Quan un emprén una investigació gairebé sempre hi ha buits, i els pots afrontar diversament, perquè sempre hi ha diverses possibilitats. La primera i més lògica és pensar a recuperar-los per a omplir-los. La segona és obsessionar-se, poc aconsellable, i la tercera exercir la posició del cínic amant de conformar-se, quelcom nefast al món dels estudis urbans, on no n’hi ha prou donar amb les minúcies significants al ser necessari esmicolar-les fins al límit.
En aquest sentit demano disculpes per la meva escassa precisió de la setmana anterior amb el passatge d’Artemis, si bé l’esmenaré aquesta setmana a diferència dels meus antecessors, tan ganduls com per a no consultar ni la versió digital de l’Arxiu Municipal, perdonin la rima, de Barcelona.
Posem-nos en antecedents. El dijous passat informava de com el passatge Artemis té una façana de 1932, indici d’un inici, si bé si som coherents aquestes dates mai són les del principi de la construcció, més aviat indiquen el seu punt final. La unitat de la travessia, excepte algun desastre del Desarrollisme franquista, convidava a dues opcions ben diàfanes elementals estimat Watson: bé la decisió d’un propietari dels terrenys, content d’efectuar permutes u operacions favorables per a delimitar les seves hectàrees al costat del torrent de la Guineu, bé una carambola propicia per a distints focus d’interès a partir de l’urbanisme, amb l’Ajuntament a la tribuna de tot l’entrellat.
La segona és la correcta. Oh, he avançat esdeveniments. Els meus dubtes s’incrementaren després de rebre un llibre meravellós, Barcelona vista des del cel (Lunwerg, 2002), on, com sempre, el barri del Guinardó i voltants és fractura, en aquest cas a una presa aèria de 1947, ben útil perquè, com és comprensible, la ciutat no podia haver canviat gaire després de la Guerra Civil.
A la mateixa s’aprecia molt bé una sospita. Durant la pandèmia extrema, al meu vocabulari el primer confinament, anava a un forn del passeig Maragall a la seva cantonada amb Navas. Com no podia caminar gaire més per por a una multa baixava un xic i contemplava meravellat la casa del número 364 de l’avinguda dedicada a aquesta batalla de la Reconquesta, un habitatge senzilla, amb aquell encant propi de la modèstia de les barriades de la perifèria.
A la vista es pot valorar com aquest sector de Navas i el passatge d’Artemis constitueixen una unitat, i no és pas d’estranyar, entre altres coses perquè el passeig cap a la Meridiana fou un llarg procés, culminat amb lentitud durant dècades. Aquest tram era el seu debut cap avall, i la casa en qüestió segons el cadastre és de 1935. Bingo, sí, però manquen altres detallats.
El passatge d’Artemis s’ubica entre el carrer d’Olesa, als documents de l’época O, i Juan de Garay. L’abril de 1931, qui sap si abans o després de la proclamació republicana, els plans denominen la plaça Maragall com la del Marqués de Magaz, relatiu al vicepresident del Dictador Primo de Rivera entre 1923 i 1925 i gentilhome de cambra del rei Alfons XIII.
La dada és un símbol d’un temps. A nosaltres ens interessa el passatge. El 26 de gener de 1933 un paràgraf de la Gaseta Municipal, republicana i en català, concedeix a Pere Mach, president i representant legal de la cooperativa per a la construcció de cases barates per a funcionaris públics, permís per a edificar vint-i-sis cases a un passatge emplaçat entre el carrer O, no deixa de resultar curiós veure’l a molts planisferis anteriors com de Juan Boscán, i Juan de Garay.
Hem donat amb l’enigma. Els immobles disposaven de despatx, sala, un passadís a tall de recepció, dormitoris, menjador, cuina, galeria i lavabo. Els blocs de l’esquerra, de canònica planta i pis, donaven a Navas, amb el Torrent de la Guineu enmig d’ambdós carrers, mentre a la dreta s’observa poca activitat edilícia a Lope de Vega, després del conflicte rebatejada com Biscaia.
Moltes vegades he pensat en com l’imaginari barceloní és d’una perversió absoluta. Privilegiant el Modernisme per sobre de qualsevol altre període s’omet la transcendència dels anys vint com a pilar expansiu urbà, potser per allò de no valorar legislacions, en realitat la primera llei de Cases Barates és de 1911, consolidades durant una Dictadura, res anòmal si atenem a l’increment poblacional durant aquella dècada.
Les cases barates dels antics pobles del Pla són una constant. A Font d’en Fargues, el mateix Guinardó i Can Baró en tenim de periodistes. A Vallbona, a recuperar des de la pedagogia urbana, n’hi ha de carters, i a la Font de la Guatlla, poden consultar l’article i la meva descoberta en aquest mateix diari, donem amb unes bellíssimes d’empleats municipals al carrer de la Font Florida. La seva autoria correspon a Josep Maria Martino Arroyo, especialista en el model britànic de la ciutat jardí.
Les d’Artemis duen la firma de Joan Ventura de qui, després de realitzar algunes recerques, només he pogut esbrinar la seva feina com a mestre d’obres a un panteó del Doctor Turell al cementiri de Sarrià. Així, almenys puc dipositar un misteri per a futurs barcelonautes, fins i tot per a servidor, perquè quan em capfico amb quelcom sóc massa pesat.
La conclusió a tot aquest embolic pot resumir-se de la següent manera. A finals dels anys vint, quan es configura tot l’entorn i abandona el seu aire rural a marxes ben forçades, l’administració va percebre la vital necessitat de dotar a Navas de Tolosa d’un començament com déu mana. La situació de l’indret i els seus voltants no impedia, amb l’afegit de tapar el curs del torrent de la Guineu a la superfície, el naixement d’un passatge, coronat com de les magnòlies fins a la primavera de 1941, quan, finalment, la deessa Artemis s’acomodà al racó.
Poc abans de la Guerra, el 20 de gener de 1936, la nostra amiga la Gaseta Municipal atorgà a Pere Mach l’exempció dels drets de permís per a la instal·lació del subministrament de gas. Tot romangué en ordre, i així servidor almenys ha pogut explicar la història d’aquest lloc sense gaire relat, només bellesa i delit pels dons de l’aigua i el paisatge.
Catalunya Plural, 2024 
