“Està bé que finalment marxin les tropes occidentals, haurien d’haver marxat molt abans. No podem tenir un procés de pau de debò mentre els americans siguin a Afganistan. Hem de construir el país amb les nostres mans. Ha estat una missió en va? Per mi, sí, les tropes occidentals han fracassat. Van venir pels seus propis interessos geopolítics i ara marxen pels seus interessos domèstics. Els americans van reemplaçar el règim bàrbar dels talibans amb brutals senyors de la guerra, i després van negociar amb els talibans. Han llençat bombes, han contaminat, han fet el sistema encara més corrupte. Mai no els va interessar el poble afganès”.
Era octubre de 2001 i un jove reporter amb massa preguntes al cap anava en un avió cap a Islamabad. L’aparell anava mig buit i la majoria dels passatgers eren també periodistes. Una de les coses que cridava l’atenció és que molts d’ells llegien el mateix llibre: Els Taliban, d’un tal Ahmed Rashid, un autor de qui la majoria de nosaltres no havíem sentit parlar.
Anàvem a construir històries sobre un país que, als ulls d’Occident, havia passat de ser una semi desconeguda curiositat geogràfica amb aromes d’aventura, a esdevenir poc menys que el centre de l’actualitat mundial i dels mals del món. No en sabíem gaire, i és que Occident sembla que periòdicament redescobreix Afganistan i tot el que l’envolta. Gairebé dos segles abans, Europa (sobretot el Regne Unit) havia descobert Afganistan –direm que per primer cop en l’època moderna– gràcies a un altre best-seller, Els viatges per Bukhara, escrit pel cèlebre espia i viatger Alexander Burns.
I fa un segle, més o menys, Afganistan tornava a estar en un altre llibre que aleshores anava a fer molt famosa una expressió que ha fet fortuna i que ha quedat per sempre associada a Afganistan: “El Gran Joc”. El llibre es deia Kim, de Rudyard Kipling.
Però aquest article no hauria d’anar del que està passant avui, de l’aeroport i els drets dels afganesos a mans dels talibans? Hi ha imatges horribles. Jo també tinc amics i ex col·legues que han mirat d’arribar a l’aeroport, i que tenen por del que ve. És clar. Però això no ha començat a passar ara, tot i que sembla que hem tornat a recordar-nos de cop.
Tot i els 20 anys de presència occidental, no sembla que en aquest temps realment n’haguem après gaire. Es repeteixen idees i frase fetes que no sempre reflecteixen la realitat d’Afganistan, que va més enllà de Kabul i del seu aeroport, igual com aquelles imatges que ara tornen a sortir (com la que obre aquest article) sobre com n’era de lliberal Kabul als anys setanta, abans que sorgissin els comunistes i després els talibans.
Un “Vietnam pels soviètics”
El primer cop que vaig arribar a Kabul, fa 20 anys, em vaig quedar a l’hotel Intercontinental. Estava destrossat, però era dels pocs llocs on ens quedàvem els periodistes estrangers. Recordo que vaig comprar a la recepció una postal antiga molt xocant: la piscina de l’hotel, que havia esdevingut un forat ple de runa, rodejada per senyors –i sembla que una senyora allà al fons– en banyador. Semblava Lloret. Ah, és clar, perquè Kabul als 70 era un paradís de gent pacífica, drets civils i turistes deixant-se els calés, oi?
No. Afganistan era un país relativament en pau –no gaire a la seva frontera oriental–, però ni de bon tros un paradís i molt menys per a l’enorme majoria de les dones afganeses, que no formaven part d’una elit urbana que veieu en algunes fotos aquests dies passejant en pantalons i cabell curt per carrers cèntrics de Kabul.
El que passa després és molt complex, molt més del que cap en un article, però comença amb lluites internes entre aquestes elits, que volen modernitat i no tant per inspiració occidental, sinó per inspiració del que passava als veïns soviètics del nord.
I el que ve a continuació és que Occident torna a descobrir Afganistan, no per un llibre, sinó perquè alguns assessors de la Casa Blanca hi veuen una oportunitat. Un dels que va concebre la idea de convertir Afganistan en un “Vietnam pels soviètics” va ser Zbigniew Brzezinski, potser no tan conegut com Kissinger, però igualment influent en la política exterior americana durant dècades. El senyor Brzezinski va confessar tres anys abans de l’11-S que no se’n penedia d’haver ajudat a crear la milícia islàmica que va acabar convertint-se en els talibans. “Què és més important en la història mundial? Els talibans o la caiguda de la Unió Soviètica?”, va dir a Le Nouvel Observateur l’any 98. “Uns islamistes inquiets o l’alliberament d’Europa central i la fi de la guerra freda?”. Com diria aquell, no hi ha més preguntes.
Una dada curiosa? Zalmai Khalizad, personatge clau en les negociacions americanes amb els talibans aquests últims anys, va ser ajudant de Brzezinski en l’operació per empoderar aquells afganesos islamistes que s’oposaven a l’entrada d’idees i tropes estrangeres. I després de ser assessor de Reagan per fer créixer tot allò, es va convertir als anys 90 en consultor privat, entre altres d’Unocal, una companyia petroliera americana que va fer tot el possible per construir gasoductes a l’Afganistan, com explicava l’Ahmed Rashid en el llibre que tots llegíem a l’avió. De veritat que les coses han canviat gaire?
Oportunitat perduda
El que passa ara és un episodi més d’aquella obra que segueix el seu guió tan estil segle XX. Podria haver estat diferent, sí. Els occidentals, amb els seus valors i sobretot els seus diners han tingut 20 anys, dues dècades senceres, per impulsar el canvi, però òbviament no ho han aconseguit. Hi ha hagut progressos, sí, però molt menys que el que ens han fet creure, i encara menys en les vastes zones rurals allunyades nuclis urbans com Kabul, que és on es concentraven les agències i organitzacions responsables de portar educació i sanitat. Molts centres de salut i escoles són poc més que closques buides –sense equipament o personal– amb una placa de l’agència que va pagar la construcció, ni que fos a preus absurdament inflats per la corrupció.
Segons càlculs de la Brown University, la despesa militar dels Estats Units en la guerra afganesa ha superat els dos bilions de dòlars, uns 100.000 milions cadascun dels últims 20 anys. Ni tan sols hi ha dades clares de quant s’ha invertit en educació, sanitat o cultura, però per tenir una referència, la conferència internacional de donants de l’any passat va prometre la increïble quantitat de… 3.000 milions per tot aquest any.
És clar, no era qüestió de presentar indicadors dolents, això no interessava ni als encarregats de moltes agències que volien quedar bé ni a molts responsables públics que s’embutxacaven part dels diners que havien d’anar a la gent. Així que tot anava bé, i quan hi havia informes negatius, doncs a sota de la catifa que no es vegin gaire. Com que, a sobre, el 2014 van començar a marxar les tropes, la majoria de la premsa occidental també va deixar de parar-hi atenció, i qui dia passa any empeny.
Dones sense drets
I els drets de les dones? Tres quarts del mateix. Hi ha hagut avenços? Sí. També era difícil no assolir-ne venint d’on es venia, que no són cinc anys de talibans. Són segles de discriminació per usos culturals i tradicions que –amb algunes diferències (no tots els pobles afganesos tenen la mateixa cultura)– posen la dona en segon pla i la supediten a les decisions dels homes al seu voltant.
Intentar fer avançar els drets de les dones sense fer avançar els del conjunt del país i sense promoure canvis estructurals a l’educació i a la societat afganesa és simplement un brindis al sol. Ha estat molt positiu que en aquest anys algunes dones afganeses hagin aconseguit ser influencers, jugar al futbol o fer boxa, i queda molt bé als mitjans occidentals, però per un canvi real caldria que tothom, també els homes, entenguin que el progrés del seu país està indissolublement lligat al progrés de les seves dones.
Malauradament, els referents actuals de molts afganesos són els països del Golf, on això no passa. I així com ho fem? Potser comencem per posar-los a ells i elles al volant del seu propi progrés i mirem de donar-los suport en comptes de dictar les regles. I el mateix va per les dones saudites, pakistaneses o de la majoria de regions rurals de l’Índia, on els drets efectius de la majoria de dones no són gaire millors que els de les afganeses. O també podem envair aquests països per fer-los avançar?
La cita que he posat a l’inici és d’una entrevista publicada fa poc pel Suddesutsche Zeitung a la Malalai Joya. Aquesta afganesa va tenir l’enorme valor d’encarar-se a una gran assemblea amb tots els cacics i líders tribals el 2003 –quan ja Occident havia arribat al rescat– i dir-los a la cara que eren criminals, que havien portat el país a la guerra i que estaven en contra de les dones. Va acabar sent reprovada i expulsada de l’escó que va guanyar a les primeres eleccions parlamentàries. De fa molts anys viu amagada perquè l’han intentat assassinar reiteradament. Tot això durant els últims 20 anys, quan suposadament els drets de les dones han progressat tant. Si us plau, llegiu les seves paraules. No hi ha més preguntes.
Catalunya Plural, 2024 
