La financerització és l’estratègia usada pel poder financer per apoderar-se del control de bona part del mercat de l’habitatge espanyol. Cal entendre-la com la utilització dels mètodes del mercat financer en el sector immobiliari. Mètodes basats en l’endeutament, l’ús de paradisos fiscals i les apostes en els mercats, resultat de l’expansió del capitalisme neoliberal i la seva propensió a la mercantilització de totes les esferes de la vida. Això afavoreix al sector privat apropiar-se de l’habitatge i transformar-la en un producte.
La transformació completa de l’habitatge en béns, no sols una mercaderia en els mercats immobiliaris, sinó també en els mercats financers, permet l’especulació i la reducció de la funció social de l’habitatge, com una necessitat social essencial i un dret humà fonamental.
El sistema financer, les elits, els inversors immobiliaris, es tornen cada dia més rics, mentre les desigualtats creixen. Les execucions hipotecàries i els desnonaments augmenten a mesura que disminueixen els salaris, creix el deute familiar, apugen els preus i l’habitatge es privatitza amb fons d’inversió. L’habitatge s’usa per a generar guanys, sense importar el mal causat per la violació de drets humans.
Catorze anys després, les conseqüències de la crisi financera de 2007-2008 continuen colpejant a la ciutadania. Prenent com a referència les dades de l’INE, relatius a la mitjana de persones per llar, el cost, de moment, han estat més d’1.700.000 persones desnonades. Els informes trimestrals Efecte de la Crisi en els òrgans judicials del CGPJ, mostren clarament com la corba dels desnonaments es manté malgrat un suposat descens. Descens que no és més que la suspensió temporal de milers d’execucions hipotecàries a l’espera d’una resolució per part del Tribunal Suprem, referent a les clàusules abusives i el venciment anticipat. Així i tot, en el període 2020-2021, en plena pandèmia per la COVID-19, han augmentat com feia anys que no ho feien, les execucions hipotecàries (27,4% en 2020) i els desnonaments derivats d’elles (6,5% 1r trimestre 2021).
Xifres aterridores, que han provocat desenes de suïcidis per desesperació, els dos últims recentment. La bombolla del preu dels lloguers, en aquest mateix període, ha provocat el 71,7% sobre el total dels desnonaments. Sobre dades no registrades en els jutjats, per tant, no contemplats en les xifres oficials, un estudi recent alerta que la meitat de les mudances en pisos de lloguer, en l’àrea metropolitana de Barcelona, són desnonaments invisibles.
Malgrat el preu humà a pagar, ni l’estat d’alarma, ni la crisi sanitària, han aconseguit que el Govern de coalició progressista posi fi a aquesta sagnia social. L’únic ”avanç” durant disset mesos de pandèmia, ha estat un escut social insuficient que ha mostrat la seva ineficàcia al preu de 40.367 desnonaments. Un escut social, prorrogat la setmana passada fins al 31 d’octubre sense afegir cap millora que solucions els errors comesos.
El Decret antidesnonaments continua donant l’esquena, amb uns criteris d’accés molt estrictes i burocratitzats, a famílies que sobreviuen en l’economia submergida, sense contracte laboral, persones en situació administrativa irregular… Per no parlar de la lliure interpretació a la qual és sotmès per alguns jutges que decideixen obviar l’informe de serveis socials i seguir amb el desnonament. S’està deixant enrere al sector més vulnerable de la societat, al mateix temps que el PSOE contempla compensacions als grans propietaris i Pedro Sánchez es reuneix amb els fons voltor per a tranquil·litzar-los.
Amb una mitjana de 122 desnonaments diaris i una previsió de 79.000 per venir, estem a les portes de superar el pic més gran produït el 2012 (70.257). No hi ha millor forma per a no repetir la part més fosca del nostre passat recent, que superar-la.
Com hem arribat a això?
En 2007, el 87% de la població de l’Estat espanyol accedia a un habitatge en règim de propietat. Una cosa totalment anòmala en la resta de països europeus. Però no sempre va anar així. En 1950, el 51% de la població vivia de lloguer, superant el 90% en grans ciutats, com Madrid o Barcelona. El germen d’aquesta mutació el trobem l’any 1957 durant un discurs del primer ministre d’Habitatge de la història espanyola, José Luis Arrese. La frase «volem un país de propietaris, no de proletaris», marcaria el principi rector de la política d’habitatge de finals del franquisme i més enllà.
Alimentar la cultura propietària, durant la dictadura, servia a un doble fi. D’una banda, s’evitaven conflictes que suposaven un autèntic desafiament per al règim, entre l’Estat (propietari dels habitatges socials) i els arrendataris, els treballadors i els sectors populars de la població. D’altra banda, la propietat havia d’actuar com un mecanisme de control social, convertint els esperits insubordinats en individus disciplinats. El mateix Arrese afirmava que «l’home, quan no té llar, s’apodera del carrer i perseguit pel seu mal humor, es torna subversiu, agre i violent».
El 1958, en una entrevista pel diari ABC, Arrese deia que «la missió del Ministeri d’Habitatge és dedicar-se preferentment a ordenar el sòl, planificar els crèdits, distribuir materials, fixar mòduls de construcció, obrint llit a la iniciativa privada, individual o col·lectiva, perquè l’activitat i l’estalvi concorrin a resoldre el nostre problema d’allotjament… el Departament construirà sempre que no ho faci la iniciativa privada». En preguntar-li per la seva concepció idea en matèria d’habitatge, la seva resposta no podia ser més clara: «L’ideal és que cada família sigui propietària d’una llar». El ministre va planejar diverses mesures per a convidar a invertir als promotors: des de subvencions i exempcions tributàries, al subministrament de materials, tramitacions ràpides i avantatjosos crèdits complementaris. Un pla que continua marcant les polítiques d’habitatge actuals.
A la dècada de 1960, l’habitatge entès com un bé de primera necessitat que havia de complir una funció social, va quedar relegada a un segon terme, davant una nova concepció del terme. Més que un bé d’ús, l’habitatge es va anar convertint progressivament en un bé d’inversió. En el trànsit cap a la democràcia la construcció residencial es va erigir en el principal eix del creixement econòmic. Havia nascut l’economia del maó. Comença la festa immobiliària.
Durant les següents dècades, a Espanya es van construir més habitatges que a Alemanya, Itàlia i França juntes. Però aquesta sobreproducció no es va traduir mai en una major accessibilitat. Desmentint el dogma neoliberal, els preus no van deixar d’augmentar. Espanya es va convertir en un dels països europeus amb l’accés a l’habitatge més car.
Gràcies als baixos tipus d’interès i la liberalització del crèdit (que va permetre a bancs i caixes d’estalvi prestar tots els diners que van voler i als qui van voler, amb terminis cada vegada més llargs) es va forjar un model que va facilitar a l’Estat generar la confusió entre el dret a un habitatge i el dret al crèdit. Això va impulsar la propietat privada més enllà dels límits raonables a costa del sobreendeutament d’una bona part de la població. Paral·lelament es permet mantenir milions d’habitatges buits, esperant la seva especulació, sense cap classe de penalització.
El missatge predominant en boca de l’Administració, d’immobiliàries, de promotors, de constructors, d’entitats financeres i de mitjans de comunicació era: “Compra! L’habitatge mai baix de preu, l’habitatge és una inversió segura. No tiris els diners llogant! No paguis per alguna cosa que mai serà teva!”. Mentrestant, el Ministeri d’Economia s’encarregava de polítiques que animaven a la població a endeutar-se: una política fiscal que desgravava únicament la compra, una política de sòl que incentivava l’especulació, una liberalització del lloguer que el desautoritzava com a alternativa real i un parc d’habitatges socials insignificant.
L’arribada al poder del PSOE va donar continuïtat a les polítiques d’habitatge franquistes. L’entrada d’Espanya en la CEE, va venir acompanyada d’una important quantitat de diners que va poder propiciar la reestructuració de les regions industrials, però es va invertir en l’heretat model immobiliari. Seguir amb el mateix model va generar el que és conegut com la segona bombolla immobiliària (1986-1992). Després d’anys de falsa riquesa, Espanya va tornar a la dura realitat postbombolla i a l’enorme dèficit. Sense indústria i bloquejada la construcció, no existia cap model alternatiu que permetés la recuperació. El govern va optar per esperar al nou cicle immobiliari. La tercera i última bombolla de moment, va arribar en 1997 i va durar una dècada fins al seu esclat en la crisi de 2008.
Durant el període 1997-2007, va arribar l’alliberament del sòl per part del Govern d’Aznar. L’entrada de l’Euro abarateix el preu dels diners i facilita el sobreendeutament de particulars i empreses. Ja en temps de Zapatero, la bombolla immobiliària es va convertir políticament i comunicativament en tema tabú. Es normalitza la negació de la seva existència i es va popularitzar l”Espanya va bé’, fins a l’absurd. Recordem l’«és un bon moment per a algú que vulgui comprar un habitatge per a viure o per a una família que vulgui canviar-se de casa» de Beatriz Corredor el setembre de 2008, ja en plena Gran Recessió, Crisi Global i les famílies perdent els seus habitatges condemnats a un deute impagable per a tota la vida.
Després d’anys d’educació i alienació social, en què la hipoteca era senyal d’èxit i símbol d’estatus, al mateix temps que el lloguer era un símptoma de fracàs i inferioritat, el dogma es desmuntava.
Esclata la bombolla i el pitjor està per arribar
400.000 execucions hipotecàries en cinc anys (2008-2012) van ser motius suficients per a desmuntar un relat alimentat durant mig segle. Les conseqüències per a les persones? Nefastes. La resposta política? Increïble per impensable. Nous actors i factors. Ho veurem en el pròxim article, Habitatge ‘Made in Spain’ (II): Emergència crònica.
L’art.47 de la Constitució, mana tot el contrari a l’exposat fins ara, però als diferents governs democràtics que ha tingut Espanya els ha estat igual. La màxima sempre ha estat la mercantilització de l’habitatge per a tenir una gran font d’ingressos per a sectors privats i per a la mateixa Administració. El Dret a l’habitatge queda relegat a l’ostracisme, per molt de mandat constitucional, tractats internacionals o Declaració Universal dels Drets Humans que hi hagi.
Catalunya Plural, 2024 
