funcionen. Encara no ens habituem a això i ens dóna ansietat aquesta quantitat d’exposició,
Construir xarxes comunitàries és contra-hegemònic en aquest món tan individualista i capitalista, un desafiament que va en contra dels estils de vida que tenim
Com podem produir canvis mentre seguim en aquest sistema individualista, capitalista, patriarcal que creua a totes les generacions?
El tema intergeneracional és important. Certs espais LGTBIQ + o certs espais feministes acaben semblant massa juvenils i tenim el deure de crear espais perquè les persones que no tenen 20 o 30 anys no se sentin excloses. Cal construir espais amb totes perquè si hem arribat fins aquí és perquè hi ha hagut activistes d’altres edats. Pensar en construir xarxes comunitàries és contra-hegemònic en aquest món tan individualista i capitalista, un desafiament que va en contra dels estils de vida que tenim: treballem moltes hores i és difícil tenir temps per veure amics o participar d’una comunitat, però s’han de produir aquestes xarxes. Cal fer que els que tenim el privilegi de tenir més temps perquè tenim més recursos econòmics assumim el deure de generar aquestes condicions.
En aquest esforç, què cal demanar-li a l’Estat, més enllà de l’educació sexual?
A més de l’educació sexual, té a veure amb generar polítiques de cura i autonomia de tot tipus de nenxs, de grans, persones amb discapacitat, etc. A Argentina i Amèrica, en general, com l’Estat no és de benestar, a diferència d’Europa, la gent viu amb certes estructures tradicionals. Per a una persona gran sense fills ni néts, les xarxes de cura de l’Estat són precàries i són sostingudes per la família sanguínia. Els espais de cura i autonomia d’avui estan molt permeades encara per la família tradicional quan hi ha moltes persones que no tenen famílies tradicionals. Les persones LGTBIQ+ a Argentina sempre reclamen per a gent gran LGTBIQ+ perquè es van barallar amb les seves famílies i els seus amics que ja no hi són. Qui les cuida, qui les ajuda, com s’organitza la seva autonomia? Com més l’Estat doni suport a les persones, més llibertat per decidir com ens vinculem. És com un doble joc: necessitem el suport de l’Estat per poder tenir l’autonomia de decidir com vivim.
Quines eines ha de facilitar l’Estat per a l’abordatge dels feminicidis i la violència masclista de tota mena? A Espanya, al mes de maig van ser assassinades set dones per violència de gènere i 6 en el que portem de juny, i un total de 20 en el que portem d’any.
Més enllà de l’educació sexual integral, necessitem que els docents tinguin l’educació per detectar el que passa; una xarxa institucional perquè les persones tinguin on anar, cases de refugi [de dones], recursos econòmics per poder sortir també de la situació de violència. Necessitem més política pública, però també hi ha alguna cosa en el sistema judicial que no està funcionant.
Catalunya Plural, 2024 
