Al llarg d’aquestes Barcelones acumulo moltes sensacions forjades pel desgast de les soles… l’observació constant i la posterior, si bé a vegades és a l’inrevés, investigació de les no tan prolífiques fonts. Això em condueix a dos factors: més d’una vegada sento ser el cronista d’una ciutat condemnada a desaparèixer. L’altra és l’alegria de donar als llocs la seva identitat ignorada perquè els hi retorno història i nom.
Som a la Meridiana, una de les fronteres de la capital catalana. Molts dels seus ciutadans, altius i plens de menyspreu, mai s’atreveixen a anar més enllà. A texts antics és curiós remarcar com historiadors venerats, entre ells Huertas i Fabre amb el seu llegendari Tots els barris de Barcelona, navegaren ben poc per aquest fascinant entorn.
Per a trobar dades útils, a més de la consulta d’arxius i hemeroteques, la zona de Navas té la fortuna d’atresorar persones humils, felices per donar el seu coneixement a la ciutadania, entre elles Joan Bargalló Busquet, autor de records i vivències del barri de Navas, o, més recentment, l’impressionant compte de Twitter @Meridiana2021, a qui agraeixo de tot cor l’ajuda per a proporcionar més volada a aquest text.
Deixàrem el nostre seguiment del torrent de la Guineu amb vistes a la boca de metro de Navas, en realitat ajuntant-se a la Meridiana a un tram invisible del carrer Biscaia. Aquest continua després de transitar un passatge desmanegat al costat de les reixes d’un cubiculum on s’acumula brossa, al passat concentrada a la plaça Ferran Reyes, quan no era àgora i l’església felliniana de Sant Joan Bosco menys que una quimera.
Després d’aquesta travessia baixem unes escales i arriba el desastre, simbolitzat per més tanques municipals per a tapar la coneguda pels veïns com a plaça de la Guineu, com indica una placa, mostra de resistència. A l’espai vetat a la mirada s’acumulen els estris de la reforma de la Meridiana, un complet encert, almenys al seu tros de Glòries fins al carrer de la Muntanya.
La resta segueix en construcció. La plaça de la Guineu sempre ha sigut una raresa condicionada pel torrent, a pocs metres creuant-se amb el rec Comtal, clau per a comprendre la relació barcelonina amb el líquid element. Aquest racó visqué imbuït d’un aire rural fins als anys seixanta, quan la urbanització salvatge de la barriada desmuntà aquesta màgica, ben alimentada de flora i fauna.
L’aigua alimentava un pi amb tres branques ben notòries, mentre els habitants dels voltants es reunien al local Casa Nostra per a beure, xerrar o jugar a la ruleta a la cantonada cap a la rambleta de la Guineu, avui un dels romanents del carrer de Bofarull, germà d’un llarg camí, tanmateix vinculat amb allò aqüífer amb sortida al Portal Nou, prossecució pel preciós, podria ser-ho molt més, carrer dels Enamorats i continuació, actualment tallada pel carrer de València, a la via Molinaria. El darrer mohicà d’aquesta podria ser el carrer de l’Arc de Sant Sever.
Frec a frec amb Bofarull encara sobreviu l’única parcel·la del nomenclàtor dedicada al torrent de la Guineu. En parlaré la setmana vinent, però no ve de més mencionar com el rierol comença a controlar-se, fins a perdre pistonada, durant els anys trenta.
Tornem a la plaça de la Guineu. Allà, bloquejada per tant metall i utensilis, encara deu lluir una font per a recordar-nos el pas del nostre protagonista. Aquest racó ara mateix és desolador, i si res ho impedeix, el futur encara serà més gris. El motiu és ben senzill.
Les peticions veïnals per a gaudir d’aquest peculiar indret, tall net de Biscaia fins a la seva recuperació, quan supera l’absurd carrer de Palència es mantenen des de fa dècades. El 2007, una permuta de l’Ajuntament per a posseir naus de la fàbrica Fabra i Coats de Sant Andreu, relacionada amb el nostre assumpte pel torrent de Parellada, atorgà aquesta quadrícula vital, sobretot per la precarietat de pulmons socials al barri, a la SAREB, Societat de Gestió d’Actius de la Reestructuració Bancària. La Caixa de Catalunya augmentà la seva llista de propietats urbanes i tapià, literalment, la placeta fins a 2016, quan un acord enderrocà el mur de la vergonya i es reduí la planificació edilícia de tres a un bloc per a disminuir un xic el despropòsit.
La previsió, calamitosa de totes totes, contempla un edifici de deu pisos de BBVA, com si no faltés verticalitat vora la gran avinguda per a sortir de Barcelona cap al Vallès, no en va abans la Meridiana era la carretera de Granollers, ampliant-se de manera brutal durant els seixanta, amb la cirereta de tres pons infectes, retirats el 1993, un d’alls amb origen a la plaça de Ferran Reyes.
Preguntant a representants municipals sobre la qüestió, la seva resposta esgrimeix impotència davant els interessos privats. Qui escriu aquestes línies sol ser optimista i racional. La primera característica em porta a pensar que sempre es pot fer més, mentre la segona entén la complexitat de tràmits i gestions. Tot i això, aquest estiu molts ciutadans del districte de Sant Andreu, on s’engloba el barri de Navas, tenen la certesa de comprovar com l’actual Consistori dóna per perduda la batalla electoral en aquest territori, quelcom demostrable per la intransigència municipal a la campanya de residus del Porta a Porta, encreuar-se de braços contra els talls de la Meridiana, talar arbres al carrer de Cerdà o l’acció de la piqueta contra una farmàcia, catalogada a l’inventari de mosaics, del carrer Gran de Sant Andreu.
La plaça de la Guineu és bé heterogeni i una múltiple excepció a la norma. Salvar-la i brindar-la a la comunitat hauria de ser una obligació, sense matisos. Un xic més enllà, les casetes del torrent callen, raptades pels murs. Sempre poden ser les properes a caure. Aquest és el gran perill de desatendre el passat per a filar el present, destrossar llegats per a sucumbir a terribles homologacions, botxins sense pietat de la identitat plural de la nostra ciutat federal.
Catalunya Plural, 2024 
