La Diada Nacional de Catalunya té, des de fora, l’aparença d’una manifestació. A vista d’helicòpter, en sembla una com de qualsevol altra. Es reivindiquen unes coses, la gent s’acumula en un espai concret, s’entonen càntics i s’enarboren banderes. Vist de prop, però, la cosa canvia. La sincronia en el moviment dels participants desperta sospites. La gent sap massa bé què ha de fer, sap d’on ve i on d’anar. La moderació és la virtut més destacada, i la uniformitat en l’acció és tan perfecte que la sensació és més de performance que no pas de manifestació. Una gran obra teatral que aquest any s’inspirava en la “Batalla d’Urquinaona”, en honor a les manifestacions (aquestes sí) contra la sentència dels presos polítics de l’octubre del 2019.
En aquella ocasió, la Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra reprimirien amb bales de foam i gasos lacrimogen a la multitud indignada per la injusta sentència. Aquesta és la lògica de tota manifestació: el poble contra la institució. Això no passa amb la Diada, que té el suport del govern des de fa una dècada. Són les institucions i les associacions afins als partits polítics en el poder les que l’organitzen i lideren. I la d’aquest any ha sigut una Diada trista. El cansament i l’enuig era visible en els rostres dels participants, que hi acudien més per conveció social que no pas per convenciment personal. Un enuig alimentat durant anys de frustracions i de incomprensió generalitzada. Però ja són nou anys consecutius acudint a la cita, i està clar que si alguna cosa mou el món més que la passió, és sens dubte la rutina. Però la rutina sola, desvinculada d’un objectiu real o desproveïda d’aquella fe cega que acompanya als creients més selectes, tampoc és suficient. I en els darrers temps la fe, a Catalunya, cotitza a la baixa.
Segons les estimacions de la Guàrdia Urbana, enguany han sigut 108.000 les persones que hi ha participat. Segons l’Assamblea Nacional de Catalunya, la xifra s’ha enfilat fins les 400.000 persones. Agafin la xifra que vulguin i comparin-la amb qualsevol de les anteriors Diades. Sempre es podrà argumentar que la pandèmia de la covid19 ha impedit que s’igualessin les xifres glorioses del passat: sigui com sigui, el descens és notable.Tot i això, encara són molts els que s’han mobilitzat des de diferents punts del territori per acudir a la capital catalana a reivindicar, d’una forma més o menys abstracta, la independència de Catalunya. Perquè la Diada Nacional de Catalunya – a ningú li agafarà per sorpresa – és des de fa una dècada la Diada Independentista. Només (alguns) dels qui desitgen l’adveniment de la República Catalana la celebren. Aquests, alhora, contribueixen econòmicament a finançar-la mitjançant l’adquisició de productes de marxandatge, com ara samarretes, pins, o banderes. Un model d’economia cíclic, ja que serà la mateixa Assemblea Nacional de Catalunya qui s’encarregui de vendre els productes que serviran, al seu torn, per flotar busos arreu del territori.
La Diada Nacional de Catalunya és una eina en mans dels partits polítics i de les associacions afins que governen el país de manera ininterrompuda des de l’any 2010; eina que serveix per anunciar al món que els catalans independentistes existeixen, que són molts, i que són pacífics. Però aquesta eina no està gaire esmolada. L’èxit o fracàs de la Diada està directament relacionat amb la força del moviment d’independència, i aquest, avui, viu immers en una crisi existencial (cap on hem d’anar?) promoguda per l’etern conflicte partidista de la lluita per l’hegemonia de l’espai polític. El problema de l’independentisme no és, per descomptat, la independència. Aquesta és una causa legítima que es fonamenta al damunt d’una encara més legítima: el dret a l’autodeterminació dels pobles. El problema de l’independentisme són les falses promeses. Promeses efímeres, variants, i que no disposen d’un sostrat on aferrar-se.
Un altre factor que pot haver condicionat la (baixa) participació és que aquesta era la primera Diada amb els presos fora la presó. La causa dels “3000 represaliats” és massa abstracte per empatitzar-hi de la mateixa manera en què sí va ser possible fer-ho amb la part del govern que no va decidir optar per l’exili. Tots aquests factors han anat contribuint al cansanci acumulat i en generar un sentiment de rancúnia en el més fervorós dels creients, que es pregunta què ha de fer, si els partits polítics van a la seva i a la Comunitat Internacional ignora tota pregària. Però el cert és que la Diada mai ha sigut la festa nacional dels catalans i catalanes. Mai ha sigut una festa popular. Sempre han sigut els polítics que l’han intentat instrumentalitzar, amb menor o major èxit.
Abans de l’any 2005, quan el president Maragall va decidir encapçalar la manifestació per tal de reivindicar el seu projecte de l’Estatut d’Autonomia, la Diada era dues coses: un acte institucional tant sobri com incòmode i, per l’altre, la data fixada per l’esquerra independentista (els únics que poden dir que ja eren independentistes abans de l’era del Procés) per a reivindicar la independència dels països catalans des de la base del socialisme real. En aquells temps, la idea de participar en la política institucional de l’esquerra independentista era poc menys que una blasfèmia als seus principis. Avui, aquesta esquerra, segueix mantenint una certa coherència històrica en manifestar-se apartada de la institució, tal com mana l’ortodòxia. Però avui, l’esquerra independentista forma part de la institució, per la qual cosa la independència real, en realitat, només és relativa.
Catalunya Plural, 2024 
