A vegades sóc conscient de la dificultat de comprendre tot allò explicat sense passejar-lo, l’única forma de conèixer-lo. Com sóc un xic rar m’ha donat per redescobrir les Barcelones, fent-ho amb una voluntat de narrar aquestes històries tan oblidades, per suposat menyspreades per tots els Ajuntaments, dels dictatorials als franquistes, massa ocupats a la poltrona sense pensar a la importància de preservar la identitat dels barris.
Aquestes lletres són un al·legat entorn aquest fet, perquè sense la diversitat de cadascuna de les setanta-tres barriades de Barcelona, en realitat són moltes més, perdrem la màgia de la nostra ciutat federal, a millorar amb aquest sistema. Si fos alcalde, mai ho seré perquè estimo massa el meu cabell i la felicitat de la meva existència, apostaria per un sistema en xarxa, del barri al districte i d’aquest a Sant Jaume, per a potenciar polítiques de màxima proximitat, des de les necessitats dels ciutadans i, com és comprensible, la defensa del petit patrimoni.
Dit això, anem al gra. La setmana passada veiérem com el passeig de Maragall es menjà l’antiga carretera d’Horta. El seu tram supervivent al Guinardó es dedica a la Garrotxa. La separació entre ambdós carrers, condicionats pel torrent de la Guineu, és un petit sector de dos carrers verticals i un d’horitzontal: els seus noms són Sant Pere, Pare Roldós i Santa Joaquima de Vedruna. Podríem afegir-ne un quart, ho farem, Bernat Fenollar, tan sols existent al nomenclàtor des de la tardor de 1980, quan, amb tota probabilitat, l’enderrocament d’un immoble propicià donar a aquesta senda del rierol la seva lògica continuïtat cap a plaça Maragall.
No avancem esdeveniments. Anem una mica més amunt. Una vegada, a una classe d’Història de la Universitat, vaig replicar a un professor amb allò de “repetir els conceptes és bo perquè és la forma de solidificar-los.”
Abans del carrer de la Garrotxa donem amb el carrer de l’Oblit, tan oblidat com per acceptar convencions sobre el seu bateig, a causa de una amnèsia dins la urbanització de Salvador Riera. Podria ser, però com ja vam veure com Vinyals es digué durant uns anys Desengany, i els enllaços entre vies, associant-les, són quelcom habitual a mig món.
A l’Oblit s’instal·laren els pares mínims des de desembre de 1901, si bé patiren les ires del poble durant la Setmana Tràgica, i així fou com el temple, ben veí al mercat, no es completà fins el 1917. Posà la seva primera pedra el Pare Roldós, qui d’aquí poc tornarà.
L’església, vaig poder visitar el seu pati escolar fa poques setmanes gràcies a la gentilesa d’una amiga i treballadora, té un jardí espectacular i només freqüentat pels religiosos, recognoscible a la seva immensitat des del carrer de Rubió i Ors, on fa gaire el Consistori deixà tombar a terra la Villa María, una de les més boniques del Guinardó, ara mateix tan sols un record.
El barri té moltes zones verdes, però que aquesta sigui aprofita només pels capellans, perdonin la blasfèmia, clama al cel.
La influència dels Mínims en aquestes quadrícules és notòria, i com no podia ser d’altra manera el nomenclàtor ho reflecteix, en cert sentit com una continuïtat, ja que aquest interstici entre la carretera d’Horta i passeig de Maragall, bé podríem dir-li barri per la seva urbanització conjunta, té al seu origen aroma de santedat, típica dels pobles d’antuvi.
El recorregut s’encetaria just quan el torrent de la Guineu s’acomiadava de la plaça de Carles Cardó, a dalt, i de Can Vintró, a la seva esquerra, a la casa de la corba. Art acaba, i pocs centímetres abans una petita línia recta ens convida a investigar. Després d’acarar un munt de mapes un de 1903 ens confirma l’existència del carrer de Sant Pere en aquest punt de la cronologia.
És un lloc amb aire a condemna, de forçada decadència perquè al plànol de 190 s’allargava fins a l’aleshores inexistent plaça Maragall. La seva sort és conservar alguna caseta de la dècada de 1910, i poc més. S’encadena amb Pare Roldós, entre Garrotxa i Maragall. Aquest veié alterat el seu nom el 1927, quan Sant Josep desaparegué, prova indubtable d’allò mencionat anteriorment en relació amb la unitat d’aquests indrets. Un mur magnífic ens serveix per a comprendre l’itinerari del nostre amat torrent. A la seva vora una malmesa casa noucentista exhibeix un dels portals més curiosos de Barcelona, a preservar d’urgència malgrat la sordesa d’aquells encarregats a fer-ho.
A la cruïlla de Pare Roldós amb Maragall pot apreciar-se un bloc de pisos, datat segons el cadastre el 1940, i aquesta data ens condueix a l’habitual error d’aquesta font. Una cosa és quan es conclou i l’altra el debut de la construcció. No gaire lluny, a Maragall amb Art, sempre al cantó muntanya, la guia de l’arquitectura racionalista de Barcelona inclou una habitatge, firmada per Antoni Maria de Ferrater i Bofill. El costat mar té finques posteriors.
Després de Pare Roldós, de modesta Història, la següent vertical és Vedruna, amb l’afegit de Santa Joaquima des de 1983. La meva intuïció em fa cavil·lar sobre una altra al·lusió anterior al santoral, però el web del nomenclàtor municipal no s’esforça prou per a auxiliar-nos a la nostra feina.
Quan nasqué aquest barri en miniatura, encara més petit que el de Romans, entre Gràcia i el Baix Guinardó, tot devia ser molt provisional. Ho confirmaria el quart element, clau a la prossecució de la Guineu: Bernat Fenollar, un poeta eclesiàstic valencià per a donar el colofó a la ignorància municipal sobre el territori. Fóra molt més bonic homenatjar en aquest trosset al torrent de la Guineu.
El seu quilòmetre zero ensuma a altres èpoques, com si en algun instant l’haguessin volgut ennoblir. Als planisferis comparatius de l’Institut Cartogràfic, on es pot observar l’evolució de tota Catalunya de 1946 fins a l’actualitat, les seves peripècies s’il·lustren pel tap abans comentat. Quan cessà, pogué crear-se un carreró digne, arruïnat per una tàpia amb vistes immundes. Just enfront sobreviu, doncs aquesta és l’expressió exacta, el mític bar Oasis, un dels més surrealistes de la capital catalana, meravellós si voleu trencar amb la normativitat i cercar la sorpresa de la nit, doncs la festa, encara més després de la pandèmia, mereix ser gaudida aliena a tanta homologació de turistes, gentrificació i horribles igualtats més pensades per a BCN que per a Barcelona, com sempre la marca contra la ciutat, a recuperar pels seus veïns, amos de la mateixa.
Catalunya Plural, 2024 
