Colòmbia suma avui dos mesos de l’anomenat Paro Nacional. Durant aquestes setmanes s’han comptabilitzat 75 casos de violència homicida, la majoria presumptament per abusos de la força pública, segons INDEPAZ i 28 casos de violència sexual, entre d’altres, també presumptament per la policia, segons dades de l’ONG Temblores.
Les protestes més importants de la història a Colòmbia van ser detonades per tombar la reforma tributària imposada pel Govern del president Iván Duque, encara que no ha estat l’única raó. A això se li van sumar la pobresa i la desigualtat social, la gestió de la pandèmia, la violència policial i un clam urgent per una reforma policial i l’eliminació de l’ESMAD (Esquadró Mòbil Antiavalots), la reforma al projecte de llei de la salut, l’incompliment dels Acords de Pau, la prohibició del fracking, la corrupció, i la manca d’oportunitats laborals i educació per als joves, els grans protagonistes de l’esclat social. Per això, tot i que el Govern decidís retirar finalment la reforma tributària, les marxes continuen per tot el país.
Aquestes protestes es connecten amb les mobilitzacions de 2019 i 2020, aturades per la pandèmia, i on també s’exigia la investigació i la fi de la impunitat dels assassinats a defensors i defensores dels drets humans. Segons INDEPAZ, més de 1.100 líders i lideresses socials i més de 275 exguerrillers en procés de reincorporació han estat assassinats des de la signatura de l’Acord de Pau el 2016.
Bogotà i Cali han estat les ciutats principals de país on les mobilitzacions, bloquejos i punts de resistència s’han fet escoltar i han pressionat per aconseguir una negociació entre el Govern i el Comitè Nacional del Paro. No obstant això, els diàlegs s’han suspès unilateralment i no hi ha avenços.
“A més de totes les xifres, hi ha 93 persones desaparegudes, de les quals algunes d’elles han aparegut desmembrades i ofegades al riu Cauca. Tot això sense una explicació real per part de Ministeri de Defensa i la Fiscalia”, destaca Olga Quintero, integrant del Comitè Nacional del Paro i lideresa de l’organització camperola Ascamcat. Quintero afirma que es va estar negociant amb el Govern uns mínims de garanties per començar un procés de negociació d’un plec d’emergències que parlaven de la no discriminació per gènere, sexe i ètnia; la defensa de la producció nacional agropecuària, industrial, artesanal i camperola; o la implantació d’una renda bàsica durant sis mesos per a persones en condició de pobresa, vulnerables i afectades per la crisi.
“Es va arribar a un preacord el 24 de maig. El Govern va dir que necessitava fer uns ajustos mínims, però als quatre dies va arribar amb un document totalment modificat on es demanava que ens comprometéssim a no fer talls vials o a acceptar la intervenció militar a les protestes pacífiques. Vam suspendre la negociació”, afirma la lideresa que reitera les victòries que han tingut durant aquests dos mesos, com la caiguda de la reforma tributària, l’enfonsament de la reforma de la salut o les renúncies del ministre d’hisenda i del comandant de policia de Cali.
Villa, Alison, Quintero…
Des del primer dia del Paro Nacional, la violència contra els manifestants no s’ha aturat. Dels assassinats atribuïts a la policia, el de Lucas Vila va ser un dels que més va commocionar la societat colombiana. Va rebre 8 trets mentre es manifestava de forma pacífica a la ciutat de Pereira. Avui el seu nom ressona com el símbol de les protestes al país.
O el cas de Sebastián Quintero Munera que va sortir a marxar el 15 de maig commogut per la mort el dia abans d’Alison Meléndez, una jove menor d’edat que es va suïcidar després de ser detinguda per la policia i denunciar en les seves xarxes socials que havia estat abusada sexualment per la força pública. Quintero va morir aquest dia després de rebre l’impacte d’una granada atordidora llançada per la policia antiavalots que li va impactar al coll. Un amic que estava al seu costat, que prefereix guardar l’anonimat, recorda com va passar: “A Sebastià el van matar amb sevícia i premeditació. Havíem pres la decisió de retirar-nos perquè es feia de nit, però teníem l’esquadró antidisturbis a menys de 10 metres. El vam treure entre quatre del lloc, mentre es dessagnava. Vaig començar a plorar i, de la impotència, l’únic que vaig fer va ser deixar-ho i tornar a la batalla. Em van haver de treure”, assenyala aquest jove que, com altres milers, forma part de l’anomenada primera línia, els grups de joves que encapçalen les multitudinàries manifestacions i acaben enfrontant a la policia amb els seus escuts metàl·lics casolans, cascs i màscares antigàs.
Com Alison, Sebastià Quintero vivia en un barri popular de nord de la ciutat de Popayán, capital de la regió del Cauca. Estudiava enginyeria informàtica i es pagava els seus estudis fent i venent arepas en el negoci familiar. El seu pare, Fabián Munera, segueix consternat per la mort del seu fill, però ferm en les seves conviccions. “En aquest país a tot el que està ficat en temes socials ja ho titllen d’esquerranós, guerriller o terrorista. El meu fill mai va ser violent ni agressiu i era molt solidari, així que ara no vinguin a dir que era un vàndal”. Per al pare de Quintero, la protesta segueix tenint tota la seva raó de ser. “Espero que el Govern entengui que cal fer canvis; ha d’haver més equitat i no més pèrdues de vides ni desapareguts. Som una societat que l’únic que reclama és el compliment dels drets que aquí només gaudeix una minoria. I aquesta és la lluita d’aquests nois que veuen poques oportunitats laborals i en matèria d’estudis”.
Mentrestant, el govern colombià continua sense oferir garanties al dret a la protesta social i la seva resposta a les acusacions de vulneracions de drets humans per la violència policial segueix sense convèncer. Considera que són fets aïllats que no responen a un patró sistemàtic. No ho veu així José Miguel Vivanco, director per a les Amèriques de Humans Right Watch, que va assenyalar en un comunicat que “les violacions als drets humans comeses per la policia colombiana no són incidents aïllats d’agents indisciplinats, sinó el resultat d´errors estructurals profunds.
Solidaritat internacional des de Catalunya
La Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) va arribar a Colòmbia el 7 de juny amb la finalitat d’atendre i revisar les denúncies presentades per milers de persones, diferents organitzacions i moviments socials contra la violació de drets humans per part de Govern en el marc de les protestes socials. La visita es va concretar després del rebuig inicial del President Duque. Les recomanacions encara estan a l’espera de la publicació.
Però, a més de la CIDH, des de la comunitat internacional, són diversos els sectors i països que estan demanant al Govern colombià el cessament de l’abús de la força en les protestes socials. Un exemple és l’àmplia delegació catalana que va arribar fa un dia a Colòmbia formada per diputades del Congrés i del Parlament català, tant del Govern com de l’oposició, juntament amb institucions i organitzacions socials. “L’objectiu és exercir pressió internacional, principalment al Govern colombià però també al Govern espanyol i a la Unió Europea perquè es respectin els drets humans i es castigui els que els han vulnerat; els que flagrantment han fet desaparèixer a moltes persones que s’estaven manifestant pacíficament”, explica l’integrant de la comitiva David Llistar, Director de l’Àrea de Justícia Global i Cooperació Internacional de l’Ajuntament de Barcelona que ja fa uns anys que considera a Colòmbia un país prioritari en les seves polítiques de cooperació.
Durant el viatge la delegació té previst entrevistar-se amb col·lectius i moviments socials, organitzacions de defensa dels drets humans i actors institucionals a les ciutats de Bogotà i de Calí, principalment. Les desaparicions forçades, el paramilitarisme urbà i la violència sexual en el marc de les protestes seran tres dels focus que abordarà la delegació que, un cop torni, donarà a conèixer la situació a Colòmbia a l’opinió pública catalana a través d’un informe.
Aquesta delegació ha estat conformada gràcies a la feina d’incidència de les més de 30 entitats que conformen la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia i que enguany compleix 20 anys de vida. Dues dècades de treball en les quals aquesta organització ha aconseguit posar Colòmbia a l’agenda pública catalana i acostar la realitat colombiana a la seva societat. El viatge d’ara es realitza dos mesos després d’iniciar-se el Paro Nacional i en un moment en què Colòmbia ja no està en el focus mediàtic de la premsa internacional, tot i que les desaparicions, morts, agressions sexuals, trets d’armes de foc, tortures i detencions arbitràries segueixen sent vigents en els seus carrers.
Catalunya Plural, 2024 
