El Partit Republicà d’avui en dia constitueix una força extremista que ja no compleix amb els requisits d’un partit polític en el corrent principal, i de ben segur ja no es troba interessat a participar en la política “normal”. De fet, el GOP [Grand Old Party, apel·latiu històric habitual del Partit Republicà] d’avui se cenyeix tant a creences extremes i irracionals que fins als partits i moviments de l’extrema dreta a Europa, entre ells el Rassemblement National de Marine Le Pen, semblen convencionals per comparació.
La identitat política del GOP s’ha vist dràsticament configurada per l’expresident Donald Trump, però aquests moviments recents no haurien estat possibles si no hi hagués ja tot un seguit de grups que recorren la societat i la cultura nord-americanes (entre ells, supremacistes blancs, cristians evangèlics dretans i activistes de la Segona Esmena [sobre el dret a portar armes de foc], per no esmentar més que a uns pocs) que han abraçat punts de vista extremistes i “proto-feixistes” sobre la forma en què hauria de governar-el país i els valors que hauria de mantenir. Per a ells, Trump era i continua sent la “gran esperança blanca”. En aquest context, la base de votants de Trump – que segueix creient en la idea que els han robat les eleccions i dóna suport al GOP dirigit per Trump per extirpar la teoria crítica de la raça dels col·legis i restringir el dret a vot – ho diu tot sobre la naturalesa antidemocràtica i amenaçadora del GOP d’avui.
CJ Polychroniou: En el curs de les últimes dècades, el Partit Republicà ha experimentat una sèrie de transformacions ideològiques: del conservadorisme tradicional al reaccionarisme i, per últim, al que podem definir com “proto-feixisme”, en el qual l’irracional s’ha convertit en la força impulsora. Com expliquem el què li ha passat al GOP?
Noam Chomsky: La teva denominació “proto-feixisme o neoliberal” em sembla una caracterització força precisa de l’actual organització política… dubto a anomenar-la “Partit”, tenint en compte que podria suggerir que tinguessin algun interès a participar honestament en la política parlamentària normal. Més adequat, em sembla, el judici dels analistes polítics de l’American Enterprise Institute, Thomas Mann i Norman Ornstein, que el modern Partit Republicà s’ha transformat en una “insurrecció radical” que menysprea la participació democràtica. I això va ser abans dels cops de martell de Trump-McConnell dels últims anys, que reblen la conclusió amb més força.
El terme “proto-feixisme neoliberal” capta bé tant els trets de l’actual partit com la diferenciació amb el feixisme del passat. El compromís amb la forma més brutal de neoliberalisme és evident en l’historial legislatiu, i de manera crucial en la subordinació del Partit al capital privat, al revés del feixisme clàssic. Però els símptomes feixistes hi són, entre ells el racisme extrem, la violència, el culte al líder (enviat per Déu, segons l’exsecretari d’Estat Mike Pompeo), la immersió en un món de “fets alternatius” i un frenesí d’irracionalitat. I també d’altres maneres, com en els extraordinaris esforços en els estats en mans dels republicans per suprimir l’ensenyament a les escoles que no s’adapti a les seves doctrines de supremacisme blanc.
S’està promulgant una legislació que prohibeixi l’ensenyament de la “teoria crítica de la raça”, el nou dimoni, que substitueix al comunisme i al terror islàmic com a plaga de l’era moderna. La “teoria crítica de la raça” és la frase espantall utilitzada per a l’estudi dels factors estructurals i culturals sistemàtics en una horrorosa història, al llarg de quatre-cents anys, d’esclavitud i perdurable repressió racista. L’adoctrinament adequat de prohibir aquesta heretgia. El que va succeir durant quatre-cents anys i està avui ben viu ha de presentar-se als estudiants com una desviació de la veritable Amèrica del Nord, pura i innocent, en bona mesura com en els estats totalitaris ben manejats.
El que està absent en el “protofeixisme” és la ideologia: el control estatal de l’ordre social, incloent a les classes empresarials, i control de l’Estat en mans del Partit amb el líder màxim al comandament. Això podria canviar. La indústria i les finances alemanyes van pensar en un principi que podien doblegar als treballadors i l’esquerra, alhora que continuaven al comandament. Van aprendre que el que va passar va ser una altra cosa. L’actual escissió entre el lideratge empresarial més tradicional i el partit dirigit per Trump suggereix alguna cosa similar, però només de manera remota. Estem lluny de les condicions que van portar a Mussolini, Hitler i els seus sequaços.
Pel que fa a la força impulsora de la irracionalitat, els fets són ineludibles i haurien causat profunda inquietud. Tot i que no podem concedir-li a Trump tot el mèrit d’aquest èxit, per descomptat ha mostrat una gran habilitat a l’hora de dur a terme una tasca que suposava un desafiament: posar en pràctica mesures polítiques en benefici del seu electorat de gran opulència i poder empresarial, alhora que enganyava les víctimes perquè li veneressin com al seu salvador. No és un èxit intranscendent, i induir una atmosfera d’absoluta irracionalitat ha constituït un instrument primordial, un requisit previ a la pràctica.
Hauríem de distingir entre la base de votants, avui dia majorment en mans de Trump, de l’esglaó polític (Congrés), i distingir tots dos d’una elit més tenebrosa que dirigeix realment el Partit, McConnell i associats.
Les actituds entre la base dels votants són veritablement sinistres. Això, deixant de banda el fet que una gran majoria de votants de Trump creu que les eleccions van ser un robatori. La majoria creu també que “la tradicional manera de vida nord-americà està desapareixent tan ràpidament que pot ser que haguem de recórrer a la força per salvar-lo” i un 40% adopta una posició més contundent: “si els dirigents electes no protegeixen Amèrica del Nord, ho haurà de fer la gent mateixa, encara que requereixi accions violentes”. No resulta, potser, sorprenent, quan s’informa que una quarta part dels republicans creuen que “el món del govern, el dels mitjans de comunicació i el financer estan controlats als EUA per un grup de pederastes que rendeixen culte a Satan i dirigeixen una xarxa de tràfic global de nens”.
En el fons hi ha preocupacions més realistes sobre la desaparició de la “tradicional manera de vida nord-americana”: un món supremacista blanc en el qual els negres “saben quin és el seu lloc” i no hi ha contagis d'”anormals” que demanin drets per als gais i altres obscenitats semblants. Aquesta forma de vida tradicional per descomptat que està desapareixent.
Hi ha també elements de realisme en les diverses teories de la “gran substitució” que semblen consumir a bona part de la base de Trump. Deixant de banda els absurds sobre immigració i conspiracions de les elits, n’hi ha prou un simple cop d’ull a la distribució de naixements per mostrar que la dominació blanca va declinant.
Val la pena recordar també les profundes arrels d’aquestes preocupacions. Entre els fundadors [dels EUA], hi havia dos distingides figures de la Il·lustració, una de les quals tenia l’esperança que el nou país es veiés lliure de “taca o barreja”, vermella o negra (Jefferson), mentre que l’altra pensava que a alemanys i suecs potser se’ls hauria de prohibir l’entrada per ser massa “atezados” (Franklin). Els mites d’origen anglosaxó van predominar al llarg de segle XIX. Tot això a banda del racisme virulent i els seus horribles manifestacions.
La preocupació pels cultes satànics ja en té prou perill, però altres creences profundament irracionals són bastant més rellevants. Una de les revelacions més amenaçadores dels últims dies va ser una observació amb prou feines advertida en l’últim informe d’un grup de la Universitat de Yale que segueix atentament les actituds respecte al canvi climàtic, aquest eufemisme per a l’escalfament del planeta que acabarà amb la vida humana organitzada, llevat que pugui posar-se aviat sota control. L’informe va descobrir que “En l’últim any s’ha produït un brusc descens en el percentatge tant de republicans liberals/moderats com de republicans conservadors que creuen que hauria de ser una prioritat del president i el Congrés desenvolupar fonts d’energia neta. Les actuals xifres representen una baixada absoluta des que vam començar a fer l’enquesta a l’any 2010”.
Mentrestant, cada dia hi ha notícies que ofereixen informació sobre nous desastres potencials: així, per exemple, la publicació aquest 11 de juny d’estudis que informen de l’ensorrament accelerat d’una immensa glacera antàrtica que podria elevar el nivell de la mar gairebé 50 centímetres, a més dels recordatoris per part dels científics que avisen que “el futur està encara obert al canvi… si la gent fa el necessari perquè canviï”.
No canviarà mentre prevalguin aquestes actituds de les que s’informa. Llevat que es superin, això podria suposar una sentència de mort si l’actual estratègia del Partit Republicà té èxit a tornar als desballestadors al poder. L’estratègia és senzilla: sense que importi el dany que es faci al país i a la seva pròpia base de votants, cal assegurar-se que l’administració no pugui fer res per posar remei a greus problemes interns i envestir amb una legislació a l’estil Jim Crow [conjunt de lleis del sud posteriors a la Guerra Civil nord-americana destinades a impeder el vot de la població negra] per bloquejar el vot de la gent de color i dels pobres, comptant amb l’aquiescència del poder judicial que McConnell i Trump han aconseguit instal·lar.
El Partit no és un cas perdut. Els demòcrates han contribuït en no aconseguir oferir una alternativa constructiva que respongui a les necessitats i justes aspiracions de molts dels que s’han sumat en massa a les files de Trump. Això pot canviar. Per tant, estan canviant les actituds entre els republicans més joves, i fins i tot entre els joves evangèlics, part central de la base republicana des dels anys 70.
Res és irremeiable.
En relació a l’esglaó polític, poc podem dir. Amb excepcions marginals, han abandonat qualsevol aparença d’integritat. Les actuals votacions constitueixen un indicatiu clar: total oposició republicana a mesures a favor de les quals saben que estan els seus votants, per tal de garantir que l’administració Biden no arribi a res.
La capitulació més abjecta de l’esglaó polític va ser la de l’escalfament global. El 2008, el candidat republicà a la presidència, John McCain, tenia una proposta limitada sobre el clima en el seu programa, i els republicans de Congrés estaven considerant una legislació annexa. El conglomerat energètic dels Koch [donants més desmesuradament opulents dels republicans] va respondre en bloc i es va extingir tota espurna d’independència. Això va quedar molt en evidència en les últimes primàries republicanes de 2016, abans de Trump: negació al 100% de que estigui passant el que està passant, o alguna cosa pitjor, afirmant que potser sí, però nosaltres anem de cap al desastre sense disculpar-nos (tal com va afirmar John Kasich, a qui per la seva integritat es va honrar convidant-lo a parlar en la Convenció Demòcrata de 2020).
No se m’acut cap objecció al que afirmes, però em trobo una mica desconcertat per la insistència de Biden a intentar arribar a acords amb els republicans en algunes de les qüestions d’importància a què s’enfronta el país. No és una quimera l’enfocament bipartidista?
No del tot. El líder de la majoria demòcrata, Chuck Schumer, sí que va aconseguir un triomf de l’enfocament bipartidista. Abandonant un compromís anterior amb la legislació sobre canvi climàtic, Schumer es va unir al republicà Todd Young per amagar un programa limitat de política industrial dins d’un projecte de llei dels d'”odi a la Xina” que apel·lava a sentiments xovinistes compartits. Els republicans es van assegurar que aquests components significatius, com el finançament de la National Science Foundation es veiessin reduïts. Young va celebrar aquest triomf declarant que “quan futures generacions de nord-americans dirigeixin la vista cap a noves fronteres”, no veuran allà “plantada una bandera vermella”, sinó la nostra, vermella, blanca i blava. Quina millor raó podria haver per reviure la manufactura nacional alhora que s’intenta soscavar l’economia xinesa… en un moment en què la cooperació és condició sine qua non de la supervivència.
Mentrestant, el Departament de Defensa de Biden està reorientant recursos i planificació cap a la guerra amb la Xina, una forma de bogeria que amb prou feines rep atenció, analitzada amb detall en el número 1 del Comitè per una Política assenyada entre EUA i la Xina, de l’11 juny 2021.
Trump ha transformat el Partit Republicà en culte a la personalitat. És aquesta la raó per la qual els líders republicans han bloquejat la creació d’una comissió que investigui l’assalt del 6 de gener al Capitoli?
Trump ha copat la base dels votants, però l’esglaó polític s’enfronta a una disjuntiva. Durant molt de temps, l’elit del Partit ha estat un club de rics, indulgent amb el poder empresarial més encara que els demòcrates, fins i tot després que els demòcrates abandonessin a la classe treballadora en els anys 70, convertint-se en un partit de Wall Street i els professionals benestants. El món empresarial estava disposat a tolerar les pallassades de Trump mentre els servís lleialment, amb cert disgust, ja que tacava la imatge que projecten de “grans empreses amb ànima”. Però per sectors d’importància, el 6 de gener [data de l’assalt al Congrés] ja va ser massa.
Els tipus com McConnell que dirigeixen el Partit es veuen atrapats entre una furiosa base de votants captiva de Trump i els amos de l’economia als quals serveixen. Una comissió d’investigació, de ser honesta en alguna cosa, hauria engrandit aquesta esquerda, per a la qual han de trobar una forma de sutura, si el Partit, tal com és, ha de sobreviure. Així que, millor cancel·lar-la.
Les mentides, la propaganda i la restricció del dret a vot s’han convertit en els principis de govern del GOP d’avui dia. Fins a quin punt van a funcionar en profit del Partit Republicà i quines repercussions tindran en l’actual clima polític en general i en el futur del que sigui que quedi de democràcia als EUA en particular?
L’estratègia de Trump, enormement eficaç, de legitimar “fets alternatius” es basava en un interminable allau de mentides, però entre la runa flotaven unes quantes declaracions veraços. Una d’elles és que els republicans no poden guanyar mai unes eleccions netes. Això és un veritable problema per al club dels rics. Resulta difícil aconseguir vots amb el lema: “Et vull robar. Vota’m”. Això deixa només unes poques opcions. Una consisteix a impedir que voti la “gent equivocada”. L’altra consisteix a configurar el programa del Partit de manera que les mesures polítiques quedin ocultes per les apel·lacions a “qüestions culturals”. I totes dues s’han perseguit activament. Trump els va donar a aquestes pràctiques un gir particularment vulgar, però no les va inventar ell.
L’actual onada de legislació republicana a l’estil Jim Crow resulta comprensible: L’observació que fa Trump és precisa, i és probable que ho sigui encara més en el futur amb els canvis demogràfics i la tendència dels votants més joves a afavorir la justícia social i els drets humans, també entre els republicans. Aquests esforços s’han tornat més factibles després que el Tribunal [Suprem presidit per] Roberts buidés la Llei de Dret al Vot [Voting Rights Act] amb la sentència Shelby de 2013, que “va preparar l’escenari per a una nova era d’hegemonia blanca”, tal com va observar correctament Vann Newkirk.
El desplaçament de les mesures polítiques pels “assumptes culturals” es remunta a l’estratègia del sud de Nixon. Quan els demòcrates van començar a donar suport a una tèbia legislació de drets civils, Nixon i els seus assessors es van adonar que podia desviar el vot del Sud cap als republicans amb apel·lacions racistes, tot just disfressades.
Amb Reagan hi havia poca dissimulació; la retòrica i les pràctiques racistes li sortien de forma natural. Paul Weyrich, estrateg nacionalista cristià, va convèncer fàcilment a la direcció política que, abandonant les seves anteriors posicions “pro-choice” [proavortistes] i pretenent oposar-se a l’avortament, podien recollir el vot catòlic del Nord i el vot evangèlic de recent politització. A la barreja se li va sumar aviat l’afició a les armes, que ara arriba a inquietants absurds com la recent decisió que revoca la prohibició dels fusells d’assalt a Califòrnia, De [l jutge Roger] Benítez, fusells, que són, al cap i a la fi, no gaire diferents de les navalles de l’exèrcit suís [d’acord amb Benítez]. Trump li va afegir una mica més a la barreja. Com els seus col·legues demagogs d’Europa, va entendre bé que es pot utilitzar als refugiats per atiar passions i pors xenòfobes. Les seves apel·lacions racistes també sobrepassaven el normal.
Trump ha mostrat cert geni a l’hora de instil·lar verins que discorren no molt per sota de la superfície de la cultura i la societat nord-americanes. Per aquests mitjans va aconseguir apoderar-se de la base de votants republicana. La direcció del Partit camina dedicada a l’estratègia obstruccionista de sacrificar els interessos del país per tal de recuperar el poder. Això deixa al país només amb un partit polític que funcioni [el Partit Demòcrata], estripat ell mateix entre un lideratge neoliberal i una base de votants més joves que són socialdemòcrates.
La teva frase “el que sigui que quedi de la democràcia nord-americana” resulta pertinent. Per molt progressista que pogués haver estat al segle XVIII – i hi hauria molt a dir sobre això -, amb els barems d’avui la democràcia nord-americana té profunds errors en aspectes que per al principal fundador, James Madison, ja anaven posant-se de manifest cap el 1791, quan li va escriure a Jefferson deplorant “l’agosarada depravació dels temps”, ja que els “agiotistes es converteixen en l’horda pretoriana del govern… alhora els seus instruments i el seu tirà; subornat per les seves larguerzas, i intimidat pels seus clams i combinacions”.
Aquesta bé podria ser una descripció dels últims anys, sobretot a mesura que l’atac neoliberal tenia com a conseqüència completament previsible posar el govern encara més sota el comandament de concentracions de poder privat que abans. Les “larguezas” resulten massa familiars com per haver d’analitzar-les. Una àmplia investigació de les ciències polítiques més centrals ha demostrat que els “clams i combinacions” han deixat a la majoria dels votants sense representació, doncs els seus propis representants fan cas de les veus dels superrics, d’opulents donants i intrigants de grans empreses.
L’estudi més recent, recorrent a sofisticades tècniques d’intel·ligència artificial dissipa “les nocions que l’opinió d’algú sobre la política pública, fora el 10% més elevat de nord-americans opulents, ajudi a explicar aquesta política”. Thomas Ferguson, destacat especialista acadèmic del poder de les “eines i tirans” de govern, conclou que: “Conèixer l’àrea política, les preferències del 10% en el més alt i les opinions d’un grapat de grups d’interès és suficient per explicar-los els canvis de política amb una exactitud impressionant”.
Però romanen alguns vestigis de democràcia, després fins i tot dels atacs neoliberals. No per molt de temps, probablement, si el “proto-feixisme” neoliberal amplia la seva ascendent.
Però el destí de la democràcia no tindrà en realitat gran importància si els “proto-feixistes” recuperen el poder.
El medi ambient que sosté la vida no pot aguantar per molt temps als desballestadors de l’era Trump del declivi. Poques coses més tindran importància si es sobrepassen els punts d’inflexió irreversibles.
Catalunya Plural, 2024 
