“Menges plàstic. T’enverines cada dia”, “Si la terra menja plàstic, tu també”, “Quan beus aigua t’omples de microplàstics”, “Menges petroli”, són frases que criden l’atenció als visitants de la Fira de Biocultura celebrada recentment a Barcelona. Impacten tant com les imatges que les contenen, presentades a l’estand de Justícia Alimentària, juntament amb l’informe “Plastívors“, publicat per aquesta organització i “Amigos de la Tierra“. En aquest informe s’exposa l’alarmant contaminació per microplàstics en el mitjà terrestre i el seu greu impacte en la nostra alimentació, salut i ecosistemes. Les pràctiques del lobby plàstic i les propostes per a revertir la problemàtica actual també es plasmen en aquest document.
Actualment estem envoltats de plàstic. Està a la base de la cultura d’usar i llençar, motor de la societat de consum. La presència de microplàstics als oceans compta amb importants estudis científics; no obstant això és gairebé desconegut que la contaminació microplàstica a la terra podria ser fins a 23 vegades major que a l’oceà i que aproximadament el 80% de la contaminació per microplàstics a l’oceà prové de la terra.
Origen i destí de les partícules plàstiques
L’origen del plàstic és el petroli. Tal com apunta l’informe “Plastívors“, el 99% dels plàstics provenen dels combustibles fòssils. La seva història va començar cap a 1950 quan es va descobrir que es podia produir PVC (clorur de polivinil) a partir d’un producte de rebuig de la indústria petroquímica, i aquesta el va convertir en una font de beneficis. Des de llavors, el desenvolupament dels plàstics ha estat exponencial, ja que els additius –molts d’ells tòxics- que s’afegeixen al procés de producció fan possible una infinitat d’usos, des de roba, fitosanitaris, cosmètics, detergents, envasos, fins a pintures.
“Tota la cadena alimentària és dependent del petroli, recurs que s’està acabant i que es va encarint”, assenyalava el director de Justícia Alimentària Javier Guzmán, a la xerrada “L’ingredient més tòxic de la nostra alimentació” que va oferir als assistents de Biocultura. El sector que més consum de plàstics presenta actualment és l’agroalimentari, un 25% del total. Per exemple, en agricultura s’utilitza per a hivernacles, túnels de cultiu i sistemes de reg. “Som el segon país del món (només superat per la Xina) en superfície agrícola en hivernacle, destacant la regió d’Almeria”, evidència Guzmán. En el processament, emmagatzematge i distribució d’aliments també s’utilitza el plàstic en forma d’envasos, embolcalls, embalatges entre d’altres. Tan sols en l’Estat espanyol es produeixen més de 220.000 tones anuals en l’activitat agrícola i ramadera. Aquesta xifra transformada en bosses de plàstic correspondrien a 40.000 milions d’elles, que esteses en el sòl ocuparien una quarta part de la superfície de Catalunya.
L’informe “Plastívors” delata que la major porta d’entrada de microplàstics als sòls agraris prové dels de l’ús dels llots de les depuradores d’aigües residuals en els quals es retenen més del 90% dels microplàstics. Aquest tipus de llots es venen i utilitzen per a la fabricació de fertilitzants dels nostres camps, un destí desconegut per la majoria de la societat. En l’Estat espanyol, segons dades del Registre Nacional de Llots, el 80% dels llots generats es destina a l’ús agrícola. D’aquesta manera, els sòls agraris es converteixen en un gran receptor de microplàstics, on les partícules més petites s’ha demostrat que són absorbides per la planta, entrant doncs en la cadena d’alimentació.
Interessos ocults
Malgrat que la indústria del plàstic reconeix que la contaminació plàstica és un problema a nivell mundial, l’estratègia empresarial passa la responsabilitat a les persones de manera individual, impulsant el reciclatge com a solució amb campanyes publicitàries de conscienciació. Així desvien l’atenció de l’arrel del problema: un model de negoci basat a inundar el mercat de productes plàstics. Aquesta és la seva estratègia pública de “rentada verda” (greenwashing). En paral·lel, les empreses i les seves associacions intensifiquen els seus esforços per a retardar, afeblir o enfonsar qualsevol intent d’avanç legislatiu encaminat a reduir la producció de plàstics i a establir obligacions per a les empreses en matèria de reducció o gestió de residus. Un exemple clar és que mentre en països africans com el Marroc, Somàlia, Ruanda i Mauritània –aquest últim amb multes i fins a penes de presó– ja han prohibit les bosses de plàstic des de fa anys, als països occidentals no avança la legislació per la influència del lobby plàstic. “A Europa és on estan les grans empreses relacionades amb el plàstic, les quals pressionen perquè les lleis siguin inamovibles. Sense el plàstic, les envasadores, indústries petrolieres i grans cadenes d’alimentació, tenen qüestionada la seva supervivència”, declara Guzmán.
A l’informe “Plastívors” es visibilitza l’entramat del lobby empresarial. El sector dels hidrocarburs i de la indústria química estan estretament interconnectats; també amb les empreses envasadores -que comercialitzen els seus productes en envasos de plàstic- i amb els supermercats. El sistema d’un sol ús és part estructural del seu model de negoci.
Les empreses productores d’envasos tenen l’obligació de gestionar els que surten al mercat per a poder ser recuperats. Mentre a molts països d’Europa aquest cicle s’ha gestionat a partir d’iniciatives tipus SDDR (Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn d’envasos), Espanya ha traslladat aquesta “responsabilitat pròpia del productor” a un SIG (Sistema Integrat de Gestió) a canvi del pagament d’una taxa o punt verd per part dels productors. El sistema s’ha atorgat a Ecoembes (Embalatges España S.A.), empresa creada i dirigida per les corporacions, grups i associacions d’empreses relacionades amb els envasos d’un sol ús. Ecoembes promou el reciclatge com la solució a la gestió dels residus d’envasos, malgrat que s’ha demostrat ineficaç a Espanya, i s’oposa fermament a qualsevol altre sistema enfocat a la reducció i reutilització d’envasos, com el SDDR. Recerques internacionals i organitzacions com ara Ecologistes en Acció i Greenpeace han desvetllat, denunciat (#EcoembesMiente!) i realitzat accions d’incidència política respecte de les falsedats sobre el reciclatge –que inclouen manipulació de xifres– i sobre el gran negoci que té muntat. Aquest lobby d’empreses que forma Ecoembes pressiona perquè res canviï, perquè les seves xifres de negoci no es ressentin, mentre financen xerrades d’educació ambiental en centres educatius, així com instal·len màquines “RECICLOS“ que recompensen per dipositar llaunes i ampolles, per exemple en les estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Una rentada de cara que emmascara un gran negoci.
Impactes a la nostra salut, ambientals i socials
Els plàstics són una de les majors amenaces per a la vida, per la seva dispersió a nivell mundial, toxicitat i durabilitat, ja que en convertir-se en residus perduren desenes o centenars d’anys. Els micro i nanoplàstics (partícules plàstiques de grandària inferior a 1 mm) entren en contacte amb l’ésser humà a través del que ingerim, de la pell i també de l’aire que respirem. “Les incineradores no són en absolut una solució, perquè el que es fa és repartir la contaminació plàstica per l’aire: aquests residus els estem respirant cada dia. Som partidaris de tancar-les, perquè existeixen altres solucions abans que incinerar”, reclama Guzmán. A Barcelona, existeix l’exemple de la Coordinadora Veïnal Metropolitana Airenet que porta anys denunciant davant la fiscalia els efectes negatius en la salut causats per l’activitat de la planta incineradora TERSA de Sant Adrià del Besòs. Ha aconseguit que es faci una auditoria a TERSA, a més que el CSIC elaborés un estudi sobre la contaminació atmosfèrica i l’Agència de Salut Pública confeccionés un informe sobre el risc de mortalitat associat a la proximitat d’aquesta incineradora.
L’informe “Plastívors” manifesta que hi ha més de 4.000 substàncies químiques associades als plàstics, entre les quals es troben substàncies tòxiques, persistents i bioacumulatives amb efectes perjudicials per a la salut i per al medi ambient. Les més preocupants són els tòxics que interfereixen amb el nostre sistema endocrí alterant l’equilibri hormonal, que és el responsable de regular el nostre organisme, el seu desenvolupament, metabolisme i reproducció. Això causa problemes en el propi desenvolupament, fertilitat, sistema neurològic i immunològic. Els nanoplàstics arriben fins i tot a interaccionar amb el nucli cel·lular que conté la nostra informació genètica. I no cal deixar de nomenar diverses malalties associades a aquestes substàncies contaminants com el càncer. Tot això no surt a la llum pública. “Els riscos alimentaris i les malalties que provoquen en la nostra salut queden en un segon pla”, denúncia Guzmán.
“Ingerim l’equivalent al pes d’una targeta de crèdit a la setmana (5 g) de plàstic involuntàriament, que són al voltant de 2.000 petites peces de plàstic”, alerten des de les organitzacions Amics de la Terra i Justícia Alimentària.
També es destaca en la recerca “Plastívors” com el plàstic indirectament va contra els acords internacionals que busquen la justícia social i ambiental. En l’activitat extractiva es genera un impacte en les comunitats locals, doncs les empreses petrolieres depenen del terreny del qual extreuen la matèria primera, generant conflictes. Vulneren els drets econòmics, socials, culturals, i fins i tot drets laborals (condicions de semiesclavitud), impedint aconseguir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’Agenda 2030. Addicionalment la contribució de la indústria plàstica al canvi climàtic, és d’entre un 30-40% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, sent un obstacle per a complir l’Acord de París en el context d’emergència climàtica.
Mentre a occident es fabrica cada dia més plàstic, quan acaba la seva vida útil s’exporta com a residu. S’externalitzen els seus impactes, que recauen en la salut de les persones i en els ecosistemes de les regions més desfavorides. “Des d’Occident estem dispersant les nostres escombraries pel Món. S’hauria d’acabar l’exportació de plàstics, inclòs el tràfic il·legal. Són Estats febles on existeixen buits legals, no hi ha molt de control i reben pressió dels països occidentals”, evidència Guzmán. L’organització Justícia Alimentària, que ell dirigeix, és partidària de donar suport a les organitzacions de països del Sud perquè comencin també a reduir el plàstic. Actualment realitza campanyes de sensibilització sobre el tema en Centre Amèrica, dins dels seus projectes de cooperació Internacional.
Propostes i accions
Les organitzacions de Justícia Alimentària i Amics de la Terra no es limiten a informar la societat i realitzar campanyes de sensibilització i denúncia, sinó que també alerten de la necessitat d’actuar i llancen propostes per a “desplastificar” la nostra vida, alhora que pressionen als governs per a aconseguir canvis. Des que van llançar la campanya “Plastívors” el mes de febrer, han contactat amb Ajuntaments i amb el Govern. “La relació de microplàstics amb l’agricultura és un tema molt nou a nivell mundial. Treballem la problemàtica amb diversos col·lectius, la donem a conèixer als polítics i fem arribar les propostes”, declara Guzmán.
Un exemple de les seves accions és la incidència política sobre la Llei de Residus-que el govern està negociant actualment-, exigint mesures per a reduir de manera dràstica la quantitat i toxicitat dels plàstics que es posen al mercat i assegurar que les empreses que produeixen i distribueixen plàstic assumeixin la seva responsabilitat en la prevenció i gestió dels residus que generen. També suggereixen actualitzar la normativa vigent sobre els usos de llots de depuradora per a evitar la contaminació dels ecosistemes per microplàstics, per exemple mitjançant la instal·lació de sistemes de filtrat adequats per a les aigües residuals.
Paral·lelament, exposen propostes locals per a desplastificar: aposten per cadenes de subministrament al consumidor més curtes que facilitin aliments de proximitat, ecològics i sense envasos o que siguin reutilitzables en cas de ser imprescindibles. També destaquen l’impuls a la implantació del SDDR (Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn d’envasos), mitjançant la realització de projectes a nivell local que serveixin com a projectes pilot per a provar i difondre després els resultats. “EL SDDR implementat de manera extensiva en altres països europeus s’està deixant de costat en l’actualització de la Llei de Residus espanyola. Estem pressionant perquè s’inclogui“, exposa Guzmán.
Mesures com impulsar la reducció d’envasos i embalatges en la compra pública, i promoure els menús sostenibles i ecològics en els centres educatius de titularitat pública, són altres propostes que queden reflectides en l’informe. Així mateix es posen de manifest exemples d’avanços ja aconseguits: a Barcelona al 2019 es va aprovar un plec de condicions per a l’adjudicació del servei de menjador en escoles infantils municipals que incloïa l’obligatorietat de servir aliments ecològics.
Aquestes alternatives van de la mà amb la reducció de plàstics a l’origen, és a dir, disminuint la seva producció. El fracàs del reciclatge queda constatat a partir de les següents xifres: a l’Estat espanyol el 80% dels envasos acaba en abocadors, incinerats o rebutjats en el medi ambient, i només es recicla una tercera part del residu plàstic generat a la UE. “És urgent canviar la prioritat que proclamen les empreses: RECICLAR. El primer és REDUIR, i com última opció reciclar, tal com exposa la consolidada campanya internacional de les “3R” (Reduir, Reutilitzar i Reciclar)”, explicita Guzmán.
Les organitzacions i recerques citades al llarg del text coincideixen que és necessari un canvi de legislació i que el reciclatge no és la solució al problema dels residus. Apunten que només una política enfocada a la reducció i en segon terme la reutilització dels envasos, disminuiria substancialment l’actual malbaratament d’energia i recursos, així com reduiria la contaminació del planeta que actualment creix a un ritme catastròfic.
Justícia Alimentària denúncia el model agroindustrial basat en la producció intensiva d’aliments i en un sistema de comercialització monopolitzat per unes poques transnacionals. Aquest model de producció, comercialització i consum d’aliments promou la desaparició de l’agricultura familiar, eleva el nivell de contaminació amb agroquímics, ajuda a accelerar el canvi climàtic i a fer desaparèixer la biodiversitat agrària. Realitza campanyes de denúncia i incidència política per a aconseguir canvis a favor de la sobirania alimentària.
Catalunya Plural, 2024 
