Mary Montagu viatjà a Estambul quan aquest formava part del desaparegut Imperi Otomà, acompanyant al que fou el seu marit Edward Wortley Montagu quan va ser declarat com ambaixador britànic entre els anys 1916 i 1918. Quan va tornar a l’Imperi Britànic va intentar popularitzar el remei turc per la verola, vuitanta anys abans que Edward Jenner publiqués la investigació que va acabar conduint a la vacuna de la verola el 1798 (Levi-Montalcini & Tripodi, 2011).
Aquesta malaltia als inicis del segle XVIII matava entre el 10 i el 15% de la població. La majoria la patia a la infantesa quan els seus símptomes eren més lleus, però malgrat això moria una altíssima quantitat d’infants; tant era així que l’anomenaven the speacked monster i corria la dita que no podies comptar quants fills tenies fins que tots haguessin passat la verola.
Lady Montagu havia contret la malaltia a mitjans de 1715, i sabem que malgrat sortir-ne amb vida li van quedar seqüeles, doncs el seu rostre va quedar ple de ferides i marques i va perdre les pestanyes (Morató, 2005). El seu germà William, per altra banda, havia mort amb 21 anys víctima d’aquesta terrible malaltia el 1713.
Amb poc més de dos anys Mary Montagu va aprendre l’idioma, va visitar i es va amarar de l’ambient, dels costums i de les modes otomanes, i es va desfer en afalacs cap aquesta societat oriental. També en drets de les dones otomanes que podíen, comprar, vendre, viatjar sense permís del marit així, com rebre herència per dret propi, drets dels quals no van gaudir les angleses fins a mitjan segle XIX. Tot això ho narrava ella mateixa sorpresa a través d’una sèrie de cartes recollides en diverses obres, entre les quals destaca l’obra traduïda al castellà Cartas des d’Estambul (Montagu, 2017).
Aquesta obra recull el seu diari de viatges i tota la correspondència que va mantenir amb un grup selecte de persones, entre elles Mary Astell i Carolina de Branderburg, esposa del rei Jordi II d’Anglaterra o Sarah Chiswell. És gràcies a una carta que escriu a aquesta última que sabem de la inoculació del virus de la verola a l’Estambul del moment: “La viruela, tan fatal y generalizada entre nosotros, es aquí por completo inocua gracias a la invención del injerto, que es el término con que lo nombran” (1 abril 1718). En aquesta mateixa carta relatava amb tota mena de detalls quin era el procediment d’aquesta inoculació i que aquest normalment, era administrat per les dones ancianes de la comunitat.
Convençuda que la inoculació era el millor mètode per combatre la verola, ella mateixa va decidir aplicar aquesta tècnica en el seu fill l’any 1718; després d’uns dies de febre va recuperar-se sense cap problema ni contratemps.
El remei de la inoculació no era pas innovador sinó que tenim coneixement que ja era utilitzat pels metges àrabs des del segle VI, però que havia desaparegut de la tradició occidental: no apareixia ni en els escrits de Galè ni Hipòcrates. A l’Europa cristiana es tendia a tancar als malalts de verola en una habitació sobreescalfada perquè “suessin allò que era dolent”, un remei recomanat pel metge persa Avicenea.
Quan tornà a Anglaterra l’any 1718 es va mostrar decidida a parlar a tothom d’aquest nou mètode fins a arribar a imposar-lo: “Soy lo bastante patriota como para tomarme la molestia de llevar esta útil invención a Inglaterra y tratar de imponerla” (Montagu, 2017). Així doncs intentà transmetre les bondats del remei turc sense gaire èxit, si bé va inocular aquest remei a la seva fulla i a les dues filles de la princesa Carolina.
En canvi, Montagu es va trobar amb la ferma oposició de l’església i dels metges anglesos que consideraven antinatural un remei que consistia a fer emmalaltir a una persona sana, a més, és clar, de ser un remei oriental avalat per una dona. Una dona, per altra banda, amb una gran fama de viatgera i amant apassionada (va tenir relacions sentimentals amb els poetes Alexander Pope i Francesco Algarotti, però això, dona per un altre article) que no va ajudar al fet que els homes de l’Acadèmia l’escoltessin i la tinguessin present. Una dona que no està de més recordar durant l’estoneta que estiguem fent cua o descansant després de rebre la vacuna de la covid-19.
Referències:
- Levi-Montalcini, R., & Tripodi, G. (2011). Las Pioneras : las mujeres que cambiaron la sociedad y la ciencia desde la Antigüedad hasta nuestros días. Barcelona: Crítica.
- Montagu, L. (2017). Cartas desde Estambul (Turkish Embassy Letters) . Madrid: La Línea del Horizonte Ediciones.
- Morató, C. (2005). Las damas de Oriente. Grandes viajeras por los países árabes. Plaza Janés.
Catalunya Plural, 2024 
