Un forense de vacances

Amb Quirke a Sant Sebastià, l’editorial Bromera continua endavant amb la sèrie d’aventures d’en Quirke, el forense irlandès que protagonitza les novel·les de gènere que l’autor John Banville (Wexford, Irlanda, 1945) signa amb el pseudònim de Benjamin Black. Avui en dia costa molt trobar personatges especials i diferents que encapaçalin aquest gènere i que aconsegueixin introduir un punt de novetat als seus arguments. S’ha intentat amb els trets físics, amb l’edat i amb la professió. Sens dubte, un forense es troba prou a prop del crim per a ser creïble i alhora prou enfora per a introduir aquest element de distanciament que li dona molta més llibertat. Un investigador privat o un policia han de passar per l’adreçador del motlle que imposa el gènere. Un forense, no.

Dit això, aquesta novel·la presenta un element innovador més, sens dubte el més interessant de la proposta. Tot aprofitant elements d’una novel·la anterior que no esmentarem perquè l’editorial tampoc no ho fa, Banville tiba personatges i situacions per situar-los en un altre punt d’atracció. I això amb la novetat que, a diferència d’altres novel·les del gènere, el protagonista no apareix gaire més d’un trenta per cent de la narració. Diguem que fa de catalitzador argumental. Està de vacances i per casualitat, li sembla descobrir una persona que ja coneixia i que, de cap de les maneres, podia estar on ell la veu. A partir d’aquí seguim una trama que va avançant en paral·lel, per l’acció de diversos personatges. Secrets del passat, corrupció política, crims amagats, tot en la pacífica Irlanda que, de les mans de Banville, tant s’assembla als estereotips que ens han arribat des de la seva odiada/estimada Anglaterra.

Per sort, a Quirke a Sant Sebastià, més que la trama argumental en si, és molt interessant la construcció i desenvolupament dels personatges principals. Per exemple, l’aproximació a la personalitat de l’assassí (“A en Terry Tice li agradava matar gent…”, comença la novel·la). L’acció passa curiosament a un Sant Sebastià suposadament dels anys cinquanta (Banville no ajuda gaire a situar-ho) que és escrutat per Quirke i la seva dona com si fos una mena de zoo humà, des de fora i amb prejudicis. Prejudicis per part seva i de tots els irlandesos que van apareixent a la novel·la i passen per la ciutat: Tots esperen trobar-se el País Basc com si fos Andalusia. Suposo que ens passaria igual si anéssim de vacances a Irlanda: Parlaríem d’estereotips i faríem quatre comentaris intranscendents sobre que estrany que és l’idioma irlandès.