El moviment LGBTI viu segrestat per la urgència. No és per menys, en veure les noticies preocupants que ens han arribat les últimes setmanes: agressions LGBTI-fòbiques de tot tipus i, fins i tot, un assassinat homòfob que ha sacsejat les nostres societats i ha generat hores i hores a les tertúlies sobre què és i què no és homofòbia, mentre l’activisme debatia sobre quina era la millor manera de fer-li front a l’LGBTI-fòbia. Alhora, vivim la urgència del reconeixement dels drets de les persones trans, materialitzat en el debat al voltant de l’aprovació de la llei trans i de drets LGBTI, amb els seus encerts i les seves mancances.
Davant d’aquestes urgències, alguns col·lectius ho han confiat tot a l’acció legislativa. Sembla que amb l’aprovació de la llei trans ja no hi haurà pas patiment en el col·lectiu trans i la autodeterminació de gènere serà una realitat, independentment de qui siguis i d’on vinguis. Això evidentment és tan fals com que amb la llei del matrimoni igualitari es va arribar a la plena igualtat LGBTI o amb la llei catalana 11/2014 contra l’LGBTI-fòbia es va erradicar tota violència vers les persones LGBTI. Les lleis LGBTI, igual que les lleis contra les violències que pateixen les dones, estan pensades des de determinats espais, determinades classes socials i sovint els legisladors i legisladores tenen al cap una idea concreta de dona o persona LGBTI, amb una extracció socioeconòmica determinada. Un clar exemple el trobem a la mateixa llei trans aprovada pel Consell de Ministres, que oblida les persones migrades, en part degut al bloqueig que suposa la llei d’estrangeria. Per tant, com resoldrà els problemes de la comunitat trans migrada i precària del Raval el fet que les persones amb ciutadania espanyola puguin modificar una casella del DNI? Aquesta problemàtica l’ha assenyalada recentment l’activista trans Dean Spade en una entrevista, quan hi diu que “hem d’evitar lleis que siguin només simbòliques, que no ofereixin ajudes, que només serveixin per a persones d’alt estatus o que ho tinguin més fàcil, que és el que fan la majoria de lleis”. L’activista nord-americà conclou que “hem de pensar solucions que vagin més enllà de tenir la paraula ‘trans’” — o LGBTI, afegeixo jo — “escrita en elles”.
Amb tot això no vull dir que no sigui un gran pas una llei que faciliti la burocràcia a les persones trans i prohibeixi les teràpies de conversió de l’homosexualitat i les cirurgies de reassignació a nadons intersex. De fet, és un avanç enorme. Però hi ha una LGBTI-fòbia que no es veu, que és més quotidiana i menys tangible i que constitueix l’altra agenda urgent per al col·lectiu LGBTI. Vivim en un país on 1 de cada 10 dones trans han experimentat el sensellarisme. Les causes són moltes, però les principals són el rebuig familiar i la LGBTI-fòbia dels arrendadors d’habitatges. Al costat d’aquesta dada, penso també en tots els joves LGBTI que han viscut un any i mig de pandèmia obligats a passar a conviure amb pares que no els respecten, privats d’espais de socialització segurs degut a l’emergència sanitària i les terribles conseqüències que això hagi pogut tenir en la salut mental d’aquesta part de la població. Aquesta és la LGBTI-fòbia menys visible, la que no obre informatius, però que té a veure amb qüestions estructurals. La que provoca les altes taxes d’atur de persones trans o que el 72% de les persones LGBTI tornin a l’armari en el seu entorn laboral per por a acabar acomiadats.
Per això, des de fa un any, un sector de l’activisme LGBTI reclamem una altra agenda urgent pel col·lectiu LGBTI, en aliança amb col·lectius socials, sindicats i xarxes com la Xarxa Renda Bàsica. Reclamem una agenda de transformació, que garanteixi la supervivència de tot el col·lectiu i de tota la societat, sense deixar a ningú enrere. És una agenda menys identitària, però que recull el fil de les primeres protestes LGBTI quan per la Rambla un grup de dones trans portaven la pancarta “nosaltres no tenim por, nosaltres som”. Aquest “ser”, aquesta existència, només és possible si garantim les necessitats materials de totes les persones LGBTI i, per descomptat, de tota la resta de persones precàries d’aquest món. Per això propostes com les d’una Renda Bàsica Universal des d’una perspectiva de redistribució de la riquesa, sense que aquesta suposi retallar altres drets i a la qual tothom hi tingui accés és una mesura amb una capacitat de transformació enorme pel col·lectiu LGBTI. El desenvolupament d’una Renda Bàsica d’aquestes característiques suposaria una eina per treure de la precarietat a moltes persones trans, per empoderar les persones LGBTI i que no hagin de tornar als armaris per por a perdre el sou i, acompanyada d’altres polítiques de garantia d’habitatge, posaria eines per no haver de patir situacions de LGBTI-fòbia dins la llar.
Evidentment, la RBU no és una vareta màgica que acabi amb tots els problemes, però sí una part d’una agenda emancipatòria més amplia per acabar amb tota aquesta LGBTI-fòbia que no es veu. Una altra agenda urgent, que inclou també la regularització de totes les persones migrades i el fi de la llei d’estrangeria, polítiques que facin de l’habitatge un dret real, la reducció de la jornada laboral i la garantia del dret a cuidar i ser cuidat en condicions de dignitat. Només així podrem construir societats més lliures per a tothom.
Catalunya Plural, 2024 
