El 28 de novembre de 1985 el Districte d’Horta-Guinardó, establert com a tal l’any abans, acordà canviar el nom de la plaça de la Garrotxa, rebatejant-la com de Carles Cardó.
La dada té rellevància per diversos motius. La seva denominació anterior és desconeguda per la majoria del veïnat. Només era deguda a la seva proximitat amb l’homònim carrer. Aquest fet mostra, com durant dècades, el lloc, marcat no casualment a Google com torrent de la Guineu, fou un espai pendent d’urbanitzar per complert i en condicions, amb una progressió edilícia accentuada als anys 40 i 50 a la seva cantonada amb el carrer de l’Art, just quan s’enfila amb el carrer de la Garrotxa, veritable pedra de toc d’una zona a esmicolar de mica en mica, assaborint-la.
Una vista de molts mapes del sector em conduirà a un intent d’ubicar la masia de Can Vintró; segons un de 1903 s’enclavava just a un angle privilegiat, on el nostre protagonista confluïa amb el carrer de la Garrotxa, de forma estranya fins a la seva mort contemporània, a passeig de Maragall.
En aquest punt, almenys des de la meva teoria, tenim un element per a comprendre la data de desaparició de la finca rural, en realitat amb vista a la plaça, lloc de la seva enlluernadora activitat. Un edifici curvilini de 1935, en sintonia amb la morfologia del traçat, pogué ser el seu enterrador, brindant-nos pistes per a seguir el curs fluvial mentre analitzem els centímetres circumdants.
Carles Cardó encara conserva altres misteris deguts a la seva irregular orografia, com si estigués preparada per a despenyar-nos des de l’alt o precipitar-nos amb un ressort, ocells humans pels desnivells. Al seu cantó esquerre es creua amb el carrer de Rubió i Ors, on abans arribava el passatge de l’Agregació, ara tallat a la dreta, on s’unien els tres brancals del torrent de la Guineu. Els planisferis ens ho demostren, així com aquesta recta, ben traïdora.
l pobre passatge de l’Agregació, reemplaçat com veiérem a l’anterior entrega per Anna Maria Martínez Sagi, és un dels grans damnificats del nomenclàtor de la barriada. El seu tros a la plaça del Guinardó, correspongué a la Guineu en prima instància i ara s’integra al radi de l’àgora, amb els seus blocs un xic desmanegats, separats del verd pel pas del rierol, segur a la seva marxa una vegada superava la seva marxa i brollava entre dues fileres de casetes de cronologia dispar, algunes, poques, dels anys vint, altres de la immediata postguerra, recognoscibles per un estil més tosc, si bé encara amb la voluntat de conservar allò afable de tanta calma i silenci.
Abans d’aquests dos instants el territori es mostrava més aviat erm pel que fa al nombre d’immobles. La nostra dècada del segle XX suposà un auge migratori, essencial a tota la ciutat. Al Guinardó, el creixement del factor de l’habitatge lligava amb l’avenç de les urbanitzacions planificades a la fi del Vuit-Cents, amb el torrent com a molèstia suprema de l’alentorn, tanmateix condicionats pels desitjos expansius de molts propietaris.
La conseqüència d’aquestes ambicions no es limità només als voltants. Els pobles del Pla es relacionaven de moltes maneres. Un d’ells, Horta, distava massa del rovell de l’ou capitolí, i per agregar-lo com déu mana la solució fou el tramvia, inaugurat el 1901 com a preludi de l’annexió d’aquesta meravella de camps, tres anys després.
Els raïls s’impulsaren per l’acció de prohoms com Francesc Mascaró, Josep Comas d’Argemir, amb vastes extensions a Torre Llobeta, Pere Fargas o Alexandre Bacardí. El seu itinerari sortia d’Ausiàs Marc amb plaça Urquinaona, i al carrer de Sicília enllaçava amb l’antiga carretera d’Horta, considerada pintoresca pels cronistes d’aleshores pel seu contrast causat quan abandonava l’Eixample i l’electricitat del vehicle navegava pel carrer de la Garrotxa, continuació de la carretera d’Horta, a vessar de masies com Can Ferrer, Can Girapells, extinta no fa gaire i cap a 1920 degut de la via dedicada a la comarcada catalana. Aquest casalot agrícola visqué en solitud la nova arrencada fins a finals dels anys quaranta, quan l’acompanyaren una sèrie de blocs, avui ben colorits, afins als erigits un xic més tard a passeig de Maragall amb motiu de les reformes urbanístiques del Congrés Eucarístic de 1952.
Per quins set ous parlem d’una nova trajectòria pel carrer de la Garrotxa? Als seus inicis el tramvia disposava d’una sola via. La modernització, conjugada amb l’imperialisme de l’Eixample, provocà la seva progressiva borradura, suplantada als seus vells dominis pel passeig de Maragall, inaugurat com a tal el 1915 per a homenatjar al malaurat poeta de La vaca cega i hegemònic, també quan durant la Dictadura de Primo de Rivera esgarrifava per encomanar-se a Martínez Anido, per a connectar el Guinardó i el Camp de l’Arpa amb Horta. L’avinguda corregué les fitxes, consolidant-se el 1931, quan s’imposà al passat fins a cobrir de la cruïlla de la carretera d’Horta amb rambla Volart i Sant Antoni Maria Claret fins a tocar de plaça Eivissa, pretèrit emplaçament del mercat hortenc.
D’aquesta manera, a l’atesa de la plaça Maragall, amb un llarg historial d’endarreriments des dels seus albors a mitjans dels anys vint, el carrer de la Garrotxa es veié arraconat, sense morir. El seu successor a la preponderància alterà les lògiques del gran camí d’antuvi, transitant-lo paral·lel i bifurcant-se amb ell al segment on aquest s’acomiadava com un alè interromput, tancant-se a la curvatura on hi hagué Can Vintró.
En aquesta marca el rierol feia de les seves preparant-se per a la seva escomesa cap a l’encara en bolquers Meridiana per una successió de parcel·les mig verges. L’excepció es mesurava, les rutes sempre ajuden a captar el perquè d’aquestes, entre la resistència de la Garrotxa i el destí de plaça Maragall, a una petita urbanització de tres carrers, dos verticals i un horitzontal, obstacles per a la Guineu i amb un dubte a resoldre. A priori, aquesta trilogia ensuma a independència dels designis de Salvador Riera amb el Guinardó i a una carambola amb l’altre ceptre d’aquest racó barceloní; l’església, instal·lada des de desembre de 1901 al carrer de l’Oblit, fruit a la seva denominació de l’amnèsia prèvia a l’hora d’identificar-lo, o això ens diu la llegenda; la nostra investigació ha descobert, sense gaire esforç, com s’emparellava amb Desengany, a posteriori Vinyals pel cognom de qui comprà les terres cap a 1900. Oblit es reconegué fins més o menys 1915 com Garriga, i només des d’aquest bri ingressà a la família del Sospir i l’Amargor, les seves cosines a Camp de l’Arpa. La seva falsa desmemòria té la clau de l’enigma d’aquest minúscul barri sempre omès entre l’antic i l’avantguarda, entre la Garrotxa i Maragall, amb el magnífic torrent, obcecat al seu desafiament laic i natural als sants.
Catalunya Plural, 2024 
