La setmana passada vaig tractar d’explicar, era ben difícil, com procedien els tres brancals del torrent de la Guineu. Tots ells confluïen al passatge de l’Agregació, el primer junt a l’actual plaça de Carles Cardó, de forma ben reveladora, i els dos següents a l’alçada d’aquesta travessia de la Muntanya, avui frec a frec amb la ronda del Guinardó.
Em preguntava sobre el passatge de l’Agregació, però aquest sempre em duia a terrenys propers, com el carrer del Centre, de nom més ben absurd, perquè a priori remet al nucli de la urbanització empresa per Salvador Riera des de 1894, quan executà una maniobra molt intel·ligent davant la imminent agregació de Sant Martí a Barcelona.
Segons un mapa, el gran propietari urbanitzà abans la zona propera a la seva homònima plaça, una artèria envers la muntanya, en cert sentit continuadora de la rambla Volart, l’antic camí des del Mas Viladomat, el bateig del qual es degué al notari que firmà l’exitosa operació. El carrer veí és Villar, cognom del primer arquitecte de la Sagrada Família i responsable de la matèria al municipi martinenc.
Per tant, la part relacionada amb el torrent de la Guineu encara no s’havia delineat. Només el carrer de l’Art i Varsòvia, aleshores Telèfon, balbucejaven el seu recorregut. El tram relatiu als dos segons brancals mantenia la seva virginitat, quelcom tanmateix degut a un canvi a la propietat, doncs a la Gaseta Municipal de 1928 ens informen de com Montserrat de Casanovas acceptà una expropiació per a regularitzar la plaça del Guinardó.
A una foto àrea de 1960 s’aprecia un rectangle irregular amb molta vegetació, sense aparent abundància de blocs. La importància del torrent es mesura per com fins als anys seixanta encara romania al nomenclàtor de la plaça, a l’atesa de decisions, en marxa a nivell habitacional cap a la fi dels anys quaranta, quan hi ha breus de lloguer als diaris, i des d’una perspectiva de transformar-la a principis dels cinquanta, quan es traçaren rasants. L’abrupte dels seus alt-i-baixos és recognoscible a la cantonada amb el carrer dels Periodistes, producte d’una breu cooperativa d’aquest col·lectiu, amb un immoble de façana blava i balcons corcats, així com a la infinita Varsòvia. Una porteta a l’esgláo més alt de l’àgora suggereix el transcórrer de la llera.
Per aquest punt transitava el tercer braç de la Guineu. A poques desenes de metres, el segon gairebé corria a la vora del carrer del Centre, des de, més o menys, Vinyals amb Varsòvia. A Vinyals, disculpin la repetició, hi ha rastres d’edificacions més o menys modernes, i només al seu cantó oposat, tocant a la Ronda, conserva patrimoni de valor. El carrer del Centre, quelcom típic en aquestes quadrícules imperfectes del Guinardó, sobta pel seu descens, bellíssim, fins al passatge de Llívia.
Com he mencionat no fa gaire paràgrafs, el carrer del Centre té números d’haver sigut uns dels darrers. S’hauria de revisar l’origen del seu nom. Potser era el centro di gravità permanente del seu propietari; aquí enceto una història de desgràcies amb una conclusió.
El 24 d’abril de 1927 morí Jaume Domingo Sarroca, primer oficial del vapor Jacint, malmès pel seu xoc amb el britànic Astor. El 25 d’octubre de 1928 la necrològica anirà per a la seva mare vídua de don Jaime Domingo, Dolores Sarroca i Sanz. La seva filla, Carmen Domingo Sarroca, esdevingué hereva junt al seu marit, l’enginyer industrial, auxiliar pràctic dels serveis tècnics municipals, Jacinto Planas Rosich, mort, és una deducció, a inicis de 1929. La pensió anual es xifrà en dues mil cinc-centes seixanta pessetes.
Per a corroborar la meva intuïció tinc un as amagat sota la màniga. A la Gaseta Municipal del 17 de juny de 1929 es disposa que el responsable dels serveis tècnics municipals de la quinzena agrupació procedeixi a la delimitació del torrent de la Guineu i el carrer del Centre, propietat de Carmen Domingo Sarroca.
Mentre escric, dec tenir la tarda fantasiosa, medito sobre si el centre respon a l’amor, com a l’Eterna Memòria de Camp de l’Arpa, on la vídua de Peguera, més tard casada amb un Casanovas, homenatjà l’espòs pels segles dels segles, amén. Una altra possibilitat seria el centre de les seves mínimes hectàrees, encara no concretades, malgrat el tiralínies dibuixat a una carta de 1931, fins després de la Guerra Civil, tot i així a dures penes.
L’actuació del primer brancal, sense tanta exuberància, es desmarcava dels seus dos germans pel tarannà del seu itinerari i, com vam veure, volava cap a ells adjacent al carrer de l’Art, des del meu criteri una bestiesa pels blocs de pisos a percentatges endimoniats i la gairebé nul·la representació de viletes, símbol de tardança en allò edilici sí, però també menyspreu per tresors desapareguts, cada cop més absents del Guinardó.
Aquest secundari de la funció d’avui regava les terres de Can Vintró, a la plaça de Carles Cardó. La masia s’ubicava a un lloc excepcional, el carrer de la Garrotxa, successor de la carretera d’Horta. A la fi, el torrent s’unia. Els nostres dos herois, des de la plaça del Guinardó i el carrer del Centre, es veien les cares fins a besar-se en tots els morros amb pega líquid al passatge de l’Agregació, prosseguint fins a Carles Cardó, aliè al barri, una nova prova d’arbitrarietat en aquestes temàtiques. Sense anar més lluny, amb l’excusa de consentir-lo de cara al pròxim lliurament de la sèrie, el passatge de l’Agregació només és un record, reemplaçat per Anna María Martínez Sagi, una sin sombrero a la catalana, més poderosa a les seves facetes de poeta, periodista, sindicalista de la CNT, campiona de javelina, directiva del Barça i oblidada com tantes d’altres dones valentes, no avançades, sinó harmòniques amb el seu temps.
El seu ímpetu no casa amb el catolicisme de Cardó. Tragueren Agregació, un oxímoron, i rendiren honors a una jove avantguardista. Res podem objectar, justificant-se la muda pel carrer de l’Agregació, solter sense el seu homòleg, enllaçant-se amb Anna Maria. El divorci afecta la comprensió del perquè del binomi, vinculat a la seva superació del torrent de la Guineu tot conjugant-se a la trama urbana, on, de mica en mica s’omple la pica, el riuet anava extingint-se, les seves disseminades parcel·les cauteritzades, plenes de ciment per a disminuir la prodigiosa molèstia.
Catalunya Plural, 2024 
