Al llarg d’aquestes setmanes el torrent de la Guineu ha exercit de guia mentre descendia per les terres del Guinardó. La seva altra gran petjada és la condició fronterera, separant els antics pobles de Sant Martí i Sant Andreu.
Al darrer lliurament vam caminar per un barri minúscul de tres, com a molt quatre carrers: Sant Pere, Pare Roldós, Santa Joaquima de Vedruna i Bernat Fenollar, pòquer religiós. L’altra nit mirava mapes abans d’anar a dormir, un hàbit ben recomanable; a un mapa de 1930 Vedruna s’anomenava Verdura, i bé, tothom té dret a equivocar-se, però si ens situàrem just aquells anys i creuéssim el passeig de Maragall veuríem una masia amb moltes hectàrees i un nom ben curiós: Can Berdura, enquadrada segons les fonts entre el carrer de Campo Florido i el de Puerto Príncipe.
La propietat es delimitava per la Guineu, la carretera de Barcelona a Sant Andreu, avui Concepció Arenal, i un nucli identificable de la barriada dels indians, clau per a poder analitzar fil per randa les parcel·les rurals, abans ben repartides mitjançant contractes de parceria; la descomposició d’aquest univers agrícola s’enceta vora 1910, quan un document de l’Ajuntament, és d’una de les teories d’origen, recollí la proposta d’atorgar al nomenclàtor un assortir de noms americans, si bé altres atribueixen el fet al retorn dels indians després del Desastre de 1898, i fins i tot l’arribada d’un d’ells, sol, fundacional. La urbanització total prengué volada el 1928, després de la mort de Martí Berdura i Crusents. D’aquesta immensitat només queda el seu record a la denominació d’un passatge, més aviat poc o gens rellevant.
Dins d’aquesta recerca als planisferis, l’assumpte de Verdura, Vedruna i Can Berdura no sona a casualitat i mostraria com tot l’entorn es connectava per enllaços ben subtils. D’aquesta manera, el barri ignorat degué ser un lloc privilegiat abans de la irrupció del passeig de Maragall per ser veí directe de dues quintes amb molta solera, el rierol sempre protagonista i la carretera d’Horta, rebatejada com Garrotxa a l’únic tram supervivent dels voltants. A més a més, aquest nexe de la b alta amb la baixa podria donar-nos a entendre l’hegemonia de Can Berdura a la zona, amb Can Vintró a un rang secundari per a configurar-la.
Amb tot aquest passat només insinuat a la forma, al nostre segle la preeminència és per la plaça Maragall. Una de les seves característiques més notòries és la seva divisió en dos sectors, causada pel desaparegut tramvia i el passeig d’idèntic cognom, record a l’avi d’en Pasqual, el poeta Joan. Comparteix aquest tarannà amb les places de Letamendi, Urquinaona i la Rovira de Gràcia. La cara del Guinardó, amb la sortida del passatge de Bernat Fenollar, és de sorra i té un aspecte lluminós i popular, mentre la del Congrés presumeix de més vegetació, una patuleia de mobiliari urbana i atresora molts bars. La seva endreçada anarquia, la separació de la seva juntura pel passeig de Maragall i fins i tot la seva morfologia deuen provocar a molts vianants la sensació de no trobar-se a cap plaça.
La bretxa del limes mai ha deixat d’enviar senyals. Aquesta és una de tantes, imperceptibles i imperatives.
Aquesta fractura és molt especial, doncs malgrat voler-ho, l’àgora mai podrà unir-se, víctima del joc fronterer de la Guineu; el seu trajecte pot llegir-se al segment al costat dels Indians, on uns pilons marquen la seva senda cap a un passatge extraordinari, discorrent a la seva vora, a la fi encaminat cap a la Meridiana.
Aquesta travessia es diu d’Artemis des de maig el 1941, si bé una de les seves cases té a la façana la data de 1932, tret de sortida per a la resta, segons el cadastre datades l’any 1934. Així, durant gairebé una dècada fou un lloc sense nom, i per això mateix els veïns l’apel·laren de les magnòlies, el seu símbol, tan perfecte com per a generar una inigualable simetria arbrada, impecable pels amants de la fotografia i conseqüència de tanta abundància de líquid element.
L’elecció de la deessa durant la immediata postguerra és una raresa sense cap ni peus, envoltada com es troba de topografies ultramarines a la seva esquerra i d’una altisonant espanyolitat entre topònims com Biscaia, herois conqueridors com Juan de Garay i episodis mitificats com Las Navas de Tolosa, sense ometre a Garcilaso, abans dedicada a Garcilaso i en essència la carretera d’Horta a la Sagrera, una altra d’aquestes vies fonamentals abans i dissimulades al present per l’acumulació d’asfalt i habitatges.
Artemis té poc, una línia recta impecable, silenciosa malgrat l’abundant trànsit motoritzat a la seva rodalia. La seva discreció, quallada durant dècades, només es trencà amb els anys 70, quan al seu número 27 volgué dinamitar les nits el Pub/Discoteca Sileno, ambiciós, amb anuncis al diari i una clara incitació a la borratxera tot identificant-se amb el pare adoptiu de Dionís. Així, la mitologia corria per partida doble i francament oposada: les hores de llum s’omplien de tranquil·litat arcaica, les nocturnes enfocaven tan sols un portal, més notori per haver-se de construir a principis dels seixanta, en veritat horrible, bressol del soroll i els vòmits a la vorera.
No he pogut recollir informació sobre com era l’ambient d’aquest forat negre dins d’un mar de pau. El passatge d’Artemis imanta els ulls del passejant, com si fos una illa enganxada i no s’hagués adonat d’aquesta agressió. Molts s’hi haurien d’endinsar, pràctica tampoc gaire efectuada pels residents propers, partidaris d’anar per feina tot navegant per avingudes amples i diàfanes, desaprofitant-se una drecera a assaborir amb lentitud, i si hi ha pressa tampoc és un problema, dons com hem dit escurça les rutes. El seu inici a plaça de Maragall amb Olesa, la designada pel Franquisme per a succeir al poeta Boscán, i la seva conclusió a Juan de Garay desperten del somni. Olesa condueix a la Meridiana amb ziga-zagues molt sibil·lines. Juan de Garay es configura en aquests metres com un exabrupte, i si fos un cotxe semblaria a punt de patir un accident, de nou per l’empenta del torrent de la Guineu. Ambdós són normalitats amb l’heterodòxia d’un terreny que no acata el tiralínies oficial. En canvi, el passatge Artemis és limbe, quelcom arquetípic a molts passats al confí d’una barriada a l’altra, com si fos una porta cap a una altra dimensió, i per això mateix creditor d’un estil inimitable. No té res i ho té tot. Després de travessar-lo és recomanable mirar enrere per a cerciorar-se de la seva realitat, o pessigar-se ben fort. Les magnòlies són l’esquer per a ingressar a un interval embruixat, comprensible al ser Artemis una catifa vermella entre una fase i una altra del paisatge, d’aquí la seva potència quan ens transporta, coronada per l’homogeneïtat de la bellesa.
Catalunya Plural, 2024 
