De les primeres pel·lícules de Godard al Living Theatre, tot passant pel Vietnam, la Guerra Freda o la pornografia, Estils radicals, de Susan Sontag, publicat en un dels anys crucials de la segona meitat del vint (1969), suposa una aproximació crítica, lúcida i audaç, a una sèrie d’esdeveniments i estètiques que, d’una manera o altra, apel·laven a certes formes de transgressió. En un dels últims capítols del llibre, “Què passa als Estats Units (1966)”, l’autora, amb la seva habitual cruesa, oferia una visió desoladora del país d’Elvis i el rock and roll, que ja en aquella època veia «condemnat» i «en un estat de prolongada agonia d’elefant». Estils radicals també s’endinsa en les discrepàncies entre cine i teatre, en la filosofia aforística de Cioran o l’estètica del silenci de John Cage, i per les seves pàgines hi circulen Robbe-Grillet, Burroughs, Warhol, Simone de Beauvoir, Beckett, Ronald Reagan o King Kong. Un conjunt d’assajos apassionats i d’aire existencialista escrits a la dècada de les utopies. Gairebé vint anys més tard, sota l’ombra d’un neoliberalisme galopant que ja havia començat a integrar l’art, la literatura o el pensament en les indústries culturals (i que semblava haver absorvit sense dilemes les revoltes del 68, almenys en l’ambient mainstream), Sontag tancava el postfaci de l’edició de 1985 amb aquestes paraules: «Tal o qual estratègia de transgressió es pot tornar obsoleta. No, en canvi, la legitimitat i la necessitat de continuar formulant una estètica de la resistència, resistència a les barbaritats de la nostra cultura, als apocalíptics jocs de planificació dels nostres líders, i al conformisme de les nostres imaginacions i les nostres vides».
Recupero aquestes línies perquè crec que resumeixen molt bé les intencions d’aquesta columna que a partir dels propers mesos aniré omplint d’idees, apunts i propostes. Mai he sigut gaire amic de la regularitat i l’ordre, però intentaré escriure-hi tant com pugui, depenent dels interessos i la gràcia del moment. No se m’acut una guia millor al territori de l’assaig i la digressió que Susan Sontag. Soc un devot de la seva curiositat, de la seva ironia i la seva intel·ligència diàfana i sense concessions, encara que a vegades no estigui d’acord amb tot el que diu. Els seus diaris són una font d’inspiració constant. Sontag es resisitia a acceptar les imposicions dels llocs comuns sense inspeccionar abans cadascuna de les seves arestes. I, tot i el seu escepticisme ocasional, creia en la possibilitat de canviar: la societat, la cultura, els propis prejudicis. Això l’empenyia a continuar escrivint. «Només m’interessen les persones dedicades a un projecte de transformació», va anotar l’any 1971 al seu diari.
Des d’aquest espai d’escriptura sondejaré poètiques i humors, llibres i exposicions, pel·lícules, discos, records, conferències, xerrades de bar i marginàlies. La idea és tensar la realitat quotidiana i posar en dubte les meves certeses (ètiques, polítiques, literàries). Quin sentit té escriure si no hi perdem res, si només acudim a allò que ens fa sentir a gust amb les nostres conviccions, amb la nostra posició al món? «Tot el que és fàcil no és necessari». Una frase que Sontag va sentir pronunciar a Grotowsky l’estiu del seixanta-sis a Londres i que també va registrar al seu diari. I cap punt de vista és inefable: el dret a la contradicció és el dret per excel·lència del flâneur. Tampoc m’agradaria caure en l’interminable debat-trampa entre alta i baixa cultura. A aquestes alçades, el més probable és que el lector ideal de Zizek sigui Cecilio G. Els seus lapsus linguae són un manual d’urbanisme contemporani. En un dels seus últims temes fins i tot analitza la complexa matèria dels evangelis apòcrifs i apunta una teoria totalment revolucionària sobre la identitat de Judes Iscariot. Si algun teòleg llegeix això, que pari immediatament i comenci a escoltar trap.
Jo mateix em pregunto quin aspecte anirà agafant aquest espai. La idea és tenir sempre les portes obertes a l’experimentació, passar de la reflexió a la ficció, del fragment a la unitat, del rumor al laberint, sense límits genèrics ni formals. Ja veurem. En qualsevol cas, el pitjor que li pot passar a una columna és que es converteixi en un element de decoració, que no sostingui res. Però, ara que hi penso, Buñuel ens va ensenyar que una columna en un desert també pot esdevenir la casa de la paraula, i que els debats més aferrissats poden tenir lloc en una columna abandonada. Si no, mireu Simón del desierto (1965).
I abans d’acabar —per avui—, una última observació: Styles of Radical Will encara no s’ha traduït al català. I els diaris de Susan Sontag tampoc.
Catalunya Plural, 2024 
