La Nadia Ghulam ha aconseguit que arribin a Espanya sis membres de la seva família, després de posar-se en contacte amb el Ministeri d’Assumptes Exteriors i explicar el seu cas. Ara que part de la seva família ha estat evacuada i es troba en bon estat a Salamanca, el següent objectiu és aconseguir que arribin a Catalunya, per a la qual cosa ha d’iniciar un altre procés, però ara té la seguretat que la seva germana, els seus nebots, la seva cosina, que és vídua, i els seus fills “estan en pau i estan junts”.
Ella havia d’elaborar una llista de les persones de la seva família que podrien ser evacuades i, inicialment, l’activista i escriptora volia incloure la seva mare, però ella va preferir que canviés el seu nom pel d’una altra membre de la família. “Em va dir, ‘porta la teva germana i, en lloc meu, porta la teva cosina, perquè si jo vaig allà, què faig?’ Em va dir, ‘tu salva les nenes’. S’ha sacrificat per elles”.
“Tinc el cos aquí i l’ànima a Kabul”
La Nadia, que durant el règim talibà dels 90 es va fer passar per home per poder treballar i alimentar la seva família, ha col·laborat per tal que ciutadanes afganeses vinguin a Europa per tenir, com ella, una oportunitat, i ha deixat de dormir per tal d’obtenir salconduits per treure el màxim de dones del país. “Tinc el cos aquí i l’ànima a Kabul. Aquests dies estic en mil coses”.
La Nadia, que és fundadora i presidenta de l’associació educativa Ponts per la Pau, continua buscant fórmules per salvar més dones de l’Afganistan. Ara que no surten vols de Kabul per evacuar persones, l’opció que sembla més viable és la d’anar per terra fins al Pakistan i, des d’allà, volar cap al país d’acollida.
Inseguretat, incertesa i angoixa
El pitjor de la situació de la dona a l’Afganistan ara és, explica la Nadia, “la inseguretat en general i la incertesa de no saber què passarà”. “La incertesa crea molta angoixa, els éssers humans planifiquem la nostra vida, si aquest any acabaré el curs, si tindré aquesta feina… I de cop no saps què et passarà i un altre cop hi ha risc de guerra civil. Ara no hi ha preocupació sobre si la dona porta burca o no, això és el que el món occidental pensa, però no. La preocupació de les dones és la inseguretat. Ara pots caminar pel carrer i que et disparin quatre bales al cap”.
Per a la Nadia, és important destacar que les persones refugiades que vénen de l’Afganistan fa 50 anys que viuen en guerra i, per tant, en l’àmbit d’acompanyament i d’integració s’ha de tenir en compte aspectes com la por i la desconfiança entre diversos grups que no es coneixen entre ells i que potser tenen ideologies diferents. Per tant, la seva recomanació és no agrupar moltes famílies en un mateix lloc per tal d’allunyar-les d’aquestes preocupacions sobre què poden dir i què no.”
Nadia Ghulam, coratge afganès
La Nadia Ghulam va néixer a Kabul l’any 1985. Recorda la seva infància com “la més feliç del món” amb el pare, la mare, el germà gran i dues germanes petites. “El meu pare treballava al Ministeri de Sanitat, teníem una casa molt gran. El meu germà cuidava de mi perquè era cinc anys més gran que jo, i el meu pare m’estimava moltíssim. Jo era una mica pallassa i molt divertida, tenia l’afició d’imitar tothom i als adults els hi feia molta gràcia. Era el centre d’atenció de les trobades de familiars i amics”.
Però, als 8 anys, la infantesa de la petita còmica va saltar pels aires. L’any 1993, en plena guerra civil afgana posterior a la retirada soviètica, la seva casa va ser bombardejada. “Fèiem vida normal. Teníem convidats a casa, som un país molt hospitalari, sempre teníem convidats a casa. Després de sopar, la mare va anar a buscar una mica de te i dolços per acompanyar el té. Jo tenia curiositat per saber on amagava els dolços i la vaig seguir. Ella em va veure i em va dir que l’esperés en una habitació. Jo l’esperava, i en aquella habitació em va caure una bomba”.
La Nadia va estar sis mesos molt greu a l’hospital i durant dos anys els hospitals pràcticament van ser casa seva. La van operar 14 vegades i, tot i això, va quedar desfigurada. “La majoria d’operacions van ser sense anestèsia. Vaig patir molt. No teníem medicaments, no teníem calmants, els metges escapaven, hi havia bombardejos constants. Jo quan vaig a l’hospital em marejo i em desmaio per la por que vaig viure a la infància”.
Només la seva mare estava al seu costat a l’hospital i li explicava contes. Aquest era el seu analgèsic. “Ella era l’única persona que em donava pau. No em deixava mai sola”. L’afecte de la mare contrastava amb el punt de vista dels doctors: “Jo era una dona cremada a la ciutat de Kabul. Els metges deien ‘per què l’hem de curar? De què servirà? Ningú es voldrà casar amb una dona cremada’ I la mare deia: “Se’n sortirà, se’n sortirà, se’n sortirà”.
Mentrestant, les dues germanes petites estaven a casa d’una tieta. El germà gran, en Zelmai, va morir mentre la Nadia estava a l’hospital. Un amic del pare li va explicar que va anar a comprar menjar i li van intentar robar els diners. En Zelmai es va resistir perquè els necessitava per alimentar la família en plena guerra, i el van disparar. A casa de la Nadia mai parlen d’aquest tema i la Nadia no ha pogut verificar aquesta història.
Deu anys fent-se passar per home
Quan va sortir de l’hospital, el pare estava delicat de salut i, com que el règim talibà prohibia treballar a les dones, la Nadia va decidir adoptar la identitat del seu difunt germà. Es va vestir d’home i durant deu anys va aconseguir diverses feines fent-se passar pel Zelmai. Va construir pous, va treballar en un taller de bicicletes, va ser ajudant d’imant a la mesquita i fins i tot cuinera de talibans. “Jo vivia constantment amb por. És un miracle que no em descobrissin. Si ho haguessin fet, el càstig era lapidar-me”.
Es van quedar sense casa i durant anys van anar d’un lloc a un altre. “Érem nòmades refugiats dins del nostre propi país. Anàvem d’un barri a un altre, d’un poble a un altre, d’una ciutat a una altra… És la història de milers d’afganesos. Deixem la nostra casa i no podem tornar mai més. A vegades trucàvem a la porta i dèiem ‘si us plau, obriu, tenim infants, la meva filla està ferida…’. Alguns veïns obrien i passàvem algunes nits a casa seva. Després havíem d’anar a un altre lloc. A vegades ens quedàvem a la mesquita”.
L’any 2001, amb els talibans fora del poder, la Nadia va començar a estudiar. La seva història va arribar a periodistes i cooperants que la volien conèixer. “Escrivien articles, em feien fotos, em prometien ajuda i després desapareixien de la meva vida. Això va durar cinc anys. Pensava que al meu país tot era guerra, violència i pobresa, i que a Occident eren bona gent i tenien paraula, però va arribar un moment que creia que s’aprofitaven, i em vaig cansar”.
Va conèixer la periodista catalana Mònica Bernabé, que es va interessar pel seu cas. La Nadia desconfiava, però finalment va acceptar la seva ajuda. Li va pagar un curs d’anglès d’un any i, el segon any, la Nadia va acabar treballant amb la periodista com a traductora. A partir d’aquí, i amb la col·laboració de l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan (ASDHA), el 2006 va arribar a Barcelona per operar-se i rebre tractament mèdic.
“Va ser molt difícil l’arribada a Catalunya”
“Jo tinc un caràcter de superació, però a la meva vida m’he trobat barreres molt grans i per mi va ser molt difícil l’arribada a Catalunya. Tenia moltes ferides i en l’àmbit psicològic estava en els meus límits. No tenia ni la força ni els ànims per tirar endavant, no coneixia ningú i no sabia la llengua. Quan a l’hospital em van dir que m’operarien de les meves ferides i em traurien pell d’un lloc per posar-la a un altre, jo pensava ‘jo vull morir, per què ells volen fer això?’. Va ser molt dur”.
Després d’operar-la amb èxit al Barnaclínic, diversos mitjans de comunicació van publicar la seva història i a ella li feia por perjudicar la seva família, per la qual cosa a les fotografies se la veia tapant-se la cara amb les mans i el mocador. Quan li van comunicar que havia de tornar a l’Afganistan no s’ho podia creure. “Jo no ho entenia, estava molt decebuda. L’única cosa que volia era morir”.
“Vaig tenir la sort que una família catalana em va acollir a casa seva. Jo tenia 21 anys, era major d’edat i no em podien adoptar, però em van portar a casa seva”. Des de llavors, viu a Badalona. Agraeix l’ajuda econòmica de la família d’acollida i les donacions ciutadanes per costejar operacions i medecines, ja que tret de les últimes intervencions a l’Hospital Vall d’Hebron, la gran majoria han estat en centres privats.
Educadora social, escriptora i activista
Mentre arreglava la documentació per quedar-se a Badalona, una professora la va deixar estudiar un grau superior d’informàtica. Després, i amb els temes burocràtics solucionats, va anar a la universitat i va cursar Educació Social i un màster d’Intervenció Internacional. Primer va aconseguir el permís de residència, i després també el de treball, que ha d’anar renovant periòdicament.
A mesura que la Nadia es va involucrar en el món social, va notar que, quan es presentava dient d’on venia, la majoria de les persones “no en tenien ni idea de l’Afganistan, només els sonava burca, Ossama bin Laden i drogues”, i la Nadia va pensar que era el moment d’explicar la seva pròpia vivència, amb les seves paraules. “El meu pare català em va dir: ‘però si parlant de la teva història, ja plores, com l’escriuràs?’ i vaig dir: ‘El meu llibre sortirà'”. Així va sorgir ‘El secret del meu turbant’ a quatre mans amb la periodista Agnès Rotger, que va ser Premi Prudenci Bertrana 2010.
Més endavant, la Nadia, que es considera més narradora que escriptora, va arreplegar els contes que li explicava la seva mare a l’hospital quan estava convalescent i amb l’ajuda del seu tiet Joan Soler va escriure Contes que em van curar. Ha publicat altres llibres, com La primera estrella del vespre, inspirat en les dones de la seva família.
L’activisme ha portat la Nadia a fundar l’associació Ponts per la Pau amb l’objectiu de lluitar per la dignitat i la justícia de les noies afganeses. Treballa a Kabul fomentant l’educació de nenes desfavorides i la creació de clubs de lectura, i a Badalona apropant les persones nouvingudes a la llengua i la cultura catalanes. L’última vegada que va viatjar a l’Afganistan va ser el setembre del 2018 precisament per revisar els projectes de Ponts per la Pau.
Catalunya Plural, 2024 
