Amb una atenció especial als deu anys de guerra a Síria, que ha provocat el major èxode des de la Segona Guerra Mundial, al qual s’afegeix els conflictes interminables a Gaza, l’Alt Karabakh, el Iemen, Etiòpia, Birmània i, ara, un altre cop, l’Afganistan. I amb l’agreujant de la crisi climàtica per a tot tipus de poblacions. Mentrestant, Europa s’ho mira des dels camps de refugiats, veu com les seves institucions es deterioren i el teletreball només és un luxe per a uns quants. I als Estats Units la doble moral genera situacions des del més commovedor al més execrable. Per comprendre millor causes i conseqüències d’aquests conflictes, repassem amb les imatges representatives les 25 exposicions que es podran veure durant un mes a la cita de la ciutat nord-catalana.
Salvada l’edició de l’any passat, en el parèntesi entre el primer i el segon confinament a França tot i que amb una activitat més restringida, en aquesta trenta-tresena edició les projeccions públiques tornen al Campo Santo la primera setmana de caràcter professional en un intent de dur a terme el festival de fotoperiodisme de la manera més normal possible. El seu fundador i director general, Jean-François Leroy, resumeix l’esperit de l’esdeveniment i les seves 25 exposicions a la introducció de la programació: “en aquesta època presonera de nous obscurantismes, en què la indignació és a flor de pell i en què som a la vegada actors i víctimes d’una desinformació anxiògena, aquests reportatges ens permeten de reflexionar i de millor comprendre el món en el qual vivim”. És una forma d’agrair els mitjans i les agències que continuen apostant perquè els fotògrafs puguin ser sobre el terreny per donar testimoni dels conflictes lluny del borrombori de les xarxes. Perquè, a part de les exposicions fixes, fins a un centenar de reportatges es podran veure en pantalla gran durant aquestes sis vetllades entre el 30 d’agost i el 4 de setembre.
També hi tornen a haver xerrades al Palau de Congressos i, per primer cop, hi ha projeccions de documentals a la tarda durant aquesta primera setmana professional en associació amb la cadena de televisió Arte. I, en aquest sentit, la guerra de Síria protagonitza un gruix important dels encontres i exposicions. Coincidint, malauradament, amb una dècada d’aquest conflicte que va donar per acabades les primaveres àrabs, dos monogràfics recorden el seu enquistament: Síria, una dècada de guerra, de l’Agència France Presse (AFP); i Deu anys de guerra vistos per 16 fotògrafs, de l’Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU (OCHA). I, precisament, és gràcies fonamentalment als fotògrafs locals que es va poder seguir donant testimoni a la població mundial del que estava passant, donada la impossibilitat la major part del temps que hi accedissin fotògrafs occidentals a causa dels combats creuats i del bloqueig del règim de Baixar al-Àssad.
En el cas de l’AFP, s’hi reuneixen clixés de fins a 32 fotògrafs, des dels propis integrants de l’agència fins a independents d’una dotzena de països i molts d’ells locals que s’iniciaven en el periodisme. En quant al projecte de l’OCHA, els setze fotògrafs són tots directament sirians que recorden el prop de mig miler de morts i els tretze milions de desplaçats a l’interior del país i en països veïns, encerclats per les forces d’Àssad i de tot tipus de milícies rebels i islamistes. A la trobada que organitza l’AFP, a més dels responsables de la secció d’internacional de l’agència també està anunciat Sameer al-Doumy, guanyador del World Press Photo 2016 per la seva cobertura de la guerra de la Ghuta, a l’est de Damasc, quan només tenia divuit anys. Actualment, treballa a la delegació de l’AFP a la ciutat normanda de Caen, on continua fent reportatges de refugiats a Calais.
Malgrat que la represa del poder dels talibans a l’Afganistan ha agafat molt just en la programació els organitzadors del Visa, aquests també han previst les projeccions dins de les trobades d’Arte dels documentals Pariràs en el caos i Viure al país talibà, de les franceses Margaux Benn i Solène Chalvon-Fioriti. D’altra banda, a l’exposició 1981-2001. 40 anys de fotografia, del també francès Éric Bouvet, s’ha seleccionat d’aquest una foto d’un Kabul en runes del 2001. I a la nota explicativa, el mateix Bouvet escriu: “descobreixo l’integrisme islàmic (el 1987) al fons d’una vall prop de la carretera de Khost, a l’Afganistan. Un cert Bin Laden, encara desconegut en aquell moment, dirigeix un grup que no estima els estrangers, i em deixa sense refugi ni aliments després d’una travessa esgotadora per les muntanyes nevades a peu en ple hivern. Amb el perill afegit que em trobo perdut enmig de les línies soviètiques. No tinc cap imatge per mostrar, aquestes es queden a la meva memòria”.
Catalunya Plural, 2024 
