Andreu Claret ha combinat el periodisme, l’activisme polític i la gestió institucional al llarg de la seva trajectòria. Com a periodista va ser director de l’agència EFE a l’Africa Subsahariana, América Central i Catalunya. Va dirigir Treball, l’òrgan del PSUC, i Nous Horitzons, la revista teòrica del partit. Ha estat director de l’Institut Català de la Mediterrània, que va reconvertir en Institut Europeu de la Mediterrània. Entre el 2008 i el 2015 va ser el director executiu de la Fundació Euromediterrània Anna Lindh, amb seu a Alexandria (Egipte). Ha escrit quatre novel·les, tres d’elles relacionades amb la guerra civil a Catalunya. La darrera, “1939. La caiguda de Barcelona” (Editorial Columna), ha arribat a les llibreries aquest 1 de setembre.
Dedica el llibre “a la mare, que va caminar de Manresa a El Pertús quan encara no tenia quinze anys”. Què li va explicar la seva mare d’aquesta caminada cap a l’exili?
La meva mare i el meu pare van sortir per separat. Encara no es coneixien. La meva mare era molt joveneta. El meu pare era més gran. Tant la mare com els avis materns em van parlar molt d’aquesta caminada de Manresa fins a El Pertús. L’impacte més gran que van tenir va ser l’arribada a França. Anaven amb l’esperit de refugiats i es van trobar amb uns soldats que els atenien a batzegades, separaven homes i dones, i els feien anar cap als camps de concentració, amb aquell famós “allez!, allez!”. Molts dels soldats francesos eren d’origen senegalès. Per la meva mare, que no havia sortit mai de Manresa, veure un soldat senegalès era un ensurt. Me’n van parlar molt. També el meu pare. La gent que no ha viscut a l’exili no ho entén perquè aquí, de la guerra, se’n parlava poc i a l’exili se’n parlava molt, amb nostàlgia, amb la idea que “els propers Nadals tornarem a ser a Barcelona”. I passava un Nadal, un altre i un altre, i les coses no canviaven, però se’n parlava. Tinc el record humà de la meva mare i el record més polític del meu pare, que sempre que hi havia discussions acalorades a casa entre refugiats sobre la guerra, les tallava dient que “la guerra no la va guanyar el Franco, la vam perdre nosaltres, els republicans, i per tant, el que hem de fer és examen de consciència per saber perquè la vam perdre”. Darrera aquesta frase hi havia la visió crítica del desgavell immens que havia patit Catalunya durant la guerra i durant la fugida cap a França. Primer amb les violències dels grups més o menys incontrolats, després amb la incapacitat de gestionar políticament la situació i finalment amb el drama, que intento recollir a la novel·la, de la desfeta de les institucions catalanes, que es veu a través de la figura de Lluís Companys, un president que passa la frontera, sol, abandonat i criticat pels seus, sense un duro a la butxaca, de tal manera que, quan es pren un entrepà a l’altra banda del coll de Lli, ha de demanar diners al president basc, José Antonio Aguirre. Aquesta imatge de Companys és una metàfora del desgavell que va patir Catalunya després de la caiguda de Barcelona.
Jo vaig néixer el 1956 i a mi els meus pares no em parlaven mai de la guerra que havien viscut
Jo vaig néixer a Acs, a França i vaig venir a Barcelona quan tenia 17 anys. Em va sorprendre quan vaig venir que ningú de la meva edat parlava de la guerra i si jo els en parlava no en sabien res. Les seves famílies s’havien quedat aquí. No sabien res del que havia passat ni dels primers anys del franquisme. Per mi va ser un xoc afectiu, sentimental, també intel·lectual. Com era possible que jo sabés el nom del general Yagüe, que dirigia les tropes que van entrar a Barcelona, perquè a casa se’n parlava i aquí no sabien res de res?
No se’n volia parlar? Es volia evitar enfrontaments, discussions?
Quan es critica l’oblit està bé que es facin crítiques polítiques perquè té a veure amb la manera com va anar la transició, amb l’amnistia, però a vegades s’oblida que aquest oblit va ser de tota la societat, va ser una necessitat col·lectiva de tancar una porta davant una situació que feia de mal recordar. En una de les cites que faig al principi del llibre, Teresa Pàmies diu que “les victòries són més fàcils d’evocar que les derrotes” i la guerra era una derrota. A Catalunya era una doble derrota, una derrota davant els franquistes que havien ocupat Catalunya, imposat la seva llei, una llengua única, etcètera, però era també una derrota política d’una Generalitat incapaç de gestionar la reraguarda catalana i que quan va acabar la guerra, el febrer del 1939, estava feta miques, desintegrada. Es va recompondre una mica a l’exili, amb iniciatives de Companys que no van durar gaire i es va mantenir, estrictament, per la tossuderia de Tarradellas. El silenci de molta gent que havia viscut allò es devia a que per ells era millor no recordar-ho. Era una catàstrofe. Al començament hi va haver un moment èpic, que va ser la capacitat de resistir l’aixecament franquista a Catalunya, però que va anar acompanyat, gairebé de seguida, de la violència de les milícies. Recordar la batalla de l’Ebre des de Catalunya era difícil perquè Catalunya hi va enviar milers i milers de nanos que no tenien ni vint anys que van morir en una contraofensiva que tothom sabia que era inútil perquè la guerra estava perduda. Recordar què? Recordar la sortida? Es va fer amb un desordre monumental; ningú no va ser capaç d’organitzar-la. A la novel·la queda prou clar. Quan es va acabar, la gent d’ací va guardar els records en un calaix i no el va obrir fins molt més tard. Era una desfeta col·lectiva i les desfetes col·lectives les societats les paeixen malament. Recordar ara, trobar la gent que està enterrada en fosses comunes és necessari però no hi haurà una autèntica recuperació de la memòria col·lectiva si no es recorda també el perquè d’aquesta desfeta.
És el tercer llibre que dedica a la guerra civil a Catalunya. Abans va escriure “El secret del brigadista” i “El cònsol de Barcelona”. Perquè ha triat la caiguda de Barcelona en mans franquistes per tancar aquesta trilogia?
Perquè és el final. La guerra civil a Catalunya té alguns moments icònics. La desfeta dels feixistes, el 19 de juliol. La violència de les milícies. Els Fets de Maig, o sigui la guerra dins la guerra, una particularitat de la guerra a Catalunya que no interessa recordar perquè ens vam matar entre catalans i perquè Franco no hi tenia res a veure. En tot cas, qui posava llenya al foc era Stalin intentant que s’eliminés la gent del POUM. I, finalment, la caiguda de Barcelona amb la fugida de centenars de milers de persones. Aquest record de la mare sempre m’ha turmentat. Sempre he pensat com és possible que d’una epopeia com aquesta, amb 450.000 persones fugint, i passant la frontera en tres setmanes, una riuada de gent impressionant, hi hagi tan poca narrativa? I que no hi hagi cap pel·lícula. Tant que parlem del drama dels Balcans, de Síria…!! A Catalunya hem conegut un dels grans èxodes humans del segle XX. Sempre m’ha sorprès que se’n parli tan poc. He llegit els relats personals de gent que ho va viure, que ho va explicar en calent, i constitueixen un moment extremadament èpic. La situació que va conèixer Figueres és semblant a la de Gernika. S’han fet pel·lícules sobre la guerra civil, o sobre Companys, però no s’ha tractat el drama humà extraordinari que va suposar que milers i milers de persones fessin el que va fer la meva mare amb els seus pares, sortir de Manresa caminant, arrossegant un cotxet, que quan les rodes es trencaven el seguien estirant amb una corda fins que havien de llençar-lo i guardar les coses imprescindibles. La meva àvia, a França, em posava una cullera de plata per esmorzar i un dia em va explicar que era l’única peça que conservava de tota una vaixella del seu matrimoni que s’havia endut i que havia hagut de llençar perquè pesava massa. Això és un drama que hauria d’haver generat més literatura. Els novel·listes servim perquè allò que els historiadors expliquen, i que no sempre té prou transcendència, esdevingui més conegut.
Hi ha poca narrativa en català sobre el drama que va representar l’èxode de 450.000 persones. I cap pel·lícula!
El llibre es pot considerar ‘novel·la històrica’. Perquè tria aquesta fórmula per parlar de fets com la caiguda de Barcelona?
La novel·la històrica, cadascú la interpreta a la seva manera. Hi ha novel·la històrica on pesa més la condició de ficció que el marc històric. Jo intento ser força respectuós amb aquest marc. Amb la meva interpretació, està clar, que no té perquè ser compartida. La història és com un esquelet. Si només hi ha la història, els esquelets no són gaire atractius, no provoquen emocions a part d’espantar els nanos. Aquest esquelet l’has d’omplir de carn perquè sigui viu. I aquesta carn és la narrativa, amb personatges de ficció com el Manel, la noia polonesa, l’Agnieszka, l’altra noia, la Irene, que està inspirada en la Irene Polo, la gran periodista que hi va haver a Catalunya els anys trenta. Això és el que dona vida a la novel·la històrica. D’altra banda, si tu parles de Companys, Azaña o Negrín, tres personatges que surten en aquesta novel·la, no els has de fer dir coses que no siguin versemblants. T’inventes els diàlegs però han de ser versemblants. També pots fer una novel·la fent-li dir bestieses a Companys, però será una altra cosa, una ficció, no una novel·la històrica. M’he llegit molts relats per escriure aquest llibre. Per posar un exemple, em conec Caldetes durant la retirada com si hi hagués viscut, perquè m’he llegit tot el que s’ha escrit de Caldetes en aquells moments però no n’hi ha prou amb això. Ho has d’engreixar amb personatges que tinguin sentiments, que facin l’amor, que plorin o que es morin.
Ha parlat amb els familiars dels personatges reals que surten a la novel·la?
No. Tot el que fa i diu Companys a la novel·la està molt documentat. Quan dic, per exemple, que els seus, la gent d’Esquerra Republicana, el van menystenir, i, fins i tot, que el van desqualificar dient-li El Pajaritu, que es fotien amb el seu caràcter estrafolari, amb la seva dona,… ningú es pot sentir molest. Companys és un personatge fascinant a qui jo el salvo humanament. Tenia un bon fons. N’estic convençut. Així ho revela la seva amistat amb el Noi del Sucre i en Layret, i el meu pare que era amic seu me’n va parlar molt. Però políticament ell i el seu partit van ser incapaços de fer-se càrrec de la situació que es va crear a partir del 19 de juliol. Va fer una cosa molt important, que és que va plantar cara a l’aixecament franquista, perquè un altre podria haver tocat el dos. Ell va plantar cara, però es va desfermar una situació que el va superar completament. Políticament el salva la fermesa amb la que va fer front al segrest dels alemanys, el judici i l’afusellament dels que també parlo a “1939”.
Es pot comparar l’exili dels que van marxar de Catalunya al final de la guerra civil amb la marxa dels independentistes l’octubre de 2017 després de la proclamació de la independència?
Una novel·la és una cosa que tu escrius i després la gent la llegeix i cada lector en treu les seves conclusions. Alguns hi veuran paral·lelismes i d’altres, no. Alguns hi estaran d’acord; d’altres, no. Jo no escric novel·les per fer comparacions o allò que se’n diu presentisme; és a dir, parlar del present a partir de la història. No és el meu tarannà. No es pot comparar l’exili que van patir les 450.000 persones que van sortir per La Jonquera amb l’anomenat exili que han patit alguns líders del procés. No es pot comparar i punt. De tota manera, viure fora, com jo que he viscut a França des que vaig néixer fins als 17 anys, sempre és fotut. També ho és per Puigdemont, Comín i els que han marxat. Dit això, que no em vinguin amb comparacions històriques que no tenen sentit.
N’hi ha que difonen la idea que la guerra civil va ser un confrontació entre Espanya i Catalunya i força gent se’ls creu. Com pot ser?
Hi ha tota una relectura interessada de la guerra que fa l’independentisme i, en general, el nacionalisme català, que veu la guerra civil com una cosa que ens va caure del cel perquè Espanya era un país ingovernable i mentre Catalunya era un oasi. Segons aquesta visió, la guerra que vam importar d’Espanya va acabar amb el somni català. Això és una ximpleria que no resisteix la més mínima anàlisi històrica. La guerra civil espanyola ha generat centenars de llibres i ningú compra aquest relat. Nosaltres vam ser part de la guerra civil, perquè Catalunya també patia un conflicte social molt agut. Aquí hi va haver una burgesia catalana que se’n va anar a Burgos, a Sant Sebastià, a Roma. Aquí hi va haver una gent que va plantar cara a l’aixecament feixista, els anarquistes, els comunistes, els socialistes, Companys i un sector d’Esquerra Republicana, entre d’altres. Aquí també hi va haver una guerra entre catalans, el maig del 37, alimentada per l’estalinisme. A la rereguarda catalana va haver-hi una violència extrema pitjor que la d’altres llocs d’Espanya. No ens enganyem! Si volem recuperar la memòria ho hem de fer en tots els sentits i analitzar tot el que va passar. Com és possible que Companys passés el Coll de Lli en les condicions lamentables que ho va fer, sense un duro, mentre que Aguirre passava acompanyat dels gudaris, amb els diners del govern basc posats a Suïssa i un pla dissenyat per afrontar l’exili? Va ser un desgavell i l’hem d’analitzar així si volem aprendre alguna cosa. La història sempre et diu alguna cosa sobre el present. No vull comparar el desgavell del 39 amb el que hem patit aquí els últims anys, amb el govern de Quim Torra, però la historia sempre t’ensenya coses. Si fer una novel·la hi contribueix, almenys en el sentit d’obrir un debat, oli en un llum.
Tenim, això sí, partits i grups que defensen avui el franquisme. Al Congrés i al Parlament hi ha un bon nombre de diputats de Vox. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha obligat l’Ajuntament a reposar la placa del carrer dedicat al general Millán Astray…
Hi ha un franquisme sociològic que existeix, sobretot a la resta d’Espanya, però també té una presència aquí, no ens equivoquem. Mirem els últims resultats electorals! I s’empelta amb una nova dreta bel·ligerant que intenta reescriure el relat de la guerra civil. Com Pablo Casado que intenta explicar la guerra civil a partir d’un origen republicà, com si la República hagués fet tan malament les coses que la guerra s’hagués fet inevitable. Això no és així. La guerra civil espanyola no es pot analitzar fora del context internacional. Era una anticipació del que venia a Europa com a conseqüència de l’auge dels nazis a Alemanya i del feixisme a Itàlia. Aquesta revisió històrica de Casado té un sentit instrumental, per acusar els hereus de la República de tenir una taca negra per la guerra. Com deia el meu pare, la República va cometre mil errors, coneguts per tothom, però Franco es va aixecar contra un govern legítimament constituït i punt. No ofereix cap dubte a la immensa majoria d’historiadors que han tractat el tema i mentre la dreta espanyola no tingui la capacitat de veure-ho així ho té fotut perquè es col·loca en una narrativa que no serà hegemònica en la societat espanyola i que no s’entèn a Europa.
No?
Jo crec que no. La societat espanyola és democràtica. Hi ha un govern d’esquerres basat en una majoria parlamentària que fa les coses millor o pitjor però que expressa una realitat del conjunt d’Espanya, inclús Madrid. És veritat que a Madrid hi ha una dreta bel·ligerant i populista que ha aconseguit eixamplar el seu suport, però hi ha un altre Madrid que jo he conegut quan hi vaig viure. Hi ha una Andalusia, que ara és de dretes perquè la corrupció va fer molt mal al PSOE però on el sentiment democràtic i progressista és molt estès. La dreta no pot pretendre vendre al Partit Popular Europeu la idea segons la cual la guerra civil va ser culpa de la República. Si intenta desenvolupar aquesta narrativa, el PP tocarà sostre a Espanya.
Els bombardejos a Barcelona van ser l’assaig del que va passar a grans ciutats europees durant la segona guerra mundial
Perquè es va perdre la guerra?
Com deia el meu pare, “la guerra la vam perdre nosaltres, els republicans”. Parlant sobretot de Catalunya, la guerra es va perdre perquè amb els excessos la República va perdre popularitat en sectors populars molt amplis. A Espanya, la guerra es va perdre perquè Hitler i Mussolini van jugar a fons a favor de Franco. Sense ells, Franco no l’hauria guanyat mai. N’estic convençut. És veritat que en un primer moment es va equilibrar amb l’ajut soviètic, però només en un primer moment. Quan Stalin va veure que s’enfangaria en la guerra civil espanyola i que necessitava recursos per fer front a l’auge del feixisme a Alemanya, va fer marxa enrere i es va retirar. Qui bombardejava? Els alemanys i els italians. Perquè va sortir tanta gent al carrer quan van arribar els franquistes a Barcelona aplaudint-los? Perquè hi havia molta gent catòlica a Catalunya que portava tres anys sense poder anar a una missa. Perquè molta gent havia perdut bous i esquelles amb la col·lectivització forçada. Als pagesos de La Fatarella els van col·lectivitzar els pernils que tenien al rebost, que era tota la riquesa que tenien acumulada. Aquesta gent n’estava tipa. I perquè s’acabaven els bombardejos. És un tema poc conegut internacionalment i per això hi insisteixo una vegada i una altra a la novel·la. Els bombardejos a Barcelona, Granollers i Figueres van ser l’assaig més sistemàtic del que passaria després a la segona guerra mundial, amb els de grans ciutats. La gent no podia més. La victòria franquista significava un cert ordre, una certa normalitat, reobrir les botigues, tornar-se a posar corbata els qui en tenien…
Diu que no li agrada fer presentisme però deixi’m preguntar-li si és capaç d’imaginar com estaríem ara si Franco no hagués guanyat la guerraAixò és per una novel·la ucrònica! A Catalunya hi havia un potencial cultural, intel·lectual, i social molt important. Hi havia un moviment anarquista que ha estat criticat per l’acció dels grups incontrolats però que tenia una dimensió cultural molt interessant. I ho dic jo, que vinc d’una tradició més aviat comunista! M’interessa aquesta tradició anarquista pel que tenia de modernitat, pel que en diríem avui una vida sostenible.. Si la guerra l’hagués guanyat la República, tampoc hagués estat fàcil però cal pensar que ens haguéssim incorporat a la dinàmica europea mig segle abans. Als catalans, que ens pensem que som més europeus que ningú, hi ha una cosa que ens falta i és no haver viscut plenament el drama de la segona guerra mundial. Jo, que sóc nascut a França, encara m’emociono el dia de l’alliberació. Si Franco hagués perdut, Espanya hauria sigut més europea i la història d’Europa hauria canviat.
Companys era independentista? Què pensaria del procés?
Alguna gent m’ha preguntat què faria Companys si pogués viatjar en el temps i veure la Catalunya actual, com passa en una novel·la. Doncs depèn de quan arribés a Catalunya. Si fos el 2010, al mig del conflicte amb el govern Rajoy, el més probable és que s’hagués incorporat a la dinàmica del procés com tants altres. Però Companys no era independentista. Va tenir moments d’arrauxament, perquè era un home arrauxat i perquè una part dels seus i de la gent d’Estat Català el pressionaven i l’acusaven de no ser prou nacionalista; entre d’altres, la seva dona. Si Companys caigués del cel ara, el 2021, sense haver conegut el procés, i veiés que la meitat del país s’ha fet independentista crec que es quedaria bocabadat. Insisteixo, Companys no era independentista, malgrat la seva relació difícil amb Negrín, que li va fer incomptables putades durant la guerra. Companys venia d’una mentalitat catalanista, republicana, progressista, d’esquerres que avui en diríem federalista. No tenia un marc de referència conservador com el que va definir Jordi Pujol i que després ha estat la matriu a partir de la qual l’independentisme ha crescut a Catalunya.
Tanca la trilogia sobre la guerra civil i Catalunya amb aquest llibre?
Espero tancar-la però no puc posar la mà al foc perquè hi ha temes que em fascinen, com el de Ramon Mercader. Hi ha molta cosa escrita i pel·lícules, però no sé si s’ha entrat prou en el personatge, en les raons per les quals aquest comunista català que vivia a Pedralbes, amb el pare empresari del tèxtil i la mare, d’origen cubà. És molt català això de passar-se de rosca i de classe, agafant-se a una utopia, en aquest cas la utopia comunista. La raó per la qual Mercader va acabar matant Trotski és molt complexa psicològicament.
“1939. La caiguda de Barcelona” agradarà més als independentistes o als no independentistes?
No escric pensant en aquesta pregunta, però ja que me la fa contestaré que potser sigui d’especial interès per gent d’Esquerra Republicana que hi pot trobar suggeriments sobre la història atzarosa del seu partit.
Catalunya Plural, 2024 
