A l’estat espanyol, des d’aquest dimarts, s’accepta l’autodeterminació de sexe. Això vol dir que després d’anys de lluites per part del col·lectiu LGTBI, les persones trans podran determinar quin és el seu gènere sense necessitat d’informes mèdics que acreditin disfòria de gènere. Així, amb la Llei per la igualtat real i efectiva de les persones trans i per la garantia dels drets de les persones LGTBI, Espanya es posa al nivell de països com Noruega, Malta, Irlanda, Dinamarca o Luxemburg i acata, amb tres anys de retràs, la recomanació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de despatologitzar les persones trans i deixar de considerar-les malaltes.
D’aquesta manera, es deixa de necessitar documents mèdics per tal que una persona pugui canviar el seu nom i el seu sexe a les documentacions oficials, essent només requerida la seva voluntat. Fins aquí, la llei podria semblar una gran passa endavant per tot el col·lectiu, però és important aturar-se a analitzar alguns aspectes que no són menors i resten garanties d’igualtat a aquest text que ha dividit tantíssim Unidas Podemos i el PSOE, amb disputes personalitzades en les ministres Irene Montero i Carmen Calvo. El primer dels assumptes sobre el qual cal posar la lupa és que el text no parla d’autodeterminació de gènere, sinó de sexe.
Aquesta és una de les concessions que van haver de fer el col·lectiu Trans i Unidas Podemos per tal que els socialistes acceptessin el text. Per explicar això cal entendre, primer, que sexe i gènere són conceptes totalment diferenciats, tal com defensa el moviment i han deixat palès diversos col·lectius professionals, com l’Associació Estatunidenca de Psicologia. El sexe està relacionat a la identitat assignada en néixer, en base a les característiques biològiques. En canvi, el gènere té a veure amb aquells comportaments, rols i aspectes diversos que la societat associa, culturalment, a algú en base al seu sexe biològic. Per tant, sexe i gènere no tenen per què coincidir. “Hem d’entendre que el gènere d’algú és el que diu que és. No volem viure en un món que mira les dones trans i diu que no són dones degut al sexe assignat al néixer. Suggerir que el gènere no existeix esborra l’existència de les persones trans i no binàries”, assegura l’Associació a una guia d’estil.
La llei no parla d’autodeterminació de gènere, sinó de sexe. I no reconèixer la importància del gènere és negar l’existència a moltes persones trans i no binàries
I això és el que ha passat, en part, amb aquesta llei. Una part important del feminisme considera que el gènere no existeix i que l’anomenada “ideologia de gènere” duu al famós “esborrat de les dones”. Segons algunes associacions, es deixa de parlar de dones a favor del concepte del gènere, “eliminant el subjecte de lluita que són les dones” i obrint la porta a què “els homes que diguin que són dones puguin entrar a banys o presons del sexe contrari”. Aquests arguments són defensats, entre d’altres, pel Partido Feminista d’Espanya de Lídia Falcón, que s’ha alineat amb VOX en el seu rebuig a la llei i que va ser denunciada per l’Observatori Contra l’Homofòbia per delictes d’odi per vincular homosexualitat i pedofília.
Tot i que aquests sectors estan totalment en contra de la llei, sí que han aconseguit fer prou pressió perquè els socialistes suprimissin el concepte de gènere del text. Com a conseqüència, s’ha donat allò que ja advertia l’Associació Estatunidenca de Psicologia: a les persones no binàries ni se les menciona. Així, aquest col·lectiu, que pot no identificar-se amb cap dels dos gèneres binaris, amb tots dos segons el moment o amb cap, no està contemplat a la llei. En un inici, s’havia plantejat que als registres hi hagués la possibilitat de marcar una tercera casella al DNI, més enllà de la que identifica com a home o dona, i s’obrís la porta a poder-se identificar oficialment com a no binària. Però això ha estat eliminat del text legislatiu i té molt a veure amb el fet que no es parli de gènere, sinó de sexe. Per sentir-se i ser dona, no és necessari tenir vagina, igual que un home pot menstruar i ser gestant. El gènere no té a veure amb els genitals, però això és quelcom que la llei no contempla.
? Aprobamos en #CMin el Anteproyecto de Ley para la Igualdad real y efectiva de las personas trans y para la garantía de los derechos LGTBI.#EsLeyTransLGTBI ?️??️⚧️
?? España contará por fin con una Ley que reconozca y ampare los derechos de las personas trans y LGTBI.
Hilo ⤵️ pic.twitter.com/dM4l1hh4dq
— D. G. Diversidad Sexual y Derechos LGTBI (@LGTBIGob) June 29, 2021
https://twitter.com/LGTBIGob/status/1409834744850923531
Una llei retallada
Entendre les transicions de gènere com a processos vinculats a les operacions de canvi de sexe o l’hormonació és deixar fora del sac a tot un seguit de persones trans que no volen modificar el seu cos i, tot i així, tenen el dret a ser reconegudes des del gènere sentit. I és entendre així, d’aquesta manera única la transició, allò que ha dut a moltes polèmiques relacionades amb les infàncies trans. Per part dels sectors del feminisme -i de la dreta- transexcloent s’ha posat el crit al cel amb la possibilitat d’administrar hormones a menors d’edat que vulguin començar la transició. Aquesta opció mèdica és estranya en infants i la llei no la menciona en cap cas. Però, tot i així, Carmen Calvo va considerar que els infants “havien de ser protegits perquè no fessin passes que després volguessin revertir”.
Així, la llei actual determina que els nens i nenes de més de 14 anys podran canviar el seu nom i sexe al registre. Aquells que tinguin entre 12 i 14 anys, ho hauran de fer a través d’un procediment judicial i, els més menuts, només podran canviar-se el nom. Segons declaracions de la Federació Plataforma Trans, en conèixer-se aquests detalls, la llei suposa “un terrible retrocés en la situació dels menors d’edat”. I és que molts registres civils de diverses ciutats permeten actualment el canvi de sexe en menors. Amés, aquesta modificació de la legislació, que suposa fer passar els menuts per un procés judicial és “tremendament dolorós” i és, segons la Plataforma, contrària a la sentència del Tribunal Constitucional del 2019, que determina el “dret inalienable i constitucional dels menors al canvi de nom i sexe”.
Som davant una legislació que ha aconseguit salvar les desavinences del Gobierno, però que intentant acontentar tothom no ha acontentat ningú
Aquests canvis i acotacions a la llei han fet que gran part del col·lectiu denunciï que el text legislatiu és discriminatori contra persones no binàries, menors i migrades (ja que es reconeix l’autodeterminació de sexe a través del canvi registral, procediment al qual persones en situació administrativa irregular i sense nacionalitat o permís de residència no hi tenen accés). Això ha donat pas a la campanya a xarxes anomenada #ConRecortesNoEsLeyTrans. Aquesta llei -que ha ajuntat la legislació sobre les persones trans i el col·lectiu LGTBI, quan en un inici havien de ser dues lleis diferents- ha despertat el rebuig de moltes persones, que no consideren suficient que la situació de les persones trans només ocupi una quarta part del document, essent que abans havia de tenir una llei pròpia.
Es imprescindible abordar los derechos y libertades Trans de forma específica y ley propia.
❌ Sin menores trans
❌ Sin migrantes trans
❌ Sin personas No Binarias
? #ConRecortesNoEsLeyTrans
Exigimos Ley LGTBI de acuerdo con las entidades #LGTBI de todo el territorio. pic.twitter.com/GHXvv6jjsp— Observatori contra l’homofòbia (@OCL_H) June 29, 2021
https://twitter.com/OCL_H/status/1409839460792127489
Així, som davant una legislació que ha aconseguit salvar les desavinences del Gobierno, però que intentant acontentar tothom no ha acontentat ningú. Veiem que gran part del col·lectiu LGTBI, tot i reconèixer l’avenç, hi veu substancioses mancances. I, per l’altra banda, hi ha el feminisme transexcloent i els col·lectius de dreta i extrema dreta, que veuen que la determinació de drets de les persones trans és un error i que posen en perill la seguretat i l’existència mateixa de les dones, comparant de manera desacomplexada les persones trans amb homes que només volen ser dones per violar o agredir. Un altre d’aquests arguments enrevessats diu que molts homes es definiran com a dones per evitar ser condemnats per violència de gènere (que només condemna homes) i continuar agredint impunement. Aquesta premissa, que ja es va encarregar de desmuntar la periodista Noemí López Trujillo en aquest article, amb el Codi Penal en mà, obvia que l’autodeterminació de sexe amb la nova llei pot arribar a trigar quatre mesos i que la justícia jutja la persona en base al gènere amb el qual s’identificava quan va cometre el delicte.
Veiem, doncs, que gran part dels arguments que es fan servir per atacar la llei i els drets de les persones trans semblen gairebé sortits d’una novel·la de ciència ficció. Arguments com aquells que diuen que ara qualsevol podrà fer-se dona quan vulgui per tenir facilitats en l’esport o beneficiar-se de les lleis d’igualtat. Aquestes premisses fallen en moltes coses, però sobretot destaquen per obviar que la societat heteropatriarcal mai no donarà facilitats a les dones cis, molt menys a les trans, i condemna a l’ostracisme qualsevol expressió que no sigui normativa. Una persona trans, lamentablement, mai no ho tindrà més fàcil en res, a no ser que la societat canviï molt. I obviar això i desmerèixer la lluita del col·lectiu trans per la igualtat real sí que és fer un trist servei a totes les dones, cis o trans, i al conjunt del feminisme.
Catalunya Plural, 2024 
