La plaça i el carrer del torrent de la Guineu són espais únics a preservar, tant com pel seu tarannà com pels seus significats històrics en contenir a la seva morfologia el sentit de tota una zona de Barcelona.
Això també és visible si els abandonem i caminem a la seva vora. Els veïns denominaven aquest tram, comprés entre Biscaia i Espronceda, com la Rambla de la Guineu. Avui, malgrat totes les canallades urbanístiques perpetrades per l’Ajuntament, té aire a avinguda de barri, tan sols trencada per un tros ben punyeter, paral·lel al seu recorregut: el carrer de Palència.
El pobre, qui segueixi aquesta sèrie potser riu davant la meva insistència, és l’aneguet lleig suprem, una imposició imperialista en aquesta lluita continua entre la trama impossible de l’Eixample i els antics pobles del Pla, obcecats a sobreviure, sense claudicar davant les barbaritats emanades des de la plaça de Sant Jaume, seu del municipi comtal.
El mapa parcel·lari de 1931 ens confereix pistes en denominar-lo Rosselló, quelcom poc sorprenent, perquè la idea era continuar aquesta via, aleshores interrompuda al costat de la Fàbrica Damm, un altre vell camí capficat a fotre la vida als moderns.
El nomenclàtor franquista de 1942 l’inclou al llistat, delimitant-lo entre la Meridiana i el carrer del Clot, però no és fins a 1978 quan, a un procés amb tota probabilitat culminat a mitjans dels 80, la Gaseta Municipal ens adverteix de la seva pavimentació i posada a punt del clavegueram, fet ben comú per a endreçar l’entorn. Aquí ensuma directament a implantar el carrer, ja que abans algun edifici duia la seva numeració, com si fos la prova d’un no res envoltat de passat, ben vigorós per tots els cursos fluvials dels voltants, no en va, com comentàrem a les dues entregues anteriors, és a la rambla de la Guineu on el nostre rierol protagonista es creuava amb el Rec Comtal, a la fi mereixedor de quelcom més que un simple comentari als nostres itineraris.
Això és deu a la transcendència del carrer dels Bofarull, tan sols batejat així el 1908, fins a enganyar amb certa mala fe al personal, ja que el cognom transpira antiguitat, i clar, un podria pensar en propietaris qui sap si medievals, quan en realitat remet a una família d’arxivers dels Vuit-Cents, des del meu punt de vista font de confusió, magnífica per a seguir alguns ets i tuts del Rec Comtal, connectats durant part de la seva extensió amb el camí de Bofarull.
Aquest, si atenem a un planisferi de 1891, seria una bifurcació de la carretera d’Horta en direcció a Sant Martí de Provençals. Ambdues sortirien de l’actual cruïlla de Nàpols amb Diputació. La nostra mudaria de nom durant el seu progrés, primer com a carrer dels Enamorats, una veritable relíquia tot desafiant l’Eixample, creuant-lo sense cap mena de vergonya, i després com a via Molinaria o Sedeta, menjada pel carrer de València just quan el romanticisme desapareix de les coordinades. Avui, Enamorats, mentre us prometo més estudis donades les seves particularitats, es troba ben regada, com així demostren els seus horts, ben formosos entre el ciment, herois amb picades d’ulls a l’opció d’explotar-los sense por per a millorar la nostra vida des de criteris sostenibles.
Entre València i Sibelius, on es pot admirar la casa Ramon Serra, obra de l’esplèndid arquitecte Puig i Gairalt, localitzem el carrer antic de Bofarull. Aquest antic és un afegit retòric, una estupidesa per a conferir certa poètica. A una botiga de la seva cantonada amb la plaça del Doctor Serrat hi ha restes visitables, si es pregunta amb amabilitat, del Rec, fonent-se amb aquesta línia oscil·lant, perduda a la Meridiana per a recuperar-se a l’alçada de Navas, on el present ens adverteix sense ocultar-se sobre la transformació de la barriada.
En aquest angle encara roman, d’aspecte gastat amb tota la premeditació del món, Mercanavas, un centre comercial de tres plantes, actiu fins a 2001. Durant aquell decenni, molts veïns el reclamaren com a equipament, però mare de Déu, demanaven massa perquè ja els hi havia concedit l’enderroc de la Caserna de la Guàrdia Civil amb aquesta finalitat, i clar, dos eren multitud, més encara si es tracta de la perifèria, tampoc cal passar-se amb la cosa de demanar.
L’edifici es reciclarà en hotel amb setanta-cinc habitacions, segons els seus dinamitzadors amb afany de potenciar el comerç, com faran altres establiments semblants, afavorits pel Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics, PEUAT, tendent a desplaçar aquesta oferta cap a la perifèria, sens dubte amb bones intencions, gens gentrificadores, o això hauríem de suposar davant dues operacions gairebé calcades a Navas amb Mallorca, tocant a l’escola Octavio Paz, o al carrer Besalú del Camp de l’Arpa, on cada cop abunden més els solars davant la silenciosa i gens discreta acció de la piqueta, fanàtica i entregada a la destrucció del patrimoni, un dels grans damnificats d’aquest estiu a distints districtes barcelonins, com si els responsables, d’Horta al Coll, de Sant Andreu al Guinardó, creguessin cometre els seus crims aliens als ulls de molts veïns indignats.
El carrer dels Bofarull mereixeria més consideració en tots els sentits. Des de Navas fins a Biscaia és un ens estrany, gairebé alliberat de qualsevol obstacle, com si visqués a un limbe propi, desmentit per la seva prossecució a la rambla de la Guineu i la rèmora de Palència.
Tot allò que s’esmenta durant aquests paràgrafs pot generar decepció al lector perquè, a diferència del ritme habitual d’aquests passeigs, no ens hem mogut ni un metro, és més, fins i tot hem retrocedit, com si complíssim la màxima leninista d’efectuar un pas endavant i dos enrere per a assolir els nostres objectius. És així. Al cap i a la fi, els meus ulls es relaxen amb el que vindrà, amb la rambla de la Guineu en perspectiva, ben disposada a ser esbudellada per a comprendre millor el perquè d’aquesta particular seqüència. Fins a 1942 Palència fou Rosselló, així com Múrcia era Provença i Consell de Cent esdevingué Concili de Trento. Els motius? L’agressivitat de l’Eixample podia cancel·lar orígens i tradicions, però no perpetuar la noblesa a les plaques del seu entrellat quan s’endinsa als marges, com si aquests fossin menys, quan potser només sol·licitarien viure en pau, com mai els hi deixaren els de dalt, embeguts per ser titellaires quan la seva prepotència més aviat es tenyeix d’ignorància.
Catalunya Plural, 2024 
