Estem en un moment de canvis profunds en el món laboral espanyol. La digitalització i la política mediambiental estan canviant el paradigma productiu i com a conseqüència, hi ha un ampli consens sobre la necessitat de modificar el servei públic d’ocupació. Posats en aquesta tessitura, la qüestió veritablement important és definir amb claredat el per què d’aquesta modificació.
No oblidem, com no es cansa de repetir un il·lustre actor espanyol basant-se en el patrimoni familiar, que “el primer va abans“. I en aquest cas modernitzar la gestió de l’ocupació a Espanya requereix adoptar una primera decisió: Què és prioritari avui, el model de gestió de les polítiques actives i els col·lectius prioritaris en situació d’atur, o el bon funcionament del sistema laboral que assegura la provisió de capacitat i talent de les persones per cobrir un lloc de treball vacant?
En una bona economia el talent i la capacitat de les persones són bàsics per aconseguir bons llocs de treball. Així mateix, el creixement de la productivitat consolida el sistema econòmic, ja que permet augmentar el creixement econòmic i possibilita la inversió i la creació d’una ocupació de qualitat. Les polítiques públiques i, en conseqüència, el servei públic d’ocupació, han d’aconseguir la millora de la cassació tècnica de l’oferta i la demanda laboral i aconseguir una intermediació més eficient, amb l’aportació d’eines de suport tecnològic i humà tant a l’oferta com a la demanda laboral.
Dit d’una altra manera, els usuaris finals de les polítiques d’ocupació en el sistema productiu són, d’una banda, una persona disponible per treballar i que no troba la seva ocupació i, d’una altra, una empresa que no pot ocupar un lloc de treball i l’objectiu últim de la política d’ocupació és la seva cassació o trobada mitjançant una intermediació eficient Si el més important no és l’eina tècnica o humana de suport, que també és necessària, sinó aconseguir la seva finalitat, que no ha de ser altra que aconseguir que l’oferta i la demanda d’ocupació a Espanya es trobin de manera eficient.
A primera vista, aquesta finalitat pot percebre’s socialment com una qüestió molt simple, i segurament ho és en certes ocasions, però no deixa de contenir una realitat complexa, ja que cal mesurar la capacitat, el talent, l’experiència, la retribució, i la disponibilitat efectiva.
I efectivament, la realitat ens posa davant problemàtiques res simples a les que cal trobar una solució i donar una resposta. Entre d’altres, observem que la formació necessària i la formació sol·licitada no sempre coincideixen en les ofertes; que el talent és difícilment acreditable més enllà de demostrar competències específiques; que l’experiència laboral en el seu conjunt, i també en el seu detall, es queda en la seva objectivitat en cada ocupació que s’ha tingut, ja que no hi ha un registre públic de la mateixa; que l’esquema retributiu pot respondre o no a l’aportació requerida o a les retribucions fixades unilateralment i que la disponibilitat real i no forçada no sempre emergeix adequadament.
A tot això cal afegir altres factors socials o individuals que afecten les persones en la seva relació amb l’ocupació, com ara la disponibilitat per a la mobilitat, la salut física o psíquica, l’organització del temps i les obligacions familiars, l’arrelament social,… la qual cosa afegeix més complexitat a les respostes i solucions que s’han d’adoptar. Resulta obvi que les infraestructures socials, l’ensenyament preescolar o les cures, les transicions educació-ocupació, entre d’altres, poden ser veritables fronteres per a l’accés en condicions d’igualtat a l’ocupació.
Aquesta realitat complexa s’aborda mitjançant una segmentació no ordenada dels programes i serveis que provoca un sistema difús. S’aborda escassament la cassació tècnica, base necessària d’un sistema obert i transparent i s’orienta a la persona sol en les seves potencialitats o debilitats personals sense contextualitzar-les en el seu entorn territorial de mobilitat possible o sectorial, de l’activitat econòmica concreta. L’oferta formativa és atemporal (no programada ni oberta) i no sempre s’adequa temporalment als temps disponibles de les persones entre ocupació i ocupació, ni tampoc a les formacions específiques requerides per a la millora de la seva ocupabilitat. I, finalment, no es garanteix un itinerari personal integral cap a l’ocupació i el consegüent acompanyament a la persona en tot el procés. En definitiva, no s’aborda de manera eficient el degut suport compromès de les polítiques públiques a les persones i a les empreses.
Tenir una política d’ocupació mereixedora de tal nom, requereix no perdre de vista la seva principal finalitat: quina oferta i demanda d’ocupació es troben, “el primer va abans“. Cal conèixer i dotar de la major transparència les causes de les “no trobades”, objectivant-ho en la mesura del possible. I, així mateix, assignar els recursos i organitzar-los per aconseguir transicions laborals ràpides i eficients, sobre la base de la major proximitat al lloc on es troben empreses i treballadors, a fi d’evitar que l’allargament dels processos de cassació provoquin ineficiències econòmiques a les empreses i perjudicis socials i de renda a les persones.
Disposar d’uns serveis d’ocupació adequats i garantir el dret d’accés als mateixos, pressuposa tenir uns serveis que disposen de les eines pròpies de la societat digital i donen un acompanyament personalitzat a l’oferta i la demanda laboral que permet ràpids trànsits laborals, amb una nova governança des de la proximitat local d’acord amb l’estratègia europea en els seus ajustos estatals i autonòmics.
En l’hora de les reformes, o es comença bé, pels fonaments i finalitats del sistema, o seguirem enclaustrats en el mateix lloc. Hi ha un compromís europeu per canviar el que no funciona i fer-ho eficient i en aquest objectiu hem de fer tot el possible.
Catalunya Plural, 2024 
